Elements Fonamentals de l'Expressió Plàstica: Color, Llum i Geometria

Elements Bàsics de la Representació Visual

El Punt, la Línia i el Contorn

El punt és la representació gràfica més petita i elemental. És possible determinar la forma, el volum i el color d’una figura. Els artistes que utilitzen el punt s’anomenen puntillistes.

La línia s’obté per acumulació de punts. El contorn és una línia tancada que limita exteriorment una superfície.

Tipus de línies:

• Línia recta (amb el regle)
• Línies corbes (a mà alçada, amb compàs o amb plantilles)
• Línies poligonals (amb el regle)

El tramat de línies és l'efecte visual que produeix sobre el paper la superposició d’un conjunt de traços que tenen direccions diferents.

Línies i direccions:

Horitzontals, verticals, inclinades o obliqües, corbes.

La línia no té volum, ja que representa una sola dimensió: la longitud. Però, un conjunt de línies col·locades d’una manera determinada pot donar efecte de volum a una figura.

Volum, Encaix i Clarobscur

L'encaix consisteix a començar dibuixant les figures com si fossin formes geomètriques simples, relacionant magnituds.

El clarobscur és el procediment per donar volum als objectes dibuixats mitjançant el contrast de llums i ombres.

El Pla i les Formes Planes

El pla és l'element plàstic que rep l’acció de tots els altres. S'hi pot treballar amb punts, línies, textures i colors, per això té un gran poder d'expressió. Teòricament, el pla és infinit, però per poder descriure’l visualment se li posen límits, i això dona lloc a les formes planes.

Maneres de descriure els límits d’un pla:

• Per una línia de contorn
• Per una textura
• Per una tinta plana

Classificació de les formes planes:

• Geomètriques: Produeixen sensacions visuals d’ordre i d’estabilitat. El cercle, el quadrat i el triangle són les més bàsiques.
• Orgàniques: Obeeixen a lleis naturals i poden adoptar infinites aparences.

La pintura figurativa és aquella que representa els motius de manera més o menys realista. La pintura abstracta no representa la realitat clarament.

La Textura

La textura és una qualitat de les superfícies que es percep a través dels sentits del tacte i la vista.

Classificació de les textures:

• Naturals: Procedents de la natura i no creades per l’home.
• Artificials: Són les creades per l’home, majoritàriament de forma industrial.
• Tàctils: Són les que es poden percebre amb els sentits del tacte i la vista.
• Visuals: Són les que podem percebre per mitjà del sentit de la vista.

També es poden classificar en orgàniques i geomètriques.

Tècniques per a l’obtenció de textures:

• El collage: consisteix a enganxar diferents materials sobre el suport.
• El frottage: fregar amb un estri que deixi pigments (llapis, sanguina, etc.), recolzant el suport (làmina, tela, etc.) sobre una superfície rugosa.
• L’esquitxada: consisteix a esquitxar o fer degotar pintura sobre un suport.
• L’estampació: consisteix a impregnar un objecte o material de pintura i estampar-lo sobre el suport.
• El jaspiat: consisteix a pintar el suport mitjançant tinta que flota sobre aigua.

Teoria del Color i la Llum

La Llum i la Síntesi Additiva

La llum és una ona electromagnètica que transmet energia, de la mateixa manera que les ones de ràdio o els raigs X.

La llum blanca és la llum solar.

Els colors llum primaris són el vermell, el verd i el blau violeta. S’anomenen primaris perquè tenen la qualitat de no poder-se formar a partir de la mescla d’altres llums. Si barregem els colors llum primaris dos a dos, obtindrem els colors llum secundaris: groc, blau cian i magenta.

La síntesi additiva és la suma de totes les llums acolorides de l’espectre, que produeixen llum blanca.

Colors Llum Complementaris

L’ull humà percep els colors per síntesi additiva.

Pigments i Síntesi Substractiva

Els pigments són matèries colorants que s’utilitzen per pintar, tenyir o imprimir. La mescla de colors pigment produeix sensacions de color completament oposades i de diversos tons, i produeix una resta de llum que pot arribar al negre.

