Eix hipotalámic-hipofisari-suprarenal

6. Bases neurals i hormonals de la conducta agressiva i la violència

La conducta agressiva obeeix a funcions biològiques de supervivència: constitueix una defensa per a un mateix o per a les cries (poden ser considerades funcions reproductores). Els patrons de moviment d’aquesta conducta estan definits genèticament.

La conducta agressiva por consistir en conductes d’atac reals o bé d’amenaça. En conseqüència, l’animal amenaçat pot respondre amb conductes defensives o de submissió. Cal dir que tot i que la depredació és una conducta d’atac (cap a un membre d’una altra espècie), no hi ha el component emocional (es fa “a sang freda”, no s’activa el SNA simpàtic en excés

En humans l’agressió és una conducta caracteritzada per atacs físics o verbals cap a una altra persona o les seves propietats, amb l’objectiu de facilitar l’afrontament a un estímul o situació percebuda com amenaçant. La violència és la forma física d’agressió dirigida cap a l’objectiu o persona equivocada, en el lloc inadequat, en un moment inoportú i amb una intensitat desmesurada.

La naturalesa de la conducta agressiva és reactiva, afectiva, defensiva. La naturalesa de la conducta violenta és instrumental, predatoria, proactiva.

- El control neural de la conducta agressiva respon a un circuit comú entre animals i humans, i està implicat en la mediació de les conductes d’amenaça:

Amígdala à hipotàlem à substància grisa periaqüeductal

Els nuclis basal i medial de l’amígdala exciten l’hipotàlem medial (que també projecta a la substància grisa periacueductal) i provoquen ira defensiva o depredació davant d’un estímul amenaçador. El nucli central de l’amígdala inhibeix mitjançant l’encefalina la substància grisa periaqüeductal, i també ho fa l’hipotàlem lateral.

El còrtex prefrontal rep una projecció important de serotonina, que sembla fallar en les persones que mostren una conducta violenta. Amb alts nivells de serotonina es mostra menys conducta violenta. Els nivells baixos de serotonina poden portar a suïcidis violents. El tractament amb fluoxetina, que incrementa els nivells de serotonina, comporta una disminució de la conducta violenta. Els agonistes serotonèrgics redueixen la resposta agressiva i els antagonistes l’augmenten.

- A nivell endocrí, la testosterona té un efecte organitzador i activador de la conducta agressiva. Actua contrària a la serotonina: a majors nivells de testosterona, major conducta violenta. Per aquest fet els mascles són els que presenten una taxa de violència superior, i els fetus femelles que han rebut nivells alts de testosterona mostren més conducta violenta que les femelles amb una càrrega de testosterona durant l’embaràs normal. També per aquest motiu les femelles en general mostren poca conducta violenta, en el cas de les rates, la presenten quan hi ha un intrús al niu per defensar les cries i aquesta conducta no depèn dels andrògens.

7. Estrès i salut

L’estrès és un conjunt de respostes autonòmiques i hormonals associades a les situacions aversives o amenaçadores i depèn de la quantitat de sensació de control que tinguem sobre la situació. És una resposta biològicament adaptativa, però és perillosa si es perllonga en el temps i /o no sabem reduïr-la a nivells normals. L’estrès implica:

- Augment de l’activitat del sistema simpàtic: acceleració de la freqüència cardíaca, la pressió arterial, la freqüència respiratòria, augment del metabolisme de la glucosa, més sang als músculs, alliberació d’adrenalina i de noradrenalina per part de la medul·la suprarenal i alliberació d’àcids grassos.

- Disminució de l’activitat del sistema parasimpàtic: funció digestiva (per conservar energia)

L’acció del sistema nerviós simpàtic provoca l’alliberació d’hormones: adrenalina i de noradrenalina a través de l’eix hipotalàmic-hipofisiari-adrenal: l’hipotàlem allibera hormona alliberadora de corticotropines a l’adenohipòfisi, que envia hormona adenocorticotropa a les glàndules suprarenals que alliberarà cortisol (des de l’escorsa suprarenal) i adrenalina i noradrenalina (des de la medul·la suprarenal). La conseqüència serà la manifestació de la “resposta de lluita o fugida”: davant d’estímuls que ens provoquen emocions negatives el cos es prepara per actuar amb rapidesa.

