Les eines de Simone de Beauvoir: ser dona i la situació

Les eines de Beauvoir

La primera eina: el fet de ser dona

La seva primera i insubstituïble eina és el fet de ser dona. Observem que, segons ella mateixa explica, volent fer una autobiografia original, no d'aquelles que se subjecten a la cronologia, es troba amb la necessitat d'explicar-se què ha suposat per a ella el fet de ser dona.

Primera resposta: absolutament res; mai va notar que el fet de ser dona fos un obstacle per fer el que s'havia proposat fer en cada moment.

Tornada a la reflexió, per consell de Sartre, que li adverteix: tu no has estat educada de la mateixa manera que si haguessis nascut noi. Segona resposta, després de l'estudi dels mites de la nostra cultura: vivim en un món construït pels homes. Els mites han estat inventats pels homes i les dones en ells són com els varons volen que siguin.

Conclusió: canvi d'orientació del seu projecte inicial. En lloc d'una autobiografia serà una indagació sobre en què consisteix ser una dona a les nostres societats occidentals. La filòsofa s'imposa a la creadora literària: ha generalitzat la pregunta; ja no es tracta de saber si el fet de ser dona ha influït en la meva manera de ser, sinó d'indagar, en termes generals, en què consisteix allò de ser dona a les nostres societats. L'autobiografia la deixarà per més tard: deu llargs anys passaran fins que surti el primer tom, Memòries d'una jove formal.

La segona eina hermenèutica: llibertat i situació

La seva particular manera d'entendre les nocions de llibertat/situació és la segona eina hermenèutica. Som absolutament lliures, constitutivament lliures, però la llibertat s'encarna en situacions i les situacions poden afavorir o entorpir la nostra activitat lliure. Els nostres lliures projectes no envolten les situacions, no les redefineixen, com sosté Sartre; els nostres lliures projectes han més aviat d'acomodar-se a les possibilitats que ens ofereix la situació. Si no volem aprofitar les possibilitats, si no utilitzem el marge de llibertat que ens ofereix la situació, no exercim la transcendència que com a éssers humans ens correspon, ens degradem a la categoria de coses; caiem en el mal ontològic de la facticitat, la degradació en coses, i en el mal moral que Sartre va anomenar mala fe. Però hi ha situacions molt constrictives que sistemàticament impedeixen el nostre exercici de la transcendència, que ens constrenyen a caure una vegada i una altra en la immanència, en la facticitat quan volem exercir la transcendència: a aquest tipus de mal moral, Beauvoir l'anomena opressió.

La tercera eina: el cos com a element de la situació

El cos de les dones és un handicap per a la seva transcendència, perquè està sotmès a l'espècie d'una manera molt més estreta que el cos dels varons, molt més lligat que el d'ells a la funció biològica de la reproducció. Però, amb tot, no determina el nostre destí. Perquè l'ésser humà, afirma Beauvoir, d'acord amb el pensament de la seva època, no és només naturalesa. És sobretot un ésser lliure que pot afrontar certes adversitats. La cultura en la seva versió científica ve afavorint cada vegada més el control autònom del cos amb els seus coneixements sobre la fisiologia de les dones i l'avenç dels mètodes anticonceptius. Però també els avenços impulsats pel feminisme: les lleis despenalitzadores de l'avortament i de l'ús d'anticonceptius; la llibertat d'opció sexual; l'abolició general de proscripcions en aquest terreny en el qual el mite i la religió han tingut i tenen encara tanta ascendència, tant més com més patriarcal i menys democràtica és la societat.

Els passatges que El segon sexe dedica a la qüestió del cos com a situació, dispersos en diversos capítols, van aixecar ampolles a la societat francesa de la postguerra: una dona que anomenava els òrgans genitals pel seu nom, que parlava de la vulva i de la vagina, del penis i del coit, que descrivia les molèsties i l'empenta de la menstruació, que afirmava que l'embaràs és un treball per al cos, una despesa d'energia que no representa cap benefici individual des del punt de vista fisiològic i que des del punt de vista perceptiu és una alienació. Això és el que fa també quan tracta la qüestió de les conductes relacionades amb el cos a la pubertat, a la joventut i a la vida de societat: el que suposa per a les dones l'arranjament, el vestit, els costums i les normes que s'acostuma a seguir. Precisament l'assumpte del qual tracta la contribució de Françoise Collin en aquest dossier, el capítol en el qual analitza el corresponent al mateix títol a El segon sexe, del llibre col·lectiu editat per Ingrid Galster⁴.

Relacionada també amb el cos està l'afectivitat, la vida afectiva de les dones, a propòsit de la qual polemitza amb el psicoanàlisi, l'única versió de la psicologia de la seva època que li ofereix algun respecte, desemmascarant algunes de les seves trampes patriarcals com el complex d'Èdip i l'enveja del penis. Algunes de les seves continuadores a partir dels 70 han seguit aquesta orientació crítica.