Epistemologia, Ètica i Moral: Guia de Filosofia

1. L’objectiu: el coneixement i la possessió de la veritat

“(...) quan Kant diu que “el nostre intel·lecte no extrau les seves lleis de la naturalesa, sinó que imposa les lleis a ella” té raó. Però quan pensava que aquestes lleis són necessàriament verdaderes o que nosaltres aconseguim imposar-les a la natura, estava equivocat”. “Nosaltres busquem la veritat, encara que mai podem estar segurs d’haver-la trobat”.

Aspectes dicotòmics: a priori/a posteriori, real/ideal, abstracte/concret, ésser/pensament, fenomènic/noumènic.

2. El realisme (adaequatio intellectus et rei)

• A. El món extern és i pot ser conegut (relació accidental). El món seguirà existint independentment del subjecte cognoscent.
• B. Interdependència ontològica entre la cosa i el seu coneixement.
• C. Realisme extrem (Platonisme i Racionalisme). La correspondència es dóna a nivell conceptual, evitant qualsevol invocació a l’experiència.
• D. Realisme empíric extrem:
  • J. S. Mill: “La matèria és la possibilitat permanent de sensació més enllà de la nostra presència o no”. Mentre existeix matèria existeixen dades sensibles.
  • La realitat genera regularitats que són, alhora, demostracions silencioses de si mateixa. L’aparició fenomènica aporta ordre al coneixement.
  • “La naturalesa és un assumpte insípid, silenciós, incolor i inodor. Una mera avalanxa de materials sense fi i sentit. Si nosaltres no portem res a la recepció immediata de les sensacions a través dels sentits, no obtindrem coneixement”.

3. Arguments a favor del realisme

• A. El llenguatge del realisme permet una comunicació més fluida entre els diversos subjectes de coneixement. Des d’aquest punt de vista, els objectes són entitativament com es manifesten. El coneixement és una pura recepció —a la manera d’un mirall— del que és i existeix com a determinació.
• B. Simplicitat: el realisme és la hipòtesi més econòmica i simple quan cal explicar les regularitats del món. Es tracta d’una filosofia realista.
• C. Confirmació: rarament les dades abastades per una teoria entren en contradicció amb els esquemes lingüístics aportats pel realisme.

4. L’idealisme

• A. Els continguts de la realitat són immanents al pensament humà. Plató posa el pes de la prova a la cosa. La realitat se suspèn mentre jo no li dono validesa.
• B. Traspàs d’una actitud directa front al món a una actitud reflexa. Allò que veig ho agafo i, si és real, ho valido.
• C. Qüestionament de tot el que és aliè al subjecte (solipsisme).
• D. La realitat és només contingut o objecte d’un acte cognitiu.
• E. L’idealisme no suprimeix la veritat com a adequació (ja que aquesta darrera és el seu veritable contrapunt). Sense l’acte pensant, l’objecte desapareixeria o perdria la seva entitat.
• F. L’idealisme no pretén tant un coneixement empíric del món ideal, com un coneixement transcendental del món empíric. Ex: Plató i la seva teoria de les idees (universalitat, validesa, permanència i eternitat).

5. Tipologies idealistes

1. Idealisme subjectiu

• a. Darrera manifestació (phäenoumenon) del món exterior no hi ha cap component material (visió pre-quàntica), sinó la ment de Déu.
• b. Conseqüències epistemològiques: ESSE EST PERCIPI AUT PERCIPERE (ésser és ser percebut o percebre).

2. Idealisme transcendental

• a. El fenomen i la cosa en si.
• b. Experiència, percepció i recepció sensitiva: el fregament o la connexió entitativa.
• c. Les formes sintètiques “a priori”: espai-temps-causalitat.
• d. El subjecte transcendental i la cosa-en-si (noümen). “El idealista transcendental pot ser un realista empíric i, per tant, un dualista, és a dir, pot concedir l’existència de la matèria, sense anar més enllà de la simple autoconsciència, i sense admetre quelcom més que la certesa de les representacions en, per tant, el cogito, sum”.

3. L’idealisme absolut

• a. L’adequació entre l'ésser i el pensar esdevé possessió, identitat entre objecte i subjecte.
• b. La filosofia esdevé el grau més gran d’autoconsciència de l’esperit, fet que provoca la identitat entre certesa subjectiva i veritat objectiva.
• c. Els límits del món ho són també de la consciència. El pensament és immanent a la realitat.
• d. La veritat dels esdeveniments individuals es mesura a partir de l’idea en la seva realització de la Història.
• e. La raó, que sempre s’imposa de forma dialèctica, és Raó històrica.

6. Certesa, evidència i validació: Introducció a l’epistemologia

Objecte

1. Validació de teories científiques.
2. Validació del procés de captació informativa.
3. Explicació del mètode de predicció i control de la teoria.
4. Formulació i ús d’una metodologia adient a l’objecte d’anàlisi.
5. Control dels diferents raonaments utilitzats per arribar a conclusions fonamentals.
6. Analitzar el concepte de “veritat i realitat” proposat per la teoria científica específica.
7. Donar espai a una reflexió sobre el rol social, econòmic i polític de la ciència i de quina manera pressuposa o no una idea de progrés.

