L'Escultura Gòtica i l'Església de Santa Maria del Mar

L'evolució de l'escultura gòtica

L’escultura gòtica es va anar alliberant a poc a poc de la subordinació a l’espai arquitectònic, però es va mantenir lligada estretament a la decoració dels edificis religiosos. Igual que l’arquitectura, l’escultura gòtica va tenir l’origen a França, on durant els segles XII i XIII es van esculpir una gran quantitat d’obres.

Seguint la tradició romànica, l’escultura es va convertir en l’element principal d’ornamentació de les façanes. Els timpans, les arquivoltes, els muntants, la llinda i el mainell es van poblar d’estàtues que representaven temes religiosos amb una certa intencionalitat didàctica. Així es van configurar el que s’ha anomenat la portalada reial, els millors exemples de la qual es troben a les catedrals de Chartres i de Reims.

A l’interior dels temples, la decoració escultòrica només està present en els relleus dels púlpits i del cor.

Humanització de les figures

Les figures escultòriques d’aquest període (originalment policromades) s’humanitzen a través de recursos diferents:

• L’estilització i l’arrodoniment de les línies.
• L’elegància dels moviments.
• La captació d’un cert naturalisme en els gestos i en l’expressió dels rostres.
• Una preocupació per la corporeïtat i la volumetria dels vestits i dels cossos.

Paral·lelament, també es comença a advertir un sentit narratiu molt accentuat en la composició de les figures.

Independència de l'escultura

Les temàtiques més recurrents de l’escultura en pedra van ser El Judici Final, basat en el llibre de l’Apocalipsi, i la Mare de Déu, que es converteix, gràcies a l’orde del Cister, en la imatge simbòlica de l’Església.

En aquest context, ja al segle XIII, van proliferar les escultures exemptes en les anomenades estàtues columna que decoraven els muntants i els trencallums de les catedrals. Així comença el procés cap a la independència de l’escultura respecte al marc arquitectònic.

Aquest procés va tenir el seu desenllaç durant el segle XIV, principalment de la mà de l’escultor Claus Sluter. L’escultura es va fer totalment autònoma al segle XV, amb l’aparició de retaules escultòrics de caràcter monumental i la proliferació d’imatges de devoció exemptes i de sepulcres.

Aquestes noves tipologies van tenir molta difusió a Flandes, Castella i Catalunya. Tant en els retaules com en els monuments funeraris, s’observa una preocupació pel realisme, la individualització i els detalls. França va ser el model a imitar, amb l’excepció d’Itàlia, on autors com Nicola i Giovanni Pisano o Andrea Pisano van inspirar-se en l’antiguitat clàssica.

Santa Maria del Mar: Icona del gòtic català

1. Context historicoartístic

L’església de Santa Maria del Mar s’inscriu en el context de l’expansió econòmica i marítima de Catalunya durant els segles XIV i XV, a Barcelona. Situada al barri de la Ribera, reflecteix el poder de la nova burgesia (mercaders, armadors i gremis). És un clar exponent del gòtic català, caracteritzat per la sobrietat i la racionalitat. Va ser dirigida per Berenguer de Montagut i Ramon Despuig, i consagrada el 1384.

2. Aspectes formals

Exteriorment, presenta un aspecte robust amb predomini de les línies horitzontals. L’estructura es divideix en tres nivells: capelles laterals, naus laterals i nau central. A l’interior, té planta de saló amb tres naus gairebé de la mateixa alçada, separades per esveltes columnes octogonals. La volta és de creueria i no hi ha transsepte, generant un espai diàfan.

3. Funció de l’edifici

La funció principal és religiosa, però també té una funció simbòlica i social: representa el poder econòmic i la identitat de la burgesia mercantil de la Barcelona medieval.

4. Influències

Santa Maria del Mar rep la influència de l’arquitectura gòtica catalana del segle XIII i del model del Cister. Al seu torn, va influir en altres edificis com la Catedral de Palma.

Temàtiques de l'escultura

Hi ha dos tipus de temàtica: la religiosa i la civil. La burgesia, com a finançadora de les catedrals, va començar a encarregar capelles funeràries on s'explicaven les seves vides, introduint així la temàtica civil.

Dins de la temàtica religiosa, les representacions més recurrents eren:

• El Judici Final: Inspirat en el llibre de l’Apocalipsi, amb una funció didàctica.
• La Mare de Déu: Figura central i simbòlica de l’Església, impulsada per l’orde del Cister.