Emocions i motivació: una mirada des de la psicologia social

Tradició filosòfica: Imperi de la raó

-Plató: separació clara entre pensament i cos, racional i passional.

-Descartes: som pensament i residir en un cos que no és més que una màquina.

Les emocions intel·lectualment es consideraven una pertorbació de l’ànima que no havia de deixar que et dominin, encara que actualment considerem les emocions imprescindibles per a la vida psíquica sana ja que són fonamentals per a la motivació i en la conducta exitosa davant els problemes.

L’ésser humà guarda memòria de les seves experiències i dels sentiments que les acompanyen, formant una unitat que ens fa ser d’una manera determinada. Davant qualsevol situació, no podem ser racionals ja que surt una resposta emotiva.

De manera instintiva sabem què és una emoció i la sabem reconèixer, expressar i intentar controlar però és difícil donar-li una definició objectiva, tenim la següent:

“Les emocions són processos psicològics que ens ajuden a adaptar-nos i respondre a l’entorn en què vivim. Les emocions alteren la resta de processos psicològics, carreguen d’efecte la percepció, dirigeixen l’atenció, activen la memòria, planifiquen accions, carreguen de sentit a la comunicació verbal i no verbal, etc.”

Tipus d'emocions:

-De fons.

-Primàries.

-Socials, secundàries o complexes.

Emocions de fons són estats d’ànim, com ara l’entusiasme, el desànim, el nerviosisme o la tranquil·litat. Si es pregunta a algú com està, la seva resposta serà un estat d’ànim.

Emocions primàries: Paul Ekman, defensa que tens aquesta emoció, normalment es correspon a aquesta expressió facial. Si estàs enfadat, molt possiblement tindràs cara d’enfadat. Aquests són alguns de les emocions primàries:

La ira: es produeix quan algú té una reacció irritant i rabiosa pel fet de sentir vulnerats els seus interessos, els quals es poden evitar si algú els hagués tingut en compte. Provoca contracció dels músculs, acceleració cardíaca…

La por: Es produeix quan sentim un perill o amenaça present. Encara que la por és una emoció innata, podem aprendre a reaccionar distintament davant un estímul i superar les pors irracionals com les fòbies.

L’alegria: Es produeix quan tenim una sensació de benestar i seguretat que sentim quan aconseguim el que desitgem o quan veiem complida alguna il·lusió.

La sorpresa: Es produeix quan hi ha una reacció davant un esdeveniment inesperat. Té una breu duració i és de manera sobtada. És una emoció neutra, ja que no es considera bona ni dolenta.

El fàstic: és una repugnància que sentim quan veiem alguna cosa o quan tenim una impressió repulsiva (menjar en mal estat) o per uns estímuls psicològics (davant expressions de mal gust).

La tristesa: Es produeix quan vivim esdeveniments desagradables que originen disgust o malenconia, per la pèrdua d’alguna cosa estimada o necessària o per altres motius.

Emocions secundàries: (culpa, gelosia, vergonya, l’orgull, l’amor, etc.)

Són les secundàries perquè no són emocions universals, són culturals, ja que depenen de molts factors com l’educació obtinguda o la societat on vius. També són emocions socials, ja que cal interacció amb altres persones, cal un altre subjecte (no pots tenir vergonya si no hi ha un context social, o per exemple per a estar enamorat has d'estar enamorat d'algú).

Teories de l'emoció

Hi ha diverses teories que intenten explicar com funcionen les emocions:

-Teoria James-Lange.

-Teoria Cannon-Bard.

-Teoria Singer-Schachter.

-Teoria de l’avaluació cognitiva (Appraisal Theory).

Teoria James-Lange:

Teoria de James-Lange (William James i Karl Lange)--> Les emocions són el resultat de la percepció dels canvis corporals (plorar, tremolar, etc).

-Si algú veu un gos i tremola, segons aquesta teoria, tremola primer i després té por, enlloc de primer tenir por i després tremolar.

Teoria Cannon-Bard:

Aquesta teoria critica la de James-Lange. Defensa que l’activació fisiològica i l’expressió emocional són simultànies i no es produeixen en cadena.

