Els jugadors de cartes
Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Historia
Escrito el en catalán con un tamaño de 11,43 KB
1.Datos básicos
1.1. Título: Els jugadors de cartes
1.2. Autor: Paul Cézanne
1.3. Cronología: 1893-1896
1.4. Estilo: postimpressionisme
1.5. Dimensiones: 47 cm X 56 cm
1.6. Soporte: tela
1.7. Tema: retrat figuratiu de dos homes jugant a cartes, assegut al voltant d’una taula presidida per una ampolla de vi.
1.8. Ubicación original: el seu primer propietari fou Ambroisie.
1.9. Ubicación actual: Musée d’Orsay, París.
2.Breve biografía
Paul Cézanne va començar els estudis d’art a l’inici de la dècada del 1860 a l’acadèmia suïssa de París, encoratjat per l’escriptor Émile Zola, que l’havia presentat a Manet i Courbet. A París va coincidir amb els impressionistes, i va estar vinculat a aquest moviment durant la dècada del 1870, quan va pintar a l’aire lliure, si bé mai no es va identificar amb el grup ni en va assumir la tècnica. Aviat, però, va deixar de banda el realisme i es va interessar més per l’anàlisi estructural de la pintura.
L’any 1895, Cézanne va rebre l’elogi i el reconeixement unànime dels mitjans artístics parisencs, i aquesta anomenada li va proporcionar la celebració d’un gran nombre d’exposicions.
Amb natures mortes, retrats i paisatges de la Provença, el pintor francès va inaugurar un camí en solitari centrat en l’estudi dels volums, la geometrització de la forma i l’austeritat cromàtica. Amb tot això, Cézanne va assentar les bases de la revolució que, ja al segle XX, van representar les Primeres Avantguardes.
3.Análisis formal
3.1. Técnica: oli. És una tècnica pictòrica on el suport és fusta o tela (lli o cànem) tensada en un bastidor a la qual s'apliquen amb pinzell pigments mòlts dissolts en olis secants, com la llinosa, que fan d'aglutinant. La fusta i la tela s'han de preparar prèviament. És el procediment més usat des del segle XV fins l'actualitat.
3.2. Composición: La composició d'aquesta obra és fruit de llargues meditacions. A part els nombrosos estudis preparatoris que realitzà, Cézanne dedicà al tema cinc teles, que difereixen entre elles pel format, el nombre de personatges i la importància atorgada al decorat. En el més gran apareixen cinc personatges, en un altre quatre i en els restants dos. Per la tendència de l'artista a la simplificació, resultat d'àrdues reflexions, es considera que les versions amb dos jugadors són les darreres. En el quadre del Museu d'Orsay, l'ampolla actua com un aparent eix de simetria, que no és tal. Les dues meitats resultants són lleugerament desiguals; la de l'esquerra és més gran i el cos del jugador hi és sencer, la qual cosa no succeeix amb el del seu adversari. El fet de dividir l'escena en dues parts intensifica l'enfrontament dels personatges. La tensió de la composició recau en els objectes de damunt la taula (on es desenvolupa l'acció) i en les mans dels jugadors (on convergeixen les mirades).
3.3. Cromatismo y luz: Cézanne introdueix el mètode de separació de línia i color, perfil i volum. El color crea les formes i els volums. La línia no tanca ni limita formes, sinó plans de color que progressen de les tonalitats fredes (ombres) a les càlides.
Els contorns són vibrants, perquè l’ull és l’encarregat de completar els traços del pintor.
Combina els intervals de pigment i els espais en blanc. Amb l’espàtula produeix traços amplis, amb una càrrega irregular dels pigments, la qual cosa produeix sensació de llum precisament en els buits o intervals de color.
Els contrastos cromàtics reforcen la sensació de confrontació entre tots dos personatges: els tons de la jaqueta i els pantalons d’un jugador s’inverteixen en l’altre, i també es produeix un contrast en el color de les cartes respectives.
3.4. Recursos técnicos: La línia emmarca les siluetes dels personatges i dels objectes. La pinzellada és ampla i de colors nets i purs, cosa que permet la geometrització de les formes.
«No es por aïllar el dibuix del color: és com si es volgués pensar sense paraules ( ... ).» Amb aquesta declaració de principis, el pintor mateix destacava la prioritat que donà al color a l'hora de definir les formes. En Els jugadors de cartes s'aprecia que a partir de pinzellades breus, fines i superposades, de diferents tonalitats, anava modelant els volums i els objectes.
En aquest quadre, amb predominança dels colors càlids, tenen una gran importància els contrastos cromàtics, que ajuden a intensificar la confrontació existent entre els dos personatges: el jugador de la pipa duu la jaqueta de tonalitats marronoses i els pantalons groguencs, a l'inrevés que el seu contrincant.
En les cinc versions d'aquest tema figuratiu és on es detecta més bé la seva concepció arquitectònica de la composició, segons la qualla natura es redueix a simples volums geomètrics. Només cal fixar-se en el juga dor de la pipa: el seu cos és tractat com un cilindre acabat amb ogiva en el qual s'ha inserit un braç en forma de cilindre.
