Epistemologia i Filosofia de la Ciència: Conpte, Veritat i Mètode

Concepte i graus del coneixement

Què és? És una explicació de la realitat que comprèn les seves causes i en pot predir algunes conseqüències. Les opinions no són coneixement, ja que són subjectives. Les creences tampoc ho són, ja que dubtem del seu compliment i no les podem demostrar. Quan creiem alguna cosa, sabem que és cert i ho podem demostrar (és objectiu i es considera coneixement).

Opinió: No podem dir que n'estiguem segurs i tampoc la podem provar davant d'altres.

Coneixement: Estem segurs i a més ho podem provar.

Creença:
- Ús dubitatiu: No estem segurs de la certesa del que afirmem.
- Ús assertiu: Estem segurs d'una cosa tot i no tenir suficients proves.

2. Eines del coneixement

Percepció: Construïm representacions de la realitat (ens posa en contacte amb ella gràcies als sentits).

Memòria: Retenem idees que ens aporta la percepció.

Imaginació: Reproduïm imatges a la ment i les dades de la percepció i la memòria, i ens podem representar la realitat. És creadora (construeix la nostra capacitat de generar noves representacions).

Inteligència: Capacitat de processar informació i entendre'la, i resoldre problemes (es recolza en la capacitat simbòlica; l'ús del llenguatge articulat i l'abstracció mental).

3. Abstracció

Operació de la ment que aïlla conceptualment un objecte o una propietat d'un objecte, amb l'objectiu de reflexionar-hi sense tenir en compte altres trets. Els empiristes creuen que la raó és la clau per desenvolupar el coneixement, defensen que el coneixement racional ha de partir de dades sensorials (experiència). En canvi, els racionalistes creuen que com els sentits no sempre són fiables, és la raó la que pot ser una base sòlida per al coneixement.

4. Epistemologia kantiana

Agrupa aspectes del racionalisme i de l'empirisme. Marca un abans i un després en la filosofia i l'epistemologia.

Sensibilitat: Capacitat d'obtenir dades externes (indispensable per obtenir el coneixement). Sense noció d'espai i temps la sensibilitat no obtindria dades, no les podria ubicar.

Enteniment: Crea el fenomen empíric (síntesi de les dades que obté la sensibilitat, i les ordena perquè s'entenguin). Treballa a partir de categories (conceptes innats i compartits per tots els éssers humans, i que no adquireix la sensibilitat perquè mai ho adquiriríem).

Raó: Facultat per la qual ens preguntem el perquè de les coses. Vol explicar la totalitat, no és suficient conèixer per què passen les coses. Es pregunta:

• Soc lliure? (Existeix la llibertat o estem determinats per allò que fem?)
• Què és el món? (Es refereix a la totalitat del món, una expressió total que dona sentit al món).
• Existeix Déu? (Existeix una entitat suprema que ha creat el món amb un sentit, una teleologia que demana la segona pregunta i la moralitat que demana la primera pregunta).

5. Racionalitat teòrica i pràctica

Raó teòrica: Pregunta i formula judicis sobre el món. Té una sèrie infinita de respostes. Hi ha judicis de la raó teòrica que són o es poden considerar coneixement objectiu.

Raó pràctica: Forma d'imperatiu categòric, amb validesa universal, complint el deure, són els actes de les persones. Pregunta per la pròpia conducta. És una facultat. L'ètica depèn d'ella. Pregunta per la pròpia conducta. És l'imperatiu kantià: com hem d'actuar.

La veritat

Es pot predicar dels fets o de les proposicions. Un fet no és vertader exactament en el mateix sentit en què una afirmació és vertadera.

1. Veritat dels fets

Autèntica realitat: Comprèn els fets i els objectes tal com són per si mateixos, sense percepcions.

Realitat aparent: Imatge que ens fem de l'autèntica realitat.

El coneixement consisteix a desvetllar la realitat.

2. Veritat de proposicions

Com que hi ha dos tipus de proposicions, hi ha dues classes de veritat:

Veritat de les proposicions empíriques:

• Veritat com a correspondència: Una proposició és vertadera quan hi ha adequació entre la realitat i allò que s'expressa (vida quotidiana).
• Veritat com a coherència: Una proposició és vertadera quan no entra en contradicció amb la resta de les proposicions acceptades (ciència).
• Veritat com a èxit: Una proposició és vertadera quan n'obtenim beneficis en posar-la en pràctica (sense límits).

Veritat de les proposicions formals:
No són experimentals, es basen en la forma d'un coneixement matemàtic previ.

3. Criteris per a reconèixer la veritat

S'han plantejat dos criteris, gràcies a poder identificar la veritat (cap dels dos és suficient).

