Enric Valor, Manuel de Pedrolo i el Teatre Català

Enric Valor

Enric Valor i Vives (Castalla, 1911 - València, 2000). L’origen rural i l’estima pel país (el País Valencià) i la seua llengua (el català) van marcar la seua vida. Començà a treballar a Alacant (1930) en la premsa satírica, concretament a El Tio Cuc, i posteriorment es traslladà a València, on col·laborà en la premsa nacionalista valenciana i començà la seua tasca narrativa, gramatical i lexicogràfica.

Després de la Guerra Civil espanyola, va recollir i refer 36 rondalles de gran valor folklòric i narratiu, tot continuant l’activitat nacionalista, per la qual cosa va ser empresonat pel franquisme (1966-1968).

Com a novel·lista, parlà de les experiències de postguerra a L’ambició d’Aleix i dels episodis anteriors a la guerra civil a El cicle de Cassana. Finalment, com a gramàtic, va contribuir a difondre les Normes de Castelló amb obres com Curso medio de gramática catalana i La flexió verbal, i a recuperar el lèxic valencià amb Millorem el llenguatge.

El teatre actual

Des dels anys seixanta, apareixen al món universitari i a cercles intel·lectuals europeus i americans grups de teatre (com Lindsay Kemp o el Living Theatre) que rebutjaven l’escena comercial i sense pretensions dels aficionats, emmirallant-se en el teatre grec, medieval, renaixentista i tradicional. Com a conseqüència d’això, apareix a l’Estat espanyol, malgrat la censura, el teatre independent, que va tenir una forta incidència sociopolítica i una gran irradiació social.

Les seues característiques més importants foren:

• El compromís social.
• L’oposició al teatre de text a favor de considerar l’obra com a creació col·lectiva (fins i tot amb la interacció espectadors-actors).
• L’obertura a tot tipus d’escenaris, barrejant-hi elements visuals i musicals.

A Catalunya destaquen grups com Els Joglars, El Teatre Lliure i La Fura dels Baus; a València, Xarxa Teatre i El Rogle. No obstant això, a pesar del descrèdit del teatre de text, no tardaren a aparèixer nous dramaturgs com Teixidor, Benet i Jornet, Sirera, Belbel, Alapont i Alberola.

Manuel de Pedrolo

Manuel de Pedrolo i Molina (l’Aranyó, 1918 - Barcelona, 1990). En esclatar la Guerra Civil espanyola, va pertànyer a l’Exèrcit Popular. Durant la postguerra treballà en diversos oficis fins a acabar sent assessor, corrector i traductor (d'autors com Faulkner o Miller) en una editorial. Cal remarcar el seu compromís cívic, la seua integritat moral i el seu catalanisme.

Com a escriptor, provà diversos gèneres: poesia, teatre, novel·la... Destaca especialment en la novel·la, on, tot seguint els corrents literaris de l’època (conductisme i existencialisme), tracta temes recurrents com la solitud i la incomunicació (Totes les bèsties de càrrega) amb diverses tècniques: psicològica, simbòlica i fantàstica (Mecanoscrit del segon origen).

El 1963 enceta un cicle de novel·les, Temps Obert, que no acabarà. També, atret per la novel·la policíaca, esdevé director de la col·lecció La Cua de Palla. Finalment, la seua activitat com a dramaturg s’enquadra en l’anomenat teatre de l’absurd (influenciat per Beckett i Ionesco), on la reflexió sorgeix a partir d’arguments desbaratats, personatges buits i diàlegs incoherents (Situació bis).