Edifici Roma on lluitaven els gladiadors
Enviado por Chuletator online y clasificado en Latín
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 8,92 KB
L’AMFITEATRE era una construcció ovalada o el·líptica amb una gran capacitat 80.000 espectaabdors. S’hi celebraven els munera (combats entre gladiadors), les venationes (lluites amb animals), i també les naumachiae (la simulació de combats navals) i la representació de drames mitològics.
Constava de les següents parts:
L’arena, una pista central ovalada. Les fossae, que eren construccions subterrànies sota l’arena, que formaven part de l’àrea de serveis. La cavea, les grades que envoltaven l’arena, situades de manera esglaonada i dividides en sectors, amb les vomitoria, les sortides d’accés. El podium, un mur d’entre dos i quatre metres d’alçada, que era l’única separació entre l’arena i la cavea. El pulpitum, que era la llotja d’autoritats. Estava situada a l’eix menor de l’arena per veure millor l’espectacle, i estava destinat a les autoritats superiors i als que patrocinaven i pagaven els jocs. Les portes que donaven a l’arena eren dues: la porta triumphalis, per on entraven els combatents al principi de l’espectacle i la porta libitinensis, per on es treien els gladiadors morts en combat.
Les venationes : Eren els espectacles en els que intervenien animals exòtics i feres salvatges, que procedien de totes les parts de l’Imperi, però sobretot d’Àfrica i Àsia. Generalment es feien abans dels combats de gladiadors. Les venationes estaven protagonitzades per un grup especial de lluitadors anomenats venatores o bestiarii, i podien ser de diferents tipus:
Exhibicions:
Les feres, domesticades, feien coses insòlites:panteres que arrossegaven dòcilment un carro, tigres llepant la mà del domador, elefants agenollats davant de l’emperador, etc. Lluites a mort entre bèsties ferotges. Sovint es provocava la ferocitat natural de les bèsties, lligant-les per parelles, llançant-los ninots o se les atiava amb foc o punxes.
Les venationes i les Cáceres. Eren combats entre homnes i feres. Els bestiarii i els venatores practivaven a l’arena les arts de la carera i la mot de les feres. Condemnats a les bèsties. Alguns condemnats pegaven la seva pena morint a l’arena a mans de les feres. Aquest fou el càstig que s’aplicà als cristians en els temps de persecució del cristianisme.
LES NAUMACHIAE: Eren reproduccions de batalles navals. L’arena de l’amfiteatre s’omplia d’aigua, es portaven vaixells i es feien combats navals, en els que el nombre de morts es podia comptar a centenars. Les naumachiae es feien molt de tant en tant, perquè eren molt cares, i a partir del S. II van deixar de celebrar-se.
ELS DRAMES MITOLÒGICS: Eren recreacions de batalles històriques o d’episodis mitològics. Es representaven en ocasions especials.
ELS MUNERA (lluites de gladiadors): La lluita de gladiadors té un origen molt antic a Roma.
Els gladiadors, que generalment eren esclaus o presoners de guerra, combatien els uns contra els altres sols, per parelles o per grups. Abans de començar l’espectacle desfilaven donant una volta al recinte, i en arribar davant la tribuna on hi havia les autoritats li dirigien la salutació “Avé Caesar, morituri te salutant”, que volia dir “Salut, Cèsar, els que van a morir et saluden”.
TIPUS DE GLADIADORS: Hi havia diferents classes i tipus de gladiadors que es diferenciaven per l’armament i per la manera de combatre:
Els SAMNITES: Portaven un gran escut, casc amb visera, cresta i cimera de plomes, protecció a la cama esquerra, una espècia de braçal de cuir o metall que cobria una part de l’espatlla dreta i una espasa curta.
Els MIRMILLONES: Es distingien pel seu casc de vores amples amb una cresta alta. Portaven túnica curta, cinturó ample, armadura a la cama esquerra i al braç dret, i l’escut curvat i l’espasa curta i recta propis del legionari ROMà. Mirmillo contra traci, llàntia, Museée du Louvre
Els TRACIS: Portaven un petit escut rectangular, espasa molt curta amb la fulla lleugerament curva, armadura a les dues cames, protector per a l’espatlla i el braç de l’espasa, túnica curta amb cinturó ample i casc amb ploma lateral, visor i cresta alta.