-Tenim por i tremolem al mateix temps, i no primer tremolem i després tenim por.

Teoria Singer-Schachter:

Teoria de Singer-Schachter (Jerome Singer i Stanley Schachter) proposa una que primer es produeix una activació fisiològica (plorar), després d’això la persona percep que plora, seguidament es busca la manera d’explicar l’activació fisiològica, i finalment analitza el context i li posa nom a l’emoció (té por).

És una teoria que fa un anàlisi del context per a determinar l’emoció que tenim.

La teoria de Singer-Schachter es pot resumir:

-Es produeix activació fisiològica davant X estímul.

-La persona percep l’activació fisiològica.

-Es busca la manera d’explicar l’activació fisiològica.

-S’identifica la causa en el context, i llavors li posem nom a l’emoció.

Teoria de l’avaluació cognitiva:

La teoria de l’avaluació cognitiva (Richard Lazarus i Magda Arnold) consisteix a defensar que primer hi ha un estímul extern, després una avaluació sobre aquest estímul i finalment ja apareix l’emoció.

-Si estàs en un bosc i veus un os, pensaràs que estàs en perill. Aquest anàlisi provocarà l’experiència emocional de la por i de la posterior reacció fisiològica de la por com podria ser fugir.

La intel·ligència emocional.

Salovey i Mayer van ser els primers científics que van parlar de la intel·ligència emocional. Ho van fer al 1990 en un article anomenat ‘’Emotional Intelligence’’.

El terme de intel·ligència ha sigut popularitzat també per Daniel Goleman, hi ho defineix com:

‘’La capacitat de reconèixer els propis sentiments i els dels altres, de motivar-nos a nosaltres mateixos i de gestionar bé les emocions d’un mateix i les dels altres (1995)’’.

La intel·ligència emocional es pot educar, canviar, desenvolupar i millorar.

La vida emocional creix en un àrea del cervell (sistema límbic), allà neixen les sensacions de plaer o disgust, d’ira o por, etc.

Goleman considera que la intel·ligència emocional està formada per les següents habilitats o competències:

-Coneixement de les pròpies emocions o consciència d’un mateix.

-Capacitat per a controlar les emocions o autocontrol emocional.

-Capacitat per a motivar-se a un mateix o automotivació.

-Reconeixement de les emocions alienes.

-Gestió de les relacions.

Motivació:

Aquest terme es refereix a la causa o raó per la que ens movem per a realitzar una acció.

L’estudi de la motivació s’ocupa del estudi de les raons per les quals es produeixen les conductes dels organismes (el perquè del comportament).

En altres casos passa el contrari (estudia el perquè no es dona un comportament determinat / una determinada manifestació conductual que seria esperable).

Per tant podem entendre la motivació des d’un punt de vista generador i inhibidor del comportament.

Tipus de motivació: En funció de l'origen de la conducta, podem parlar de 3 models de sentir-se motivat:

La motivació extrínseca → Suposa que la conducta es realitza per a obtenir alguna cosa externa a l’organisme (ets sents impulsat a realitzar una conducta per a obtenir un objecte que satisfaci les teves necessitats).

Aquesta és una motivació més inestable, ja que depenen d’una recompensa i si aquesta desapareix, desapareix també la motivació.

Ex: dolç, joguina o diners.

La motivació intrínseca → El que ens impulsa a actuar és la realització de la conducta en si mateixa. Els motius que condueixen a l’activació d’aquesta conducta són inherents a la nostra persona, sense necessitat d’estímuls externs.

Aquesta és la més duradora, ja que depèn únicament d’un mateix.

Ex: plaer que podem experimentar per la pràctica d’un esport, la curiositat del coneixement, viatjar.

Les motivacions mixtes → Són extrínseques i intrínseques a la vegada.

Ex: si algú vol practicar ciclisme, ho pot fer per motius intrínsecs (el fet que el ciclisme li provoca plaer i fa que es trobi millor físicament) i també per motivació extrínseca (l'ànsia de voler guanyar competicions).

Teories de la motivació:

Distintes escoles de psicologia han buscat respostes a aquestes preguntes i han elaborat diverses teories per a explicar com s’origina la motivació i el seu efecte en la conducta humana:

Teoria dels instints: William McDougall (Influència teoria evolucionista de Darwin).