L'evidència: Un coneixement és evident quan no ens permet dubtar de la seva veritat, per més que vulguem, aquestes coses no poden ser falses, ni tan sols podem dubtar d'elles.

Insuficiència d'aquest criteri: És cert que les veritats han de ser admeses per tothom, però no tot el que tothom creu ha de ser indubtablement vertader.

La intersubjectivitat: Molta gent creu en la mateixa cosa. Basa la idea en què el coneixement és objectiu i compatible per a tots i no exclusiu d'una persona en particular. Requereix consens de la comunitat.

Els límits del coneixement

1. La possibilitat del coneixement

Dogmatisme: Podem adquirir coneixement segur i universal tenint-ne absoluta certesa. Hi ha progrés en el coneixement, o sigui que cada vegada sabem més coses.

Escepticisme: Dubta que sigui possible un coneixement segur i ferm, o l'arriba a negar completament.

Criticisme: El coneixement és possible, però no definitiu (han d'estar subjectes a constants revisions i crítiques).

Relativisme: No existeix el coneixement objectiu i universal. No hi ha veritats absolutes, només opinions particulars (sofistes).

Perspectivisme: Cada subjecte coneix la realitat des d'un punt de vista parcial, no és fals, però no recull la realitat en la seva totalitat.

2. La conquesta de la veritat

Hem d'esforçar-nos contínuament per sortir de la ignorància i l'error, avançant i deixant els errors en el passat. La nostra responsabilitat per a sortir del error és permanent i col·lectiva, i mai podem renunciar a aquesta responsabilitat.

La filosofia de la ciència

El coneixement científic

1. L'origen de la ciència

Va sorgir quan l'ésser humà va pensar que els fenòmens naturals podien integrar-se en un sistema ordenat i coherent. Tant la ciència com la filosofia van sorgir d'una actitud crítica i indagadora davant la realitat, eren disciplines indistingibles al principi. però la ciència es va independitzar de la filosofia per desenvolupar uns mètodes propis (revolució científica = segles XVI i XVII, Kepler, Copèrnic, Galileu, Newton... assenten les bases de la nova ciència).

2. Característiques de la ciència

Galileu (primer científic modern) es va ocupar dels mateixos problemes que havien interessat anteriorment a les persones dedicades a la ciència, però o va fer d'una manera diferent i revolucionària, sintetitzant-se en dues característiques:

Experimentació: Crear una situació ideal en la qual els elements pertorbadors fossin eliminats, permetent aïllar el fenomen i treballant amb les variables considerades decisives.

Matematització: Aporta major precisió a les observacions realitzades, permetent allunyar-se de la subjectivitat i l'ambigüitat del llenguatge quotidià.

3. Els components de la ciència

Com més especialitzada és una ciència, més especialitzat és el seu llenguatge. La ciència crea un llenguatge artificial per garantir objectivitat i precisió en els seus conceptes, lleis i teories.

Conceptes: Termes específics de cada ciència.
- Classificatoris: Organitzen la realitat en conjunts o grups.
- Comparatius: Permeten ordenar gradualment els objectes d'un conjunt.
- Mètrics: Mesuren numèricament propietats dels objectes.

Leis: Enunciats bàsics del coneixement científic, utilitzen:

• Conceptes que han estat definits prèviament de forma precisa.
• Determinar de manera universal una regularitat de la natura.

Teories: Gràcies a elles, les lleis estan interconnectades entre elles formant sistemes compactes, coherents i sistemàtics (teories científiques).

4. Les explicacions científiques

És la resposta a un per què que s'ha plantejat a partir d'un succés particular. No tots els fenòmens requereixen la mateixa explicació:

Explicació deductiva: Hem de recórrer a les lleis generals, i es dedueix lògicament la conclusió.

Explicació probabilística: Haurem de conformar-nos amb establir els factors que probablement han motivat o causat el fet.

Explicació teleològica: Té com a finalitat aclarir fets històrics o comportaments humans, en general.

Explicació genètica: Ens remuntem a l'origen o història del fenomen en qüestió per explicar-lo.

El mètode científic

Procediment que segueixen els científics per aconseguir el coneixement.

1. El mètode deductiu

Els seus enunciats s'anomenen premisses, no permet ampliar el coneixement ja que parteix d'una idea general per posteriorment concretar-la. S'utilitza en les ciències formals.

2. El mètode inductiu

Casos concrets ajuntats per formar una tesi, i arribem a conclusions que ens permeten ampliar el nostre coneixement. Passos:

1. Observació i posterior classificació de fets concrets.
2. Generalització de lleis mitjançant la inducció.
3. Formulació de prediccions que confirmin que la teoria s'ajusta a la realitat.