– L’HOPLOMACHUS: Portava armadura completa, composta de casc amb visera, cuirassa i proteccions a les cames. Anaven armats amb una llança i un escut circular.
– Els SECUTORES: Combatien contra els retiarii. Portaven les mateixes armes que els mirmillones (casc, escut i espasa), però el casc era diferent, completament llis i amb petits forats pels ulls, per evitar ser atrapats per la xarxa dels retiarii.
– Els RETIARII: Combatien contra els secutores. Portaven túnica curta o faldilla amb cinturó i duien el braç esquerra cobert amb una màniga. Anaven amb el cap descobert i armats amb xarxa, trident (fuscina) i punyal. La seva habilitat consistia en llançar la xarxa per cobrir el seu oponent pel cap, immobilitzar-lo i clavar-li el trident. El punyal s’utilitzava per matar l’adversari o per desfer-se de la xarxa, tallant la corda que la subjectava al canell.
– Els DIMANCHAERI: lluitaven amb dues espases i proteccions a les dues cames, cinturó ample i també proteccions als braços.
Els EQUITES: Eren els gladiadors que combatien a cavall. Portavenun casc amb visera tancada i els braços embolicats amb corretges. Com a arma ofensiva utilitzaven l‘spiculum, un tipus de llança, i com a arma defensiva la parma, un escut petit i rodó.
Els ESSEDARII → Eren els gladiadors que combatien sobre carros. Els PROVOCATORES → Eren els gladiadors que solien obrir les tardes d’espectacles. Combatien amb espasa, escut, casc amb dues viseres però sense ala per no ser enganxats pels retiarii, i un protector al pit (cardiophylax). Escena de lluita de gladiadors, mosaic ROMà, Villa Borghese, Roma →
LES ESCOLES DE GLADIADORS I ELS LANISTES
• Com que els sistemes per combatre eren molts i diversos, hi havia escoles
de gladiadors on s’ensenyaven i es practicaven les arts del combat.
• Les escoles de gladiadors eren complexos esportius amb sales
d’entrenament, magatzems i llocs on es fabricaven armes. Generalment hi
treballava molta gent (armers, entrenadors, metges, etc.)
• Els encarregats de les escoles de gladiadors eren els LANISTES, gladiadors
ja retirats que havien aconseguit la llibertat.
• Els futurs galdiadors es reclutaven entre els esclaus, els condemnats a mort
o a treballs forçats. També hi havia alguns homes lliures, amants de les
sensacions fortes, atrets per la popularitat o per la possibilitat de fer-se rics.
• Quan s’inscrivien a l’escola feien un jurament davant de l’autoritat i, una
vegada firmat el contracte, passaven unes proves duríssimes abans de ser
admesos a l’escola.
• Una vegada admesos, s’entrenaven molt durament, però estaven molt ben
cuidats i alimentats. La vigília d’un combat se’ls oferia un sopar especial en
un lloc públic.
• Els galdiadors educats a les escoles es llogaven o es venien, de manera que
els lanistes eren, al mateix temps, mestres i empresaris.
• Hi havia moltes escoles de gladiadors, i algunes van tenir una gran fama.
EL COMBAT
• El dia del combat, els gladiadors es dirigien a l’amfiteatre travessant la ciutat.
Un cop a l’arena, efectuaven un simulacre amb armes de fusta o sense
punta (arma lusoria), que era una preparació per al combat.
• Llavors sonava el corn, com a senyal per a l’inici del combat real. Aleshores
els lanistes triaven els gladiadors que haurien de lluitar i delimitaven l’espai
del combat a l’arena.
• Al moment final del combat, els gladiadors preguntaven al públic si havien de
matar o no al vençut, que prèviament havia demanat clemència.
• Si els espectadors consideraven que mereixia el perdó, abaixaven el dit
polze, assenyalant que el vencedor havia de llançar l’arma a terra. