Epistemologia: Coneixement, Llenguatge i Realitat

L'Epistemologia

Les ciències ens aporten coneixements sobre la realitat, o almenys sobre una part de la realitat. A més dels coneixements científics, tenim altres tipus de coneixements: els que adquirim directament de la nostra experiència, culturalment... L'epistemologia és precisament la branca de la filosofia que s'ocupa d'analitzar en què consisteix el coneixement, però també de determinar-ne l'origen, el mètode que seguim per a obtenir-lo i els límits del que podem conèixer. Tanmateix, a partir del segle XVII, el problema del coneixement adquireix una importància cabdal i els estudis epistemològics passen a ocupar el centre de la reflexió filosòfica. Alguns historiadors han donat bàsicament dues raons per a explicar aquest fet:

• La importància de les ciències naturals.
• La consciència de la seva dimensió bàsica; abans d'iniciar qualsevol investigació, ens cal determinar si podem arribar a conèixer el que pretenem.

El Concepte de Coneixement com a Saber

Per tal d'aproximar-nos a la definició del coneixement, el compararem amb conceptes afins com ara opinió i creença.

• Opinió: És una apreciació subjectiva de la qual ni estem segurs ni la podem provar davant d'altres. Acostuma a ser una valoració de la realitat o de com hauria de ser, es basa en els nostres interessos, creences, desitjos... però que normalment no es recolza en raons contundents.
• Creença: En el concepte de creença podem distingir dos usos fonamentals:
  • Us dubtatiu: Apareix en frases com ara 'crec que vindrà en Ramon', expressa que no estem realment segurs de la veritat del que afirmem; és a dir, que tenim dubtes sobre el seu compliment.
  • Us assertiu: És el que realment ens interessa en aquest apartat. Apareix en frases com ''Colom tenia una creença que la terra era rodona, però fins que Magalhaes no va fer la volta al món no va quedar demostrada''. En aquest segon cas, parlem de creença quan estem segurs d'alguna cosa, encara que no tinguem prou proves per demostrar-ho.
• Coneixement: És una creença de la qual estem segurs, però que a més podem provar. La possibilitat de justificar racionalment alguna cosa és el que caracteritza el coneixement. Així, la creença deixa de ser merament subjectiva i passa a ser coneixement objectivament vertader.
  • Coneixement teòric: Format per informacions que descriuen i expliquen el món. Sorgeix pel simple desig de coneixement, no per sobreviure o tenir més benestar, però hi contribueix.
  • Coneixement pràctic: No és una explicació del món, sinó que és un saber-hi actuar, ja sigui manipulació de l'entorn, producció de béns, obra d'art, o accions correctes. És un saber fer en tots els àmbits: tècnic, moral...

El Coneixement Teòric

L'adjectiu teòric que identifica aquest tipus de coneixement prové de la paraula grega theorein, que significa 'contemplar'. Per això, per a Aristòtil, el coneixement teòric era una contemplació desinteressada i agradable de la natura. Aquesta contemplació s'entén com una aprehensió de la realitat en la qual no tan sols descobrim com és, sinó que també entenem per què és d'aquesta manera. El coneixement teòric és una descripció, comprensió i predicció. En primer lloc, ha de descriure la realitat i indicar quines són les característiques. També ha d'explicar la realitat. Així, el fet de saber que es produeixen uns fets determinats no és encara coneixement ple. A més de constatar aquests fets, cal esbrinar les causes que ens permetin comprendre per què són així i no pas d'una altra manera. Saber el que passa és el primer pas en el coneixement, després hem de descobrir per què ocorre. El reconeixement del perquè ocorre permet assolir saber què passarà en el futur. Així doncs, el coneixement teòric no tan sols descriu com és la realitat, sinó que n'explica les causes i a més les prediu.

Característiques del Llenguatge

Tot i que les altres espècies animals dominen estratègies més o menys elaborades i eficaces per a comunicar-se, només l'ésser humà posseeix un llenguatge que permeti transmetre fets, presents, passats i futurs, reals o imaginaris... Des de la lingüística, el llenguatge és la facultat humana de comunicar-se mitjançant un sistema de signes. Aquesta facultat es manifestaria en la llengua concreta que fa servir cada parlant i tindria les característiques següents:

• És arbitrari o convencional: En llengües diferents hi ha paraules també diferents per a expressar el mateix concepte: per exemple, exit, sortie, sortida...
• És articulat i per tant creatiu: Una llengua és un sistema complex. En realitat, es compon d'un reduït nombre d'elements. Formem tots els missatges a partir de la combinació de fonemes en estructures més complexes com ara paraules o oracions. Aquest caràcter garanteix creativitat i originalitat.

Llenguatge, Pensament i Realitat

La relació entre llenguatge, pensament i realitat és indiscutible. Com hem vist, el signe lingüístic i les paraules es descomponen en tres plans que es poden associar a cadascun d'aquests tres àmbits:

• Significant: Successió de fonemes i, per tant, pertanyent a l'àmbit lingüístic.
• Significat: Idea o concepte associat a un significant i, en conseqüència, propi de l'àmbit de pensament.
• Referent: Objecte, qualitat, procés... al qual ens referim i que, conseqüentment, pertany a l'àmbit de la realitat.