Eros i Psique d'Antonio Canova: Anàlisi i Context

Eros i Psique

Fitxa tècnica

• Títol: Eros i Psique
• Autor: Antonio Canova (1757-1822)
• Cronologia: 1787-1793
• Tipologia: Escultura exempta
• Tècnica: Talla
• Material: Marbre
• Estil: Neoclassicisme
• Tema: Mitològic
• Localització actual: París (Museu del Louvre)

Context històric

• Antonio Canova (1757–1822): Va ser l'escultor de més èxit del Neoclassicisme.
• La seva dedicació a l'escultura es va produir arran del seu trasllat a Venècia l'any 1768.
• Les seves escultures mostraven un aire viu i naturalista, que va canviar quan va arribar a Roma el 1781.
• A partir d'aquell any, l'obra de Canova es va definir mitjançant un estil clarament influenciat per l'escultura clàssica antiga.
• Eros i Psique (1787-1793): Obra clau del període.
• Context cultural: Il·lustració i pensament racional.
• Rebuig: De les formes carregades del Barroc i de la frivolitat del Rococó.
• Esdeveniments clau: Revolució Francesa (1789) – fi de l'Antic Règim, ascens de Napoleó Bonaparte i la Restauració absolutista (Congrés de Viena, 1815).

Anàlisi formal

Canova expressa en aquesta escultura el rigor de l'art neoclàssic i mostra l'ideal de bellesa masculí i femení de l'època.

Els dos cossos tracen una aspa (X), determinada per les ales del déu grec, el centre de la qual passa entre els llavis dels dos amants. Aquest instant del petó, Canova l'enquadra en un cercle format pels braços de Psique, que abraça el cap del seu estimat, i els d'Eros, que envolten i agafen el cos i el cap de la seva estimada. Amb això, l'escultor aconsegueix que l'espectador centri la mirada i l'atenció en el petó inconscientment.

L'autor aconsegueix una obra plena de tendresa, aspecte que es veu potenciat pel tractament acurat del material. Canova aconsegueix transformar la duresa del marbre en una textura suau i delicada polint l'obra acabada i banyant-la amb calç i àcid. Gràcies a aquest acabat, aconsegueix una intensa sensació de realisme anatòmic.

L'obra no està policromada perquè, durant el Neoclassicisme, es creia erròniament que a la Grècia clàssica es valorava la puresa blanca del marbre.