Si la resposta fisiològica és breu no té conseqüències sobre la salut, però si es manté de forma perllongada pot provocar:

- Malalties cardiovasculars (hipertensió...)

- Acceleració del procés d’envelliment cerebral: degeneració de la formació hipocampal . Aquest participa en el funcionament de l’eix hipotalàmic-hipofisiari-suprarenal ja que quan l’eix avisa a la FH de l’augment de cortisol, la FH desactiva la secreció de glucocorticoides. L’excés de corisol destrueix neurones de la FH.

- Immunodepressió: El SN pot afectar la funció immune. L’excés de cortisol pot provocar immunodepressió (el sistema immunitari funciona per sota de les seves possibilitats inicials pot provocar que les malalties evolucionin més ràpid i/o que triguin més en desaparèixer). El cortisol interfereix en la resposta de les cèl·lules immunitàries (limfòcits) i en l’activitat de les citoquines (substància que envia missatges al cervell). Hi ha una major possibilitat de que apareguin malalties autoimmunes (com al·lèrgies).

- Augmenta la predisposició a les conductes addictives

- Augmenta la predisposició a malalties mentals, com trastorns afectius i TOC

- Úlceres, mal de cap, etc

7. Estrès i salut

L’estrès és un conjunt de respostes autonòmiques i hormonals associades a les situacions aversives o amenaçadores i depèn de la quantitat de sensació de control que tinguem sobre la situació. És una resposta biològicament adaptativa, però és perillosa si es perllonga en el temps i /o no sabem reduïr-la a nivells normals. L’estrès implica:

- Augment de l’activitat del sistema simpàtic: acceleració de la freqüència cardíaca, la pressió arterial, la freqüència respiratòria, augment del metabolisme de la glucosa, més sang als músculs, alliberació d’adrenalina i de noradrenalina per part de la medul·la suprarenal i alliberació d’àcids grassos.

- Disminució de l’activitat del sistema parasimpàtic: funció digestiva (per conservar energia)

L’acció del sistema nerviós simpàtic provoca l’alliberació d’hormones: adrenalina i de noradrenalina a través de l’eix hipotalàmic-hipofisiari-adrenal: l’hipotàlem allibera hormona alliberadora de corticotropines a l’adenohipòfisi, que envia hormona adenocorticotropa a les glàndules suprarenals que alliberarà cortisol (des de l’escorsa suprarenal) i adrenalina i noradrenalina (des de la medul·la suprarenal). La conseqüència serà la manifestació de la “resposta de lluita o fugida”: davant d’estímuls que ens provoquen emocions negatives el cos es prepara per actuar amb rapidesa.

Si la resposta fisiològica és breu no té conseqüències sobre la salut, però si es manté de forma perllongada pot provocar:

- Malalties cardiovasculars (hipertensió...)

- Acceleració del procés d’envelliment cerebral: degeneració de la formació hipocampal . Aquest participa en el funcionament de l’eix hipotalàmic-hipofisiari-suprarenal ja que quan l’eix avisa a la FH de l’augment de cortisol, la FH desactiva la secreció de glucocorticoides. L’excés de corisol destrueix neurones de la FH.

- Immunodepressió: El SN pot afectar la funció immune. L’excés de cortisol pot provocar immunodepressió (el sistema immunitari funciona per sota de les seves possibilitats inicials pot provocar que les malalties evolucionin més ràpid i/o que triguin més en desaparèixer). El cortisol interfereix en la resposta de les cèl·lules immunitàries (limfòcits) i en l’activitat de les citoquines (substància que envia missatges al cervell). Hi ha una major possibilitat de que apareguin malalties autoimmunes (com al·lèrgies).

- Augmenta la predisposició a les conductes addictives

- Augmenta la predisposició a malalties mentals, com trastorns afectius i TOC

- Úlceres, mal de cap, etc