La mescla de colors pigment s'anomena síntesi subtractiva.

Els colors pigment primaris són el magenta, el groc i el blau cian. Mesclant-los de dos en dos, aconseguim els colors pigment secundaris: vermell, verd i blau violeta.

Colors Pigment Primaris i Secundaris

En la síntesi subtractiva, els colors complementaris són aquells la mescla dels quals s’aproxima al negre. Per aconseguir aquest efecte cal mesclar un color pigment primari i un de secundari que no contingui l’anterior.

Colors Pigment Complementaris

Les mescles subtractives s'aconsegueixen per superposició de pel·lícules de tintes o de filtres de color, o per mescla de pigments.

Qualitats del Color i Cercle Cromàtic

Les qualitats del color són el to, el valor i la saturació.

• El to: Qualitat per la qual s’identifica un color; és el nom específic que li donem.
• El valor: Grau de claredat o foscor d’un color. Es modifica amb l’addició de pigment blanc o negre, o amb mescles de llum diferents. Les possibles gradacions són infinites. Altres termes per anomenar el valor són brillantor, lluminositat i esplendor.
• La saturació: Grau de puresa d’un color. Un grau més alt o més baix de mescla d’un color complementari que modifica un color pur fa que sigui més o menys saturat. Els colors amb un grau baix de saturació s’anomenen neutres o grisos. La saturació també rep el nom de vivesa, intensitat o croma.

El cercle cromàtic és un diagrama circular que serveix per ordenar els colors purs continguts en l’espectre de la llum.

Sensacions i Harmonies Cromàtiques

El color que es percep provoca sensacions diferents. Aquestes sensacions depenen de les qualitats pròpies de cada color (to, valor i saturació) i de les interrelacions amb els colors de les formes properes.

• Els colors clars i brillants són divertits i donen sensació d’alegria i d’acció.
• Els colors foscos provoquen sensacions de tristesa i misteri, ja que els associem amb la nit.

A continuació, es detallen els tipus de sensacions provocades pels colors, que són compartides per la majoria de gent amb una visió normal:

Sensació Tèrmica (Colors Càlids i Freds)

Depèn de la tonalitat del color. Es distingeix la zona càlida i la zona freda. Al mig de cada zona hi ha els colors més representatius: el vermell a la zona càlida i el blau a la zona freda. La resta dels colors són més càlids o més freds segons si són més o menys lluny d’aquests colors representatius.

• Els colors freds relaxen i produeixen sensació de tranquil·litat.
• Els colors càlids creen un ambient acollidor i de calidesa.

Sensació de Grandària i Distància

• La sensació de grandària la provoca el grau de lluminositat. Els colors clars tendeixen a expandir-se i els colors foscos tendeixen a contraure’s.
• La sensació de distància depèn del grau de saturació del color. Els colors brillants i saturats reforcen la sensació de proximitat, mentre que els colors apagats i no saturats semblen més llunyans.

Harmonies Cromàtiques

L’harmonia cromàtica és la relació equilibrada entre dos o més colors. També és important la distribució i la mida de les superfícies dels colors.

Sèries de relacions harmòniques:

• Harmonies de colors afins: Es poden elaborar amb colors purs o amb els diversos graus de valor i saturació.
• Harmonies de complementaris (Contrastos harmònics): Formades per mescles de primaris i secundaris oposats, purs amb diferents graus de saturació i valor.

Valor Expressiu dels Colors

El color és un element del llenguatge visual i plàstic amb immediatesa perceptiva i força comunicativa. Aquestes qualitats li donen un protagonisme especial en la comunicació visual, ja que fa que els missatges siguin més identificables. El color transmet significats de caràcter objectiu, però també pot transmetre significats subjectius.

• El color realista augmenta la iconicitat de la imatge i fa més identificable el referent.
• L'expressivitat del color provoca una sensació que s’associa amb altres coses.