Instint: disposició innata que impulsa a l’organisme a reaccionar d’una forma determinada davant certs estímuls i que el porta a aconseguir allò que permet la supervivència de l’individu i de l'espècie.

En un principi aquest es corresponia únicament amb els motius primaris, però la teoria es va radicalitzar i qualsevol tipus de comportament s’explicava en concepte d’instint.

Per a aquesta teoria els instints són el motor de tota activitat humana, i proporcionen la motivació o potència impulsora que manté totes les activitats mentals.

Sense els instints l'ésser humà no seria capaç de tenir cap tipus d’activitat.

Teoria conductista: L’organisme sols es motiva amb estímuls que provoquen una resposta concreta.

Des d’aquest enfocament la conducta es fomenta mitjançant el reconeixement de recompenses, incentius i càstigs.

Teoria de l'equilibri/homeostàtica: Defensada per C.L. Hull.

Afirma que quan l’organisme sofreix una tensió o desequilibri, llavors experimenta la necessitat biològica o psicològica de restablir l’equilibri intern.

L’objectiu és que la tensió desaparegui i l’organisme torni al seu estat inicial d’equilibri o homeòstasi.

Aquesta teoria explica la conducta com un intent de l’organisme de mantenir l’equilibri.

Ex: si estem en equilibri al sofà i de sobte tenim set, ens alcem per a anar a per aigua.

Teoria humanista: Defensa que la motivació ve determinada per la tendència a l’autorealització personal de l'ésser humà.

Teoria cognitiva: Considera que per a explicar el comportament humà és necessari tenir en compte els processos d’elaboració de la informació que s’obté de l’ambient, així com la informació que prové dels propis pensaments, conductes i interpretacions del que a un li ocorre.

L’organització de tota aquesta informació està relacionada amb la motivació, ja que entenent aquest procés entendrem els motius que ens porten a actuar.

Per a aquesta teoria la informació que prové de l’exterior o de l’interior de l'organisme és elaborada, organitzada i processada, amb això es dóna un significat a la informació que fa que la persona crei expectatives, metes o plans, els que actuen com a motivadors.

Una vegada produit aquest procés cognitiu i desenvolupada la conducta es produeixen conseqüències que cal tornar a avaluar, produint-se així un procés continu.

Es considera que cognició és com una força instigadors de la conducta, de tal manera que el comportament es troba sota el control del processament de la informació, i per tant sota el control cognitiu.

FRUSTRACIÓ: està dirigida a assolir metes.Tanmateix, no sempre assolim els objectius que perseguim i, quan no podem satisfer alguna necessitat o motiu, patim una frustració.

Whitaker afirma que la frustració és “la falta de de satisfacció per no haver pogut culminar una necessitat o un motiu”.

Aquesta falta de satisfacció, provocada per una retirada de recompenses, pot produir en nosaltres tristesa, decepció o rabia. Pot generar que nosaltres evitem afrontar els nostres problemes, que ens desmotivem i que abandonem les nostres metes o projectes.

Per tant, la frustració es deu a una motivació insatisfeta (+ intensos motius insatisfets, + frustració).

Una baixa tolerància a la frustració pot generar baixa autoestima .

LA PSICOLOGIA SOCIAL: és una branca de la psicologia que estudia com influeix un grup de persones en els comportaments, creences i actituds d’altres persones. 

Gordon Allport defineix la psicologia social com: 

‘’L’estudi científic de com els pensaments, sentiments i comportaments de les persones són influïts per la presència real o imaginada dels altres’’. 

La psicologia social estudia com influeixen aquestes formes i fenòmens en el comportament i la personalitat de l’individu; estudia la relació d’una persona amb el grup i com aquest influeix.

EXPERIMENT DE LIDERATGE DE KURT LEWIN: 

Kurt Lewin ( 1939 ) va dissenyar un experiment per a avaluar de quina manera el comportament individual pot ser modelat en funció del tipus de lideratge que s’exercisca. 