3.5. Relación entre forma y función: Cézanne va pintar una sèrie de cinc quadres amb la mateixa temàtica; prèviament havia realitzat molts esbossos dels personatges per separat. Aquesta llarga maduració de la composició i de les formes és, doncs, fruit de la recerca pictònca; per tant la funció real d'aquesta obra va ser més la d'investigació plàstica que no pas la funció decorativa.
La funció primordial d'aquesta obra, i de les altres quatre que formen part de la sèrie dels jugadors de cartes, era la de seguir investigant en la tècnica i la pràctica pictòriques, aprofundint en la concepció arquitectònica de la composició.
4. Significado de la obra
4.1. Contexto histórico y cultural: Paul Cézanne va pintar aquesta obra entre el 1890 i el 1895, és a dir, al final del segle xix.
A la segona meitat del segle es va iniciar un nou cicle del procés d’industrialització.
A partir del 1870, dues noves fonts d’energia disputaren el protagonisme al carbó: l’electricitat i el petroli. També aparegueren noves indústries (química, farmacèutica i elèctrica, entre d’altres), al costat de les tradicionals, que es veieren transformades per procediments innovadors.
El creixement industrial dels diferents països es basava en tres elements: capacitat tècnica, disponibilitat de mà d’obra i capital disponible. Per la seva banda, el sector agrícola era capaç d’alimentar la població urbana i constituïa un mercat per als productes industrials.
L’imperialisme es trobava en la fase d’implantació, que finalitzà el 1914.
Pel que fa al món obrer, sorgiren noves formes d’organització dels treballadors (sindicats, cooperatives i partits), i tensions derivades de les seves relacions.
Fou en aquest panorama que aparegué el catolicisme social i que la Segona Internacional assolí el seu zenit.
Al mateix temps s’inicià el sistema d’aliances previ a l’esclat de la Primera Guerra Mundial.
4.2. Elementos propios del estilo: Situat dins del postimpressionisme i amb una línia pròpia que busca la geometrització, Cézanne utilitza el color per construir formes sòlides i volumètriques.
Pissarro va introduir Cézanne en la tècnica i l'estètica impressionistes, i en la pintura de plein air. El pintor fins i tot participà activament en el desenvolupament del moviment, però a partir de l'exposició del 1877 decidí aventurar-se per camins més persoals, a la recerca de les figures geomètriques que per a ell eren l'essència bàsica de tots els objectes i del tractament del color com a definidor de les formes. Els clàssics també van ser una font inesgotable d'inspiració. De formació autodidàctica, estudià les obres dels italians Tintoretto i Caravaggio, els espanyols El Greco, Zurbaran i Ribera, i el francès Poussin. Com els romàntics i el seu admirat Courbet, Cézanne postulava que el coneixement de la realitat no és mera contemplació, sinó que neix de la voluntat de captar-la i apropiar-se-la.
És considerat l'antecessor directe del cubisme per la seva capacitat de descompondre l'espai i les formes en diferents parts i tomar-les a acoblar com si fossin peces d'un trencaclosques. La seva concepció arquitectònica de la pintura fou reveladora per a Picasso. D'altra banda, superant l'obligació de copiar amb precisió les formes i els colors de la natura, obria un món de maneres d'expressar les emocions, que expressionistes i fauvistes explotaren profundament.
En una carta del 1904 Cézanne mateix va afirmar la necessitat de «tractar la naturalesa segons el cilindre, l'esfera, el con, i tot dins de la perspectiva».
4.3. Significado: Una partida de cartes, entreteniment habitual en la tranquil·la vida d’Ais de Provença, enfronta dos jugadors. Sabem que el personatge de la pipa és père Alexandre, el jardiner del Jas de Bouffan, la propietat del pintor.
La tensió d’aquest personatge, que espera la jugada de l’altre, es defineix per la rigidesa del cos i la forma cilíndrica del barret i de la màniga de la jaqueta.
L’altre home, més relaxat, perquè encara no ha iniciat la jugada, presenta unes línies més ondulades i duu un barret bonyegut.
Els rostres no mostren cap mena d’expressió psicològica.
Algun historiador ha vist en l’enfrontament d’ambdós jugadors l’oposició que existia entre Cézanne i el seu pare, que qüestionava l’estil de vida de l’artista.
4.4. Función: Com la resta de les obres de Cézanne, Els jugadors de cartes li oferia la possibilitat de continuar un procés d’investigació. Aquest procés el portà a una nova dimensió de l’espai pictòric, obert al seu anhel creatiu, que li permeté reconstruir el món segons les lleis del seu particular univers intel·lectual.
5. Modelos e influencias
Cézanne va trobar en el clàssics la seva font d’inspiració principal. Entre d’altres, destaca la figura de Nicolas Poussin, la tradició estructural del qual, emmarcada en el classicisme francès, Cézanne va voler combinar amb el millor realisme contemporani concreat per Courbet.
Les seves experimentacions amb la forma i el color el van fer mereixedor del reconeixement d’un gran nombre d’artistes de les primeres avantguardes. La seva manera de representar la realitat per mitjà de les figures geomètriques va portar Cézanne a ser considerat un precursor del moviment cubista liderat per Picasso i Braque. També va influir en uns altres moviments com el Fauvisme i l’Expressionisme, gràcies al fet que en els seus quadres va prescindir de l’obligació de copiar amb precisió naturalista els colors i les formes dels objectes.