Respecte als tons principals, aquests efectes són els següents:

• Vermell: Calidesa, vigor, vitalitat, passió i agressivitat.
• Blau: Fred, profunditat, serenitat i seriositat.
• Groc: Lleugeresa, lluminositat, expansió i estridència. És el color més visible.
• Taronja: Activitat, alegria i estimulació de la gana. Molt visible.
• Rosat: Intimitat, suavitat i afecte.
• Verd: Tranquil·litat, calma, frescor i hidratació.
• Morat fosc: Pesadesa, dignitat, misteri, tristesa i introspecció.
• Marró: Confort i severitat.
• Blanc: Amplitud, nitidesa, lleugeresa, neteja, frescor i asèpsia.
• Negre: Elegància i sofisticació.

Llum, Ombra i Representació del Volum

Tipus de Llum i Clau Tonal

La llum natural prové del sol. Segons l'hora del dia, el seu aspecte és diferent: més feble i acolorida al capvespre o a l'alba, i blanca durant la resta del dia. Les ombres varien també de direcció, grandària i intensitat. La seva característica fonamental és el continu canvi.

La llum artificial pot tenir diferents intensitats i colors, depenent de la font d'energia que la produeixi (electricitat).

La clau tonal d'una composició plàstica és el nivell de claredat, foscor o contrast.

• Clau tonal alta: Predominen els valors clars i blancs. Efecte visual delicat i suau.
• Clau tonal baixa: Predominen els tons foscos i negres. Els contorns dels objectes són difuminats i poc definits.
• Clau tonal contrastada: Combina foscos profunds i clars molt marcats. Sensació visual viva i forta. Els contorns dels objectes són nítids i definits.

Qualitats de la Llum: Direcció i Intensitat

Les qualitats de la llum són la direcció, la qualitat i la intensitat.

Direcció de la Llum

La direcció de la llum influeix en l'aspecte visual o l'emotivitat que es pretén aconseguir. Les direccions fonamentals de la llum són:

• Frontal: Se situa davant del motiu. Gairebé sense ombres i aplanat. La sensació de volum i profunditat disminueix. Suavitza les formes i produeix un efecte visual de lleugeresa.
• Lateral: Il·lumina un costat de l'objecte. Facilita la lectura de les textures i del modelatge del volum amb les seves zones definides de llum i d'ombres. Crea una sensació de misteri i dramatisme.
• Zenital: Gairebé en perpendicular i des de dalt.
• Contrallum: Retalla el perfil de les formes fins a convertir-les en siluetes contrastades i dures, i produeix una sensació de misteri.

Qualitat i Intensitat de la Llum

Depèn de la grandària i de la potència de la font lluminosa. La duresa o suavitat de les ombres són indicadors de la qualitat i intensitat de la llum.

• Llum dura: Procedeix d'un focus intens de llum artificial, o del sol en un dia clar. Com més intensa sigui la llum, major serà l'esplendor de la zona il·luminada i l'ombra serà més fosca i retallada. Les ombres projectades tenen contorns nítids i marcats. Es produeix un efecte de contrast molt definit. És adequada per a destacar les textures, les formes i els colors.
• Llum suau o difusa: Com el cel en un dia ennuvolat.

Representació del Volum (Clarobscur)

La representació del volum implica les tres dimensions (altura, amplària i profunditat). Per a realitzar adequadament un clarobscur hem de captar els diferents passos graduals entre la llum i l'ombra:

1. Llum pròpia: Rep els raigs de llum directament i presenta una claredat màxima.
2. Mitja llum: Zona de valor intermedi d'ombra.
3. Ombra pròpia: Part oposada a la direcció de la llum, la més fosca, però s'aclareix parcialment en rebre indirectament llum reflectida d'altres superfícies properes (anomenada llum reflectida en ombra, 3b).
4. Ombra projectada: Ombra que projecten uns cossos sobre uns altres.

