Empiristes i racionalistes
Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Filosofía y ética
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 7,08 KB
L'Empirisme i David Hume (1711-1776)
L'Empirisme es un corrent filósòfic fonamentalment britànic. Es desenvolupa a la segona meitat del s. XVII i durant tot el s.XVIII a les Illes Britàniques . Entre els seus antecedents podem esmentar el nominalista Guillem d'Occam , t ambé recull la teoria de la ciència de Bacon i la teoria política de Hobbes .
El Empirisme es caracteritza per dos aspectes fundamentals:
1. Nega la absolutització de la veritat o, com a mínim nega que la veritat absoluta sigui accessible al home.
2. Reconeix que tota veritat Déu possar-se a prova i, a partir de l'experiència pot ser modificada eventualment, corregida o abandonada.
3. No s'oposa de cap manera a la raó, però nega la pretensió d'estableixer veritats necessaries, és a dir, veritats que valguin d'una menera tan absoluta que es faci necessaria, absurda o contradictoria la seva verificació o el seu control.
Els empiristes estan d'acord amb la tesi cartesiana que afirma que el punt de partida del coneixement són les idees, és a dir, el contingut de la ment. Però, la sensibilitat empirista, més propera a les ciències naturals que a les matemàtiques, s'allunya del cartesianisme pel que fa a l'origen de les idees i a la confiança que hi podem dipositar. La noció fonamental del Racionalisme era que allò cert només podia ser producte de l'activitat pura de l'esperit. Per als empiristes, en canvi, és cert que la ment sembla rebre de fora, juntament allò que Descartes considerava confús. Per als empiristes, tot coneixement prové de l'experiencia.
Com a moviment, podem assenyalar quatre grans idees en el conjunt de l'Empirisme:
No hi ha cap coneixement que pugui ser independent de l'experiència, no hi ha cap coneixement que pugui ser independent de les dades sensibles.
Cada idea que tenim per abstracta que pugui semblar ha de posseir un fonament en el coneixement aportat pels sentits.
Els empiristes defensen, tots, la teoria de la Tabula Rasa: el llenç en blanc. Quan naixem som com un llenç en blanc o com una capsa buida i és la diferent experiència de cadascú que va pintant el quadre o que va omplint la capsa. Quan naixem "estem en blanc", l'experiència ens permet posteriorment elaborar idees captades o construïdes a partir de les impressions. Sense dades sensibles l'enteniment no disposaria de cap mena de coneixement. L'enteniment no pot espontàniament aportar cap idea. No posseïm idees innates.
Per als cartesians (racionalistes) una idea era veritat quan la ment la considerava clara i distinta; en canvi els empiristes afirmaran que l'únic criteri que ens permet distingir el veritable del fals és l'evidència de la dada sensible. Sé que una idea és veritat quan puc dir de quina impressió prové .
3.-Cal rebutjar com a il· legí tim qualsevol contingut de consciè ncia que no tingui un correlat (implicació ) en l'experiè ncia:
Per tant la Metafísica és un coneixement il·legítim: Ex: La idea de "blau" és certa perquè jo puc assenyalar coses que són blaves. En canvi la idea de "substància" és falsa perquè no prové de cap experiència sensible.
Hume afirmarà que la Metafísica és falsa perquè no trobem enlloc els orígens (fonaments) sensibles de conceptes com "substància", "causa", "jo", .Etc.
A través del coneixement sensible només copsem éssers mutables i canviants i, per tant, els empiristes afirmen que tot el que ens arriba pels sentits és sempre fluctuable, canviant. Ex: Jo no puc dir: "En Joan és amic meu" perquè jo no tinc l'experiència de que en Joan sigui amic meu en el futur. Només puc dir, en tot cas, que: "per ara, en Joan és amic meu".
Sovint es presenta Descartes com l'adversari "natural" de l'Empirisme; però aquesta afirmació és més complexa del que sembla i s'ha de prendre amb precaucions. Els empiristes es manifesten habitualment per oposició a Descartes, però la petja cartesiana sobre l'Empirisme fou important, tot i matisada.
Hi ha algunes fites que la filosofia postcartesiana assumeix d'un cop i per sempre i sense les quals no hi ha "modernitat filósòfica". Especialment cal recordar que tota la filosofia postcartesiana (l'Empirisme, també!) és feta des del subjecte i que no es pregunta: "què conec?", sinó: "com conec?" Aquesta pregunta val per a tota filosofia posterior sense excepció fins a Kant.
