L'enfocament de les capacitats de Martha Nussbaum

Amb aquesta afirmació, Nussbaum vol dir que [explica la frase amb les teves paraules]. Nussbaum parteix d'una idea molt senzilla: quan volem saber com viu la gent, no n'hi ha prou amb mirar el PIB d'un país. El PIB pot ser molt alt i, al mateix temps, haver-hi molta gent que viu malament, perquè no ens diu com es reparteix la riquesa ni quines oportunitats reals té cada persona.

La crítica a la reducció econòmica

A més, és un error resumir la qualitat de vida en un sol número, perquè la vida de les persones depèn de moltes coses alhora —salut, educació, llibertat, relacions afectives— que no es poden ni comparar ni sumar entre elles. Això és el que Nussbaum anomena irreductibilitat i pluralitat. El mateix problema té l'enfocament utilitarista, que mesura la utilitat total o mitjana d'un país: també amaga les desigualtats i tracta les persones com a un conjunt, no com a individus.

Capacitats: què és capaç de fer cada persona?

Per tot això, Nussbaum proposa canviar la pregunta: en lloc de "quants diners té aquest país?", cal preguntar-se "què és capaç de fer i de ser cada persona?". Això connecta amb l'ètica kantiana, que defensa que les persones mai han de ser tractades com un mitjà per aconseguir alguna cosa —com ara el creixement econòmic—, sinó sempre com un fi en si mateixes.

Llibertat formal vs. llibertat real

L'alternativa que proposa Nussbaum és centrar-se en les capacitats de cada persona. Una capacitat és l'oportunitat real de poder fer o ser alguna cosa. I aquí hi ha una distinció important: no n'hi ha prou amb què la llei permeti alguna cosa (llibertat formal); cal que les condicions reals ho facin possible (llibertat real). Per exemple, tothom té dret formalment a anar a la universitat, però si has de treballar des dels 16 anys per sobreviure, no tens la capacitat real d'anar-hi.

Tipus de capacitats

Nussbaum distingeix tres tipus de capacitats:

• Bàsiques: les que portem de sèrie des que naixem.
• Internes: les que anem desenvolupant a través de l'educació i l'experiència.
• Combinades: les que depenen de si el context social, polític i econòmic ens permet exercir les capacitats internes que ja tenim.

Les polítiques públiques han de garantir sobretot les combinades, perquè de res serveix tenir la capacitat interna si l'entorn no et deixa exercir-la. L'objectiu concret és que tothom superi un llindar mínim en cadascuna de les deu capacitats centrals: vida, salut física, integritat física, sentits-imaginació-pensament, emocions, raó pràctica, afiliació, relació amb altres espècies, joc i control sobre el propi entorn.

Capacitat versus funcionament

Una distinció fonamental en la teoria de Nussbaum és la que hi ha entre capacitat i funcionament. La capacitat és tenir l'opció real de fer alguna cosa; el funcionament és fer-ho realment. L'Estat ha de garantir les capacitats, però no pot obligar ningú a exercir-les d'una manera concreta, perquè això seria paternalisme i atemptar contra l'autonomia de les persones.

Un exemple molt clar: la persona que dejuna per motius religiosos sí que té la capacitat de menjar, però escull no fer-ho —és una decisió lliure. En canvi, qui no menja perquè no té diners per comprar menjar no té la capacitat real. Per això l'Estat ha d'actuar en el segon cas i garantir la capacitat, però deixar que cada persona decideixi lliurement com vol viure.

Justícia equitativa i dignitat humana

Nussbaum insisteix que garantir tot això és una tasca urgent de l'Estat. No es tracta d'una igualtat de resultats, sinó d'una justícia equitativa: que tothom superi el llindar mínim en totes les capacitats centrals, donant més suport a qui més ho necessiti. L'objectiu final és que totes les persones puguin viure una vida humanament digna, empoderant-les perquè puguin tirar endavant per si mateixes.