Tècniques per a Representar el Clarobscur

• Ombreig ratllat: Consisteix a anar valorant les zones de llum i d'ombres mitjançant la superposició de traços suaus de línies paral·leles, entrecreuades i obliqües. Materials més utilitzats: llapis de grafit, de colors o sanguina.
• Taca: Consisteix a barrejar el pigment sense deixar zones blanques, de manera molt lliure. Les pintures d'aquarel·la, tremp i oli o el carbonet són els materials més adequats.
• Grisalla: Ús d'un paper gris que serveix de fons. S'utilitza principalment per a valorar els tons de llum i ombra sense la distracció del color. Pot realitzar-se amb qualsevol tipus de material, encara que una manera senzilla consisteix a ombrejar amb carbonet els tons foscos sobre el paper i aplicar les llums amb guixos o trempes. Produeix una sensació visual de misteri, dramatisme o tristesa.

Conceptes Bàsics de Geometria Plana

Polígons

Un polígon és una figura geomètrica plana limitada per segments de recta anomenats costats, representats amb lletres minúscules (a, b, c…). Els punts on es tallen dos costats s’anomenen vèrtexs i es representen amb lletres majúscules (A, B, C...). L’angle és la zona del pla compresa entre dos costats consecutius i es representa així: Â.

Classificació dels Polígons

Segons la mesura dels costats i dels angles:

• Regulars: Tenen els costats iguals (equilàters) i els angles iguals (equiangles).
• Irregulars: Tenen els costats i els angles diferents.

Segons el nombre de costats:

• Triangles (tres costats)
• Quadrilàters (quatre costats)
• Pentàgons (cinc costats)
• Hexàgons (sis costats), etc.

Triangles

El triangle és un polígon de tres costats i, per tant, de tres vèrtexs. En tots els triangles, la suma dels angles és igual a 180°.

Classificació dels Triangles

Segons la mesura dels costats:

• Equilàters: Tenen els tres costats iguals.
• Isòsceles: Tenen almenys dos costats iguals.
• Escalens: Tenen els tres costats diferents.

El triangle equilàter és també isòsceles i és l'únic triangle regular.

Segons la mesura dels angles:

• Rectangles: Tenen un angle recte (90°). El costat oposat a l’angle recte és la hipotenusa, i els altres dos costats són els catets.
• Obtusangles: Tenen un angle obtús (més de 90°).
• Acutangles: Tenen els tres angles aguts (menys de 90°).

Quadrilàters

El quadrilàter és un polígon de quatre costats i, per tant, de quatre vèrtexs. En tots els casos, la suma dels angles és 360°.

Segons el paral·lelisme dels costats, se’n distingeixen tres tipus: paral·lelograms, trapezis i trapezoides.

Paral·lelograms

Són els quadrilàters que tenen els costats oposats paral·lels dos a dos. Es classifiquen en:

• Quadrats: Són quadrilàters regulars, amb els quatre costats i els quatre angles iguals (rectes). Les diagonals són perpendiculars i iguals.
• Rectangles: Són paral·lelograms que tenen els costats iguals dos a dos i els angles rectes. Les diagonals són iguals i es bisequen, però són obliqües.
• Rombes: Són paral·lelograms que tenen els quatre costats iguals, però els angles són oblics. Les diagonals són desiguals, es bisequen i són perpendiculars.
• Romboides: Són paral·lelograms que tenen els costats iguals dos a dos i els angles són oblics. Les diagonals són desiguals i es bisequen, però són obliqües.

Trapezis

Són quadrilàters que tenen només dos costats paral·lels. Es classifiquen en:

• Rectangles: Tenen dos costats paral·lels i dos angles rectes. Les diagonals són desiguals, obliqües i no es bisequen.
• Isòsceles: Tenen dos costats paral·lels i els angles iguals dos a dos. Les diagonals són iguals, obliqües i no es bisequen.
• Escalens: Tenen dos costats paral·lels i els quatre angles desiguals. Les diagonals són desiguals, obliqües i no es bisequen.

Trapezoides

És un quadrilàter que no té cap costat paral·lel i els costats i els angles són diferents. Les diagonals són desiguals, obliqües i no es bisequen.