Lewin va formar 3 grups de nens ( 8 i 10 anys ). Tots ells es reunien després de classe per a realitzar una sèrie d’activitats. Cadascun dels grups contava amb un monitor, que havia estat entrenat en un estil de lideratge específic. 

-El monitor que feia de líder autocràtic va ser entrenat per a ordenar als nens el que havien de fer. 

-Al monitor que feia de líder liberal se’l va entrenar per a donar total llibertat als nens per a la realització d’activitats,

-Al monitor entrenat com a líder democràtic se’l va entrenar a prendre les decisions de manera conjunta, i per a fer això havia de sometre al grup a debat en qualsevol aspecte.

Cada 6 setmanes rotaven als monitors entre els tres grups, de tal manera que els tres grups de nens varen estar treballant amb els tres estils de lideratge durant 6 setmanes.

Els resultats van ser; amb el monitor autocràtic els nens mostraven comportaments agressius i competitius, amb el monitor liberal els nens mostraven absoluta indiferència al monitor, amb comportaments caòtics i incontrolables, i finalment amb el monitor democràtic els nens estaven motivats i amb implicació per part dels membres del grup, es van aconseguir els objectius proposats.

Aquest experiment va demostrar que el lideratge democràtic és el que permet obtenir uns resultats més positius. 

EXPERIMENT COVA DELS LLADRES La psicologia social no sols estudia el grup i la seva influència, sinó que també estudia com s’influeixen els grups entre sí. Un grup, quan es relaciona amb un altre grup, actua d’una manera peculiar, diferent de la conducta de cada membre individual del grup. Quan dos grups es relacionen segueixen dos models de conducta: l’enfrontament o la cooperació.

Ho podem comprovar en dues colles d’amics o dos pobles que treballen plegats: cooperació. O bé en una guerra entre dos països o dos equips d’un esport que lluiten entre ells: enfrontament. Per estudiar aquests comportaments es va realitzar el famós experiment anomenat “La cova dels lladres” realitzat pel psicòleg social Carolyn Sherif. Es va realitzar l’experiència següent: Dos grups de nens d’onze anys van acampar, sense saber-ho, molt a prop els uns dels altres.

1 setmana cada grup va desenvolupar les seves normes i va triar els seus líders. La cohesió en els respectius grups va augmentar. Cada grup va posar-se un nom. Quan els grups es van descobrir, van organitzar competicions de diferents esports. Les relacions a l’interior de cada grup es van modificar. Es van canviar els líders per uns altres més competitius per enfrontar-se a l’altre grup. El nivell d’hostilitat va anar en augment. Les Àguiles van guanyar la competició, però mentre es banyaven, les Serps els van robar els trofeus. Dos grups de 11 anys es van convertir en grups reblerts d’hostilitat i preparats per a venjar-se.

Els experimentadors van programar uns objectius que demanaven la col·laboració dels dos grups per a assolir-los. Els grups van passar d’una relació competitiva a una relació cooperativa. L’hostilitat va desaparèixer i l’existència dels grups com a tals es va diluir, fins al punt d’aparèixer bones relacions entre components dels dos grups. Això ens demostra que la col·laboració activa (o cooperativa) funciona molt millor per a resoldre conflictes, que no una col·laboració passiva.

Un dels aspectes en els que s’ha centrat la psicologia social és l’estudi del processos d’influència social, entesa com als procesos socials per els que la presència, real o imaginària, dels altres influeix en les nostres actituds, creences i conductes. A continuació anem a veure dos processos d’influència: conformitat i obediència.

CONFORMITAT: EXPERIMENT D'ASCH Els primers estudis en el camp de la conformitat, entesa com el canvi d’actituds, sentiments i conductes de les persones davant les pressions del grup, van ser duts a terme per Salomon Asch en la dècada dels anys 50.

Va reclutar estudiants barons universitaris per a una prova visual. En cada sessió hi havia un grup d’entre 7 i 9 persones a qui se’ls preguntava quina de entre tres línies s'assemblava més a una línia estàndard. Per a fer això se’ls presentava dues làmines, una a l’esquerra on estava la línia estàndard i en la dreta hi havia tres línies verticals de distintes grandàries.

