Epistemologia: Teoria del coneixement i paradigmes científics

Teoria del coneixement

També anomenada epistemologia, és la branca de la filosofia que estudia els problemes relacionats amb el coneixement, és a dir, les condicions que el fan possible, els seus límits i els criteris per decidir sobre la seva veritat. L’epistemologia es pregunta doncs, què és conèixer, com podem conèixer o com podem saber que el que creiem conèixer és vertader. El coneixement en sentit ampli és el conjunt de representacions mentals o idees que els humans ens fem del món i de les coses. Hi ha tres principals fonts del coneixement: Percepció, Raó i autoritat.

Empirisme/Racionalisme

:                                                                                                                      -EMPIRISME (Hobbes i Locke Hume): L’empirisme sosté que les idees i el coneixement en general provenen de l'experiència, tant en sentit psicològic (o temporal: el coneixement neix amb l'experiència) com en sentit epistemològic (o lògic: el coneixement es justifica per l'experiència).                                              // a posteriori-percepció-inducció-judici sintètic//-RACIONALISME (Descartes i Spinoza): En general, actitud filosòfica de confiança en la raó, les idees o el pensament, que exalta la seva importància i els independitza del seu vincle amb l'experiència. Una visió general del món i del coneixement harmoniosa, ordenada, racional, geomètrica i estable, basada en el pensament metòdic (del dubte o del mètode more geometrico), la claredat d'idees (principi d'evidència) i la creença en l'estabilitat de les idees (la doctrina sobre la substància)                   // a priori-raó-deducció-judici analític//

TEORIA DE KUHN/TEORIA DEL FALSACIONALISME(CARL POPPER):                                                  -Kuhn: Proposa els paradigmes científics, diu que la ciència normal funciona amb paradigmes quan apareixen anomalies, els grans científics l’aparten.                                                                      -Karl Popper: La falsabilitat és un principi important en ciència, filosofia de la ciència i epistemologia, enunciat per Popper per garantir la validesa d'una teoria científica, segons el qual una teoria no podrà ser considerada com a ben formada o científica si no compleix aquesta propietat. El concepte de falsabilitat ha arrelat fortament i és comunament acceptat com un criteri vàlid per jutjar la respectabilitat d'una teoria, si no és falsable (cal tenir molt clar que ni "falsabilitat" vol dir "falsedat" ni "falsable" vol dir "fals"). Una proposició és falsable quan pot ser refutada per una observació, encara que si la proposició és certa no arribarà a produir-se mai aquesta observació. Així, les teories han d'estar formulades de tal manera que permetin la comprovació amb la realitat, és a dir, que no siguin formulacions que depenguin de creences sinó de l'observació. És un dels pilars bàsics de l'escepticisme científic.

DEDUCCIÓ/INDUCCIÓ:                                                                                                                                  -Raonament deductiu: El raonament deductiu, deducció o mètode lògic deductiu és un mètode lògic que, a diferència del raonament inductiu, considera que la conclusió és implícita en les premisses; el raonament deductiu infereix aquests mateixos fets basant-se en la llei general.                                                                                                                                                          --Raonament inductiu: El raonament inductiu, inducció o mètode lògic inductiu és el procés de raonament pel qual s'arriba a una conclusió a partir de la generalització. Es parteix d'una sèrie d'exemples significatius on es dóna una característica concreta i s'infereix que es donarà en els individus semblants o situacions anàlogues