Característiques d’una teoria

1. Defineix l’orientació, escollint la classe de dades que cal cercar.
2. Esquematitza els conceptes a través de la seva sistematització, classificació o relació amb els fenòmens analitzats.
3. Resumeix i prediu fets.
4. Conté una demostració verificable.
5. La teoria és validada o descartada a partir de:
   • La reproductibilitat (capacitat de tornar a fer un experiment en qualsevol lloc o circumstància. Publicitat).
   • La falsabilitat (Tota teoria ha de poder ésser exposada a proves que la contradiguin. Qualsevol teoria, per molt vàlida que sigui en un moment determinat, sempre està oberta a proves que l’invalidin. La ciència mai podrà verificar la certesa d’una hipòtesi, però sí la seva falsedat. Crítica del mètode inductiu).

7. Característiques del mètode científic

1. Cal que sigui fàctic, que no perdi mai el referent empíric i la determinació del problema (observació fenomènica).
2. Formula hipòtesis.
3. Dissenya experiments.
4. Analitza, valida i corregeix, en primera instància, els resultats.
5. Transcendeix el marc merament empíric, per esdevenir camp conceptual de la ciència (formulació correctiva i progressiva).

8. Paradigmes

1. Positivisme (Cercle de Viena, K. Popper)

• A. El progrés científic es basa en l’economia teòrica (les teories han d’abastar més fenòmens o incloure, dins el propi marc teòric, dades que eren explicades per altres hipòtesis). Navalla d’Occam.
• B. El principal valor epistemològic és la verificació i el seu correlat metodològic, la falsabilitat.
• C. L’observació guia al mètode, que en cas necessari posarà en quarantena tot correlat teòric, tot i que la lògica i l’anàlisi del llenguatge són eines fonamentals en aquest procés.
• D. El progrés científic rau en el fet que una teoria pot predir i explicar més que l’anterior (sempre i quan les explicacions i observacions anteriors siguin incloses en la nova).

2. Relativisme (Thomas Kuhn)

• A. Oposició a la concepció positivista i acumulativa del progrés científic.
• B. Vertebració dels seus criteris de validesa entorn a la discontinuïtat de l’evolució científica, així com al seu caràcter històric.
• C. Fal·libilisme extrem:
  • Les proves empíriques no són decisives per conformar una veritat científica (argument de Hume).
  • Tot coneixement científic és teoria.
  • Caràcter convencional del disseny experimental (llenguatge i marc de referència).
• D. Idea de paradigma: La visió o l’estructura conceptual que té una època en concret de tota la seva relació amb la natura.
• E. Diferències entre paradigmes rivals: incommensurabilitat i manca de criteris de racionalitat única.

9. Ètica i Moral

Etimologia: (grec) ETHOS = comportament i consciència; (llatí) MORES = costum. Allò que cadascú creu sobre el comportament social. La moral social és la consciència d’allò que és bo o dolent. L’ètica és la disciplina filosòfica que estudia el bé i el mal i les seves relacions amb la moral i el comportament humà.

1. Entre la raó i la llibertat

• La raó pràctica: l’imperatiu categòric.
• La naturalització de l’individu com a apropiació/producció de la vida.
• Els nous escenaris de la llibertat.

2. Ètica i Moral II: La crueltat

Què és la crueltat?: el dispositiu que eludeix la singularitat. No hi ha un "en si" en el "tu", sinó un "en-relació-a" o "en-la-perspectiva-de".

10. Comunitat, societat i classe

“La societat no existeix, només existeixen individus”.

• La identitat i la necessitat de projecte.
• El món com a gramàtica compartida i heretada.
• L’acompliment del deure (paradigma kantià).
• Llibertat i identitat dins el sistema neoliberal.

11. Moral, llibertat i voluntat

1. La fonamentació de la norma moral

• El model kantià: subjecte transcendent i subjecte contingent.
• El problema del llenguatge: intersubjectivitat i principis públics.

2. Antígona o el paradigma ètic

Pas del matriarcat a la normativitat del patriarcat (Hegel). Parentiu front a Estat (llei de la sang vs. vessament).

3. Dificultats per establir un consens ètic

• Relativisme moral i cultura.
• Ètica naturalista vs. ètiques no-cognoscitives.
• Ètica utilitarista: el bé general com a pauta.

4. Ètiques emotivistes

Els enunciats ètics no són proposicionals: no aporten veritat, ni informació sobre la realitat. Com a molt, ho fan sobre la disposició del subjecte.

5. El camp semàntic de la decisió

La decisió com a motor de valors ètics. “Sobirà és qui decideix sobre l’estat d’excepció”.