A l’experiment es demanava als subjectes que expressaran públicament la resposta correcta en l’ordre en el que estaven asseguts. Tots els membres del grup menys l’experimentador eren còmplices del experimentador (qui organitzava l’experiment) i havien acordat respondre de manera equivocada en 12 dels 18 assajos.

El subjecte a qui li feien l’experiment estava penúltim de manera que sempre es trobava davant el dilema de seguir el seu propi judici o la postura defensada per altres persones del grup.

El percentatge d’error va ser del 36.8%, en canvi el grup de control va tenir un percentatge d’error de menys del 1%.

Tot i això l’experiment es va repetir moltes vegades, i aproximadament el 24% dels subjectes a qui se’ls feia l’experiment no cedia mai a les pressions del grup, i un 27% sempre s’inclinava per la decisió de la majoria.

Van fer moltes variants al llarg dels anys, una era escriure les respostes a paper, una altra era la introducció d’un aliat…

OBEDÈNCIA: L’EXPERIMENT DE MILGRAM En 1961 Adolf Eichmann va ser condemnat a mort per cometre crims contra la Humanitat durant el règim de l’Alemanya Nazi. Davant aquests fets, Stanley Milgram es va preguntar si qualsevol persona seria capaç de torturar o assassinar a una altra persona sota obediència o si aquests tipus de conductes era producte de persones pertorbades. Per a resoldre aquest problema, va dissenyar un estudi en el participaren persones de distint nivell socioeducatiu als quals els digueren que anaven a fer-los un experiment sobre memòria. Als participants no se’ls va informar que realment es tractava d’un experiment de obediència, ja que si no es negarien a participar i influenciaria en els resultats.  L’experiment consistia en un laboratori on es trobaven dos participants, i un experimentador que portava una bata blanca i mostrava sempre una actitud impassible. L’experimentador els explicava als dos participants que un faria de professor i l’altre d’aprenent, i els donava un paper on els indicava per atzar el rol que els tocaria a cadascú. Tot estava preparat per a que als participants reals sempre els tocara el paper de mestre, mentre que el d’aprenent era un còmplice de l’investigador. L'experimentador li deia al mestre que havia de llegir una sèrie de preguntes i si l’aprenent s’equivocaba el mestre l’havia d’administrar una descàrrega elèctrica. L’investigador li va dir que les descàrregues no causaven danys permanents en els teixits.L’aprenent tenia les respostes estandarditzades, fins als 60 volts no es queixava de les descàrregues elèctriques, a partir dels 75 volts començava a queixar-se,etc. En aquest cas, el fet de no respondre, s’havia de considerar la resposta com a equivocada i el subjecte investigat havia de augmentar el voltatge. Si el mestre es negava a continuar, l’experimentador havia d'insistir perquè continués.  En contra de l’esperat el 100% dels participants administraven una descàrrega de fins a 300V. I el 65% arribaven fins al màxim, 450V. Tots els qui feien de mestres, estaven passant-ho malament, mostraven símptomes d’estrès, com suor, tremolors, mossegar-se les ungles etc. La primera conclusió a la que va arribar Milgram és que les persones en una situació de jerarquia tendeixen a delegar la responsabilitat en la figura de l’autoritat (en aquest cas l’experimentador). El problema d’aquests experiments és que hi ha preguntes que queden per resoldre.

EXPERIMENT PRESÓ STANFORD: A inicis dels anys 70, el psicòleg Zimbardo va dur a terme un estudi que permetia resoldre aquests dubtes.

En l’estudi participaren 24 estudiants que havien estat seleccionats S’elegiren les persones que mostraven tenir una major estabilitat psicològica (van fer tests de personalitat) i tenien un aspecte més saludable. El grup de 24 persones va ser dividit en dos grups distints: 12 serien presoners i els altres 12 serien guàrdies, l’elecció es va fer a l’atzar.

Els guàrdies van ser uniformats amb vestit d’aspecte militar. Varen dividir-se en tres torns els guàrdies, quan acabaven el seu torn tornaven a la seva vida normal.