Els empiristes, evidentment, no accepten l'existència de les idees innates, però ja s'ha deixat de banda la qüestió platònica (què són les Idees, què és l'Ésser?) per centrar-nos en la pregunta pel coneixement.
Trobem dos nivells d'influència cartesiana molt important en l'Empirisme.
1.-La regla d'evidència: És la regla més important del mètode. No podem acceptar res que no se sàpiga amb evidència el que és i si alguna cosa pot ser dubtosa ha de ser considerada falsa.
A la pregunta: "Com podem conèixer alguna cosa evident?" els empiristes contesten que només és evident allò que coneixem a través de l'experiència fàctica; el que Locke anomena "un cert comerç amb les coses".
2.-Els Empiristes accepten un tema cartesià que romandrà des d'aleshores en el pensament occidental: "L'autèntic coneixement només pot venir del subjecte". Pels empiristes les experiències del subjecte individual (jo) són les úniques que tenen valor. El món, com a tal, només existeix si algú el coneix.
Fins i tot Hume que critica la Idea Innata cartesiana de "jo" i que afirma que el "jo" només és un feix d'impressions i sensacions diferents accepta tanmateix que el jo, tot i ser sempre provisional, o "teatre filósòfic", és l'única font de coneixement.
Tanmateix els Empiristes no accepten mai de Descartes ni les Idees innates ni l'afirmació que el "cogito" s'identifica amb la raó.
Descartes considerava que el pensament i la raó era la mateixa cosa. En canvi els Empiristes creuen que la raó no és autosuficient per conèixer el món perquè el pensament necessita l'experiència. L'experiència és l'origen de la raó. En conseqüència tots els Empiristes són Antimentalistes i Antiinatistes:
1.-Antimentalistes : En el sentit que consideren que el pensament (la raó) s'elabora a partir de l'experiència, i creuen que els continguts mentals són secundaris respecte als continguts sensibles.
2.-Antiinnatistes: Neguen les idees Innates. Per Descartes les idees innates eren produccions espontànies de la ment a partir de les quals podia derivar qualsevol coneixement. En canvi els empiristes creuen que la ment actua com una "Tabula Rasa".
L'Empirisme es un corrent filósòfic fonamentalment britànic. Es desenvolupa a la segona meitat del s. XVII i durant tot el s.XVIII a les Illes Britàniques . Entre els seus antecedents podem esmentar el nominalista Guillem d'Occam , t ambé recull la teoria de la ciència de Bacon i la teoria política de Hobbes .
El Empirisme es caracteritza per dos aspectes fundamentals:
1. Nega la absolutització de la veritat o, com a mínim nega que la veritat absoluta sigui accessible al home.
2. Reconeix que tota veritat Déu possar-se a prova i, a partir de l'experiència pot ser modificada eventualment, corregida o abandonada.
3. No s'oposa de cap manera a la raó, però nega la pretensió d'estableixer veritats necessaries, és a dir, veritats que valguin d'una menera tan absoluta que es faci necessaria, absurda o contradictoria la seva verificació o el seu control.
Els empiristes estan d'acord amb la tesi cartesiana que afirma que el punt de partida del coneixement són les idees, és a dir, el contingut de la ment. Però, la sensibilitat empirista, més propera a les ciències naturals que a les matemàtiques, s'allunya del cartesianisme pel que fa a l'origen de les idees i a la confiança que hi podem dipositar. La noció fonamental del Racionalisme era que allò cert només podia ser producte de l'activitat pura de l'esperit. Per als empiristes, en canvi, és cert que la ment sembla rebre de fora, juntament allò que Descartes considerava confús. Per als empiristes, tot coneixement prové de l'experiencia.
Com a moviment, podem assenyalar quatre grans idees en el conjunt de l'Empirisme:
1.La negació de qualsevol mena d'idees innates:
No hi ha cap coneixement que pugui ser independent de l'experiència, no hi ha cap coneixement que pugui ser independent de les dades sensibles.
Cada idea que tenim per abstracta que pugui semblar ha de posseir un fonament en el coneixement aportat pels sentits.
Els empiristes defensen, tots, la teoria de la Tabula Rasa: el llenç en blanc. Quan naixem som com un llenç en blanc o com una capsa buida i és la diferent experiència de cadascú que va pintant el quadre o que va omplint la capsa. Quan naixem "estem en blanc", l'experiència ens permet posteriorment elaborar idees captades o construïdes a partir de les impressions. Sense dades sensibles l'enteniment no disposaria de cap mena de coneixement. L'enteniment no pot espontàniament aportar cap idea. No posseïm idees innates.