3. El problema de la inducció

El seu problema és la seva falta de validesa formalment (el raonament inductiu no es pot trobar a la base del coneixement científic ja que no hi ha criteris per anotar tot el que s'observa) i la falta d'observació sense teoria (la recerca científica no s'origina en una observació neutra).

4. El mètode hipotèticodeductiu

Combina la consistència i generalitat de la deducció i la referència a les dades empíriques de la inducció. Els seus passos són:

1. Definició del problema: S'inicia amb el descobriment d'una situació problemàtica per a l'ésser humà.
2. Formulació de la hipòtesi: Es proposa una explicació possible, ha de ser coherent i conforme a l'actitud científica.
3. Deducció de conseqüències: S'utilitza el mètode deductiu, s'extreuen les conseqüències que tindria la hipòtesi si fos certa.
4. Contrastació de la hipòtesi: Es comprova si es compleixen o no les conseqüències previstes.
5. Refutació de la hipòtesi: Quan no es compleixen les conseqüències previstes cal rebutjar la hipòtesi i tornar a començar el procés, formulant-ne una de nova.
6. Confirmació de la hipòtesi: Quan es compleixen les conseqüències previstes, la hipòtesi queda confirmada.
7. Obtenció de resultats: Es formula una nova llei o teoria, o es confirma una teoria proposada.

L'optimisme científic i els seus límits

L'activitat científica està dirigida a produir un coneixement segur sobre la realitat.

1. La qüestió de la demarcació

Ens referim a la discussió sobre com establir el criteri que ens permeti separar o distingir quines teories són científiques i quines no, què entra dins de les teories científiques.

Verificacionisme: Inspirats per l'enfocament de Comte (positivista) de la ciència durant el primer terç del segle XX. El Cercle de Viena va defensar el verificacionisme (perquè una teoria sigui científica i tenir significat ha de ser verificable empíricament) i consideraven la inducció com a mètode científic. Sempre parteix de l'experiència i obté proves per recolzar la seva realitat.

Falsacionisme: Popper proposa que la teoria ha de ser falsable, posant-la al límit, i així confirmar o verificar les seves teories. Dubtar d'elles fins a comprovar-ho.

2. El problema de l'objectivitat

El coneixement científic és objectiu, la seva validesa queda demostrada al marge de les creences o els interessos particulars, i precisament per això Steve Woolgar ens diu que també ha de tenir una influència social i humana.

3. El cientifisme ingenu

És la idea que la ciència és un tipus de saber objectiu i moralment neutre que cada vegada va descobrint més veritats sobre la realitat.

4. El progrés científic

Hi ha moments revolucionaris, quan unes idees científiques eren substituïdes per unes altres, i es desplega un paradigma científic perquè els investigadors treballin diàriament els dies després d'aquestes revolucions.

Els paradigmes són incommensurables; la seva veritat no es pot valorar des de les assumpcions d'un altre paradigma.

Ciència, tecnologia i societat

S'ha de valorar com s'ha produït aquest fenomen i com s'ha d'actuar al respecte.

1. De la ciència a la tecnologia

Tant la ciència com la tècnica existeixen des dels principis de la humanitat. A finals del segle XVI van seguir camins diferents ja que els filòsofs i científics tenien diferents interessos respecte als agricultors i artesans, i es desenvolupaven per separat, provocant el naixement de la ciència moderna. La tecnologia és un conjunt de procediments i recursos complexos i sofisticats que caracteritzen la tècnica.

2. Noves tecnologies i reptes

Els avenços tecnològics fan urgent la reflexió sobre les possibles repercussions que puguin tenir en la vida humana. L'escola de Frankfurt va proposar canviar la raó instrumental (amb interessos econòmics) a la racionalitat pràctica (valora la contribució a la millora de les condicions de vida). La tècnica és una raó que només considera els mitjans més eficaços per obtenir certes finalitats (raó utilitarista/instrumental), i no té en compte el valor de les finalitats. L'escola de Frankfurt defensa una racionalitat més àmplia i sobre la base de reptes:

• Reptes ètics: Els nous avenços han de respectar la dignitat humana en tots els seus àmbits.
• Reptes mediambientals: Necessitat de no posar en perill l'entorn natural, requisit del desenvolupament tecnològic.
• Reptes socials: Les noves tecnologies haurien de repercutir en el benestar de tota la població.

3. Cap a una tecnologia responsable

Segons Hans Jonas, és necessari un compromís que concreti el principi de la responsabilitat tecnològica; el desenvolupament tenològic ha de ser compatible amb la permanència de la vida autènticament humana a la terra i la seva preservació per a generacions futures, i a la Declaració Universal dels Drets Humans s'hi stipulen aquests drets:

• Dret a un desenvolupament socioeconòmic sostenible.
• Dret a la privacitat, anonimat i seguretat en línia.
• Dret a la protecció contra l'spam.