L'escolàstica i els seus principals pensadors

L'escolàstica

L'escolàstica: Aparegue l'escolàstica s'origina a les escoles fundades durant el renaixement carolingi i es desenvolupa plenament a partir del segle XI. L'escolàstica es la filosofia que va créixer a partir de l'ensenyament que s'impartia a les escoles monàstiques; una filosofia cristiana que tenia com a tasca ordenar d'una manera comprensible el conjunt de dogmes que els Pares de l'Església ja havien elaborat. Els escolastics estaven convençuts que ja posseien la veritat i no tenien que cercar la veritat amb les millors eines intel·lectuals. Els escolastics es proposaven aprofundir en el coneixement de les veritats de la fe per mitjà de la raó, sistematitzant els continguts de la veritat sagrada mitjançant un mètode filosòfic. Mètode de contraposar elements: aquest mètode designava amb l'expressió pro et contra, o bé sic et non, expressió que coincidia amb el títol de l'obra d'un eminent escolàstic, Pere Abelard Pro i els contra respecte d'una determinada qüestió no eren arguments derivats de l'observació empírica o l'anàlisi oberta, sinó arguments basats en la Bíblia o bé en obres de pensadors cristians anteriors. La Qüestió dels universals: és una qüestió molt més antiga, ja que Plató i Aristòtil ja reflexionaven sobre quin tipus de realitat tenen les idees: Plató: Esl atribuïa una existència independent de les coses, de les quals eren la causa. Aristòtil: afirmava que les idees existien precisament en les coses mateixes, n'eren la forma. La qüestió dels universals és la pregunta sobre el tipus de realitat que hi ha darrera d'una expressió universal. Els escolastics reconeixen diverses possibilitats a l'hora de respondre aquesta pregunta: Realisme: La primera resposta correspon a una posició de caire platònic, segons la qual l'universal és una essència o substància separada de l'individu singular, que existeix independentment de l'experiència humana. Aquesta resposta s'ha anomenat realisme, perquè afirma l'existència real de les idees Conceptualisme: La segona posició afirma que certament els universals existeixen, però com a idees abstractes dins les nostres ments. Són conceptes que tan sols existeixen dins de la ment que els pensa. Nominalisme d'Occam: La resposta que Occam va donar a la qüestió dels universals rep el nom de nominalisme i es despren de dos principis anteriors. Els universals són només creacions de la ment humana per a designar una multitud d'objectes concrets; són signes de les coses, noms que les substitueixen. Els universals són termes que signifiquen éssers individuals i que els representen en les nostres proposicions, no tenen realitat extramental, no existeixen fora de la ment humana que els ha creat. Els nominalistes consideren que els universals no existeixen en cap món de les idees ni en la ment de Déu ni a cap lloc. Creem els universals seguint un procés: quan veiem un particular, ens en formem una imatge en la ment i li donem un nom determinat.

L'argument ontològic

L'argument ontològic: Sant Anselm de Canterbury en l'època de formació de l'escolàstica, és el primer pensador creient que sent la necessitat de demostrar racionalment l'existència de Déu. Alguns pensadors afirmaven que la raó s'havia de subordinar totalment en la fe, altres pensadors valoraven positivament la raó i afirmaven que els continguts de la fe han de ser provats racionalment. Sant Anselm representa una posició intermèdia entre tots dos corrents, sintetitzable amb l'expressió fides quaerens intellectum (la fe cerca d'entendre) així parteix d'una fe, però d'una fe que cerca d'entendre. Sant Anselm vol demostrar l'existència de Déu, la seva realitat i considera que aquesta es despren de la idea mateixa de Déu. Així, el seu argument correspon a la posició realista pel que fa a la qüestió dels universals. Sant Anselm vol demostrar que l'incrèdul quan afirma que Déu és allò més gran pensable però en nega l'existència, comete contradicció. L'argument ontològic és un argument a priori, és a dir parteix del concepte de Déu i en treu conseqüències lògiques. Amb aquest argument vol demostrar que l'ésser humà sense fe és insensat, perquè quan afirma que Déu és allò més gran pensable però en nega l'existència s'equivoca.

Sant Tomàs: Raó i Fe

Les relacions entre raó i fe, la posició de Sant Tomàs és innovadora i conciliadora, pensa que moltes veritats són tractades tant per la fe com per la raó, però són tractades d'una manera diferent. Veu la raó i la fe com dos camins que tot i que estan ben diferenciats i que parteixen de llocs oposats, arriben a un mateix punt de trobada: la veritat. La raó ofereix un sistema, un mètode per la fe esdevé el principal criteri de veritat, és a dir, quan la raó arriba a una conclusió diferent de la de la fe, la garantia i la darrera paraula les té la fe, la raó deu haver comès un error en el seu procedir. Sant Tomàs pensa que un conflicto real i definitiu entre fe i raó és impossible, ja que la veritat és única i es fonamenta en Déu. Veritats teològiques naturals, veritats a les quals l'ésser humà pot accedir mitjançant la llum de la raó natural, i veritats teològiques revelades, accessibles mitjançant la llum de la revelació divina. L'existència de Déu és una veritat revelada, però és també una veritat a la qual l'ésser humà pot accedir utilitzant amb esforç totes les seves capacitats racionals.

Es pot conèixer i creure al mateix temps? Sant Tomàs hi respon negativament, és impossible que hi hagi fe i coneixement sobre una mateixa qüestió. La fe implica risc, una fe demostrada no és fe, les veritats demostrades no són dogmes sinó una introducció a dogmes.