Els registres lingüístics i la variació de la llengua: Conceptes clau

Els registres lingüístics

Variació lingüística

A l’hora de fer servir qualsevol idioma, es fan servir variacions de dialecte i de registre que l’enriqueixen.

Les variacions dialectals corresponen a les diferents maneres d’usar la llengua que tenen diversos grups de parlants: hi ha una manera de parlar que identifica els parlants d’una determinada generació, grup social o zona geogràfica.

Concepte de registre lingüístic

El registre és el conjunt de característiques lingüístiques que resulten de l’adequació del missatge al context.

• Registres informals: es distingeix entre el registre col·loquial i el registre vulgar.
• Registres formals: se sol distingir entre el registre literari, el cientificotècnic i el culte en general.
• Registre intermedi: l’ocupa l’estàndard, que és el que es fa servir en els mitjans de comunicació, a l’escola, etc.

Factors que determinen el registre d’un text

• Tema
• Intencionalitat
• Grau de formalitat
• Canal

1. El tema

El tema condiciona el tipus de llengua que es fa servir. No és el mateix parlar d’un tema especialitzat que fer-ho d’un tema general; l’especialitzat requereix l’ús de la corresponent terminologia (conjunt de mots or termes propis de l’especialització).

2. La intencionalitat

La intencionalitat o finalitat que pretenguem aconseguir amb el text, oral o escrit, és un dels factors que té més repercussions a l’hora de confeccionar-lo.

No cal dir que el nombre de finalitats comunicatives és pràcticament infinit: queixar-se, explicar, mostrar alegria, argumentar, narrar, fer riure, convèncer...

Tanmateix, podem distingir dos grans blocs d’intencionalitats: les objectives i les subjectives.

3. El grau de formalitat

El grau de formalitat depèn sobretot de la major o menor coneixença o familiaritat que hi ha entre interlocutors. No ens adrecem igual a un desconegut que a un conegut de tota la vida.

Considerarem tres graus de formalitat:

• Alt: és el que es troba en situacions d’un cert distanciament entre emissor i receptor.
• Mitjà: correspondria a la varietat estàndard (l’estil de llengua en què se solen redactar les notícies, per exemple).
• Baix: es troba en totes aquelles situacions en què hi ha bon tracte entre els interlocutors (o, ben al contrari, s’ha perdut tot el respecte perquè estan barallats).

4. El canal

El canal, o mitjà a través del qual ens comuniquem, imposa també les seves exigències a l’hora d’elaborar el text. Hi ha dos grans canals, l’oral i l’escrit. Cal advertir, però, que aquests dos canals s’entrecreuen sovint: en les peces teatrals trobem una llengua escrita que imita l’oral i, en canvi, les entrevistes de la premsa són textos dits per a ser llegits, per exemple.

Dins d’aquests dos grans canals, podem considerar tot un ventall de canals o modes: el diari, la televisió, la ràdio, el telèfon, el correu electrònic... Cadascun d’aquests canals o mitjans de comunicació condiciona, també, la manera de fer servir l’idioma.

Llengua oral i la dèixis

La dèixis

La dèixis és un fenomen comunicatiu relacionat fonamentalment amb el canal oral. És el conjunt de marques lingüístiques preses en un text que revelen la presència dels tres elements bàsics de l’acte comunicatiu:

• Les persones: tu - jo
• El temps: ara - abans - després
• L’espai: aquí – allà

Són formes que tan sols són interpretables en una situació de comunicació concreta i que, per tant, en una altra situació de comunicació tenen un altre significat o referent.