2.L'establiment de l'evidè ncia sensible com a ú nic criteri gnoseolò gic [de coneixement] de veritat:
Per als cartesians (racionalistes) una idea era veritat quan la ment la considerava clara i distinta; en canvi els empiristes afirmaran que l'únic criteri que ens permet distingir el veritable del fals és l'evidència de la dada sensible. Sé que una idea és veritat quan puc dir de quina impressió prové .
3.-Cal rebutjar com a il· legí tim qualsevol contingut de consciè ncia que no tingui un correlat (implicació ) en l'experiè ncia:
Per tant la Metafísica és un coneixement il·legítim: Ex: La idea de "blau" és certa perquè jo puc assenyalar coses que són blaves. En canvi la idea de "substància" és falsa perquè no prové de cap experiència sensible.
Hume afirmarà que la Metafísica és falsa perquè no trobem enlloc els orígens (fonaments) sensibles de conceptes com "substància", "causa", "jo", .Etc.
4.-Negació de la possibilitat d'un coneixement universal i necessari:
A través del coneixement sensible només copsem éssers mutables i canviants i, per tant, els empiristes afirmen que tot el que ens arriba pels sentits és sempre fluctuable, canviant. Ex: Jo no puc dir: "En Joan és amic meu" perquè jo no tinc l'experiència de que en Joan sigui amic meu en el futur. Només puc dir, en tot cas, que: "per ara, en Joan és amic meu".
1. Descartes i l'Empirisme
Sovint es presenta Descartes com l'adversari "natural" de l'Empirisme; però aquesta afirmació és més complexa del que sembla i s'ha de prendre amb precaucions. Els empiristes es manifesten habitualment per oposició a Descartes, però la petja cartesiana sobre l'Empirisme fou important, tot i matisada.
Hi ha algunes fites que la filosofia postcartesiana assumeix d'un cop i per sempre i sense les quals no hi ha "modernitat filósòfica". Especialment cal recordar que tota la filosofia postcartesiana (l'Empirisme, també!) és feta des del subjecte i que no es pregunta: "què conec?", sinó: "com conec?" Aquesta pregunta val per a tota filosofia posterior sense excepció fins a Kant.
Els empiristes, evidentment, no accepten l'existència de les idees innates, però ja s'ha deixat de banda la qüestió platònica (què són les Idees, què és l'Ésser?) per centrar-nos en la pregunta pel coneixement.
Trobem dos nivells d'influència cartesiana molt important en l'Empirisme.
1.-La regla d'evidència: És la regla més important del mètode. No podem acceptar res que no se sàpiga amb evidència el que és i si alguna cosa pot ser dubtosa ha de ser considerada falsa.
A la pregunta: "Com podem conèixer alguna cosa evident?" els empiristes contesten que només és evident allò que coneixem a través de l'experiència fàctica; el que Locke anomena "un cert comerç amb les coses".
2.-Els Empiristes accepten un tema cartesià que romandrà des d'aleshores en el pensament occidental: "L'autèntic coneixement només pot venir del subjecte". Pels empiristes les experiències del subjecte individual (jo) són les úniques que tenen valor. El món, com a tal, només existeix si algú el coneix.
Fins i tot Hume que critica la Idea Innata cartesiana de "jo" i que afirma que el "jo" només és un feix d'impressions i sensacions diferents accepta tanmateix que el jo, tot i ser sempre provisional, o "teatre filósòfic", és l'única font de coneixement.
Tanmateix els Empiristes no accepten mai de Descartes ni les Idees innates ni l'afirmació que el "cogito" s'identifica amb la raó.
Descartes considerava que el pensament i la raó era la mateixa cosa. En canvi els Empiristes creuen que la raó no és autosuficient per conèixer el món perquè el pensament necessita l'experiència. L'experiència és l'origen de la raó. En conseqüència tots els Empiristes són Antimentalistes i Antiinatistes:
1.-Antimentalistes : En el sentit que consideren que el pensament (la raó) s'elabora a partir de l'experiència, i creuen que els continguts mentals són secundaris respecte als continguts sensibles.
2.-Antiinnatistes: Neguen les idees Innates. Per Descartes les idees innates eren produccions espontànies de la ment a partir de les quals podia derivar qualsevol coneixement. En canvi els empiristes creuen que la ment actua com una "Tabula Rasa".