En un principi se’ls va donar total llibertat, però amb una única condició, havien de mantenir l’ordre i fer respectar la llei. Per a fer-ho més real van fer que la policia detinguera als 12 presoners a les seves cases i els posara dins d’un cotxe de policia, al·legant que havien violat el codi penal, acusant-los de robatori amb violència. Els guàrdies els van esposar, els van llegir els seus drets i van fitxar i recollir les empremtes dactilars. Més tard els van portar a una presó, la qual havien simulat als baixos de la Universitat de Stanford.

A la presó els van deixar nus, els van desinfectar i els van donar un uniforme. A partir d’aquí van començar els esdeveniments. 

Al començament ni els guàrdies ni els presoners estaven massa immersos en el seu paper, però poc a poc els guàrdies anaven assumint el seu paper, llavors els presoners començaven a rebre un tracte humiliant, no podien anar al lavabo, dormien nus, els obligaven a netejar els lavabos sense guants. Per això molts dels presoners es van posar malalts i van tenir forts episodis d’estrés. Tal va ser la magnitud de l'experiment que Zimbardo va tenir que dissoldre l’experiment.

Pot ocórrer en el vida real? La resposta és que sí. La pregunta que ens hauriem de fer és, com és possible que estudiants perfectament sans i estables van fer una cosa així?

La conclusió a la que va arribar Zimbardo és que no necessitem que ens diguen què fer per a fer coses dolentes, el propi context ens pot fer actuar així.

TEORIES DE LA INFLUÈNCIA DE LA PSICOLOGIA SOCIAL

A continuació veurem les teories que expliquen per què el comportament individual es veu influenciat pels altres.

a)Teoria del contagi

b)Teoria de la convergència

c)Teoria de la desindividuació

TEORIA DEL CONTAGI: Aquesta teoria, també anomenada com a la hipótesis LeBon-Park-Blumer, fa referència al fet de difondre una conducta o un afecte (per exemple un sentiment o una actitud) d’un participant d’un grup o multitud a un altre integrant d’aquest mateix grup o multitud.

És a dir, en aquesta teoria gent d’un grup provoca a les persones del mateix grup a actuar d’una certa manera, contagiant-se entre ells. D’aquesta manera les conductes o afectes es contagien com si fossin un virus. Això fa que una persona reaccioni de la mateixa manera que una altra davant un determinat esdeveniment i això crea un reforçament de la conducta.

Un exemple molt clar és quan badallem, si al nostre costat hi ha una persona els més probable es que també badalli. 

TEORÍA DE LA CONVERGÈNCIA

Segons la teoria de la convergència defensada per Milgram i Toch, el resultat d’una conducta col·lectiva es produeix perquè les persones que es concentren solen tenir interessos, expectatives, aficions i opinions comunes, i per tant el resultat és fruit de la convergència de conductes individuals.

Si en un grup les persones tenen una conducta homogènia és perquè els seus membres tenen unes característiques comunes i per tant tindran una conducta similar. Per exemple si hi ha un grup violent és perquè el grup està format per persones violentes (en canvi en la teoria de la convergència es qüestiona que totes siguen violentes). Aquesta teoria ha rebut moltes crítiques per la seua simplicitat i reducció de la complexitat de la conducta humana. 

TEORÍA DE LA DESINDIVIDUACIÓ 

El concepte de desindividuació es refereix a l’estat subjectiu en el que una persona veu reduïda la seva preocupació per l'avaluació social dels altres, de tal manera que la persona és capaç de realitzar certs comportaments inapropiats i sentir vergonya per aquests.

Aquest procés es basa en la pèrdua d’identitat de la persona. Els participants de l’experiment de la presó d’Stanford relataven haver deixat de sentir-se ells mateix, enfatitzant la idea de que la seva identitat personal s’havia esfumat i que havien estat atrapats per exemple per l’uniforme.

De tota manera no és cert que es perd la identitat personal, és més correcte afirmar que hi ha un estat de desindividuació de la identitat personal, on passa a tenir major importància la identitat del grup.

Cal tenir en compte que el concepte que una persona té de si mateix no sols es compon de les seves característiques individuals, sinó també de les característiques als grups als qual pertany, per tant aquestes característiques individuals s’abandonen i es dona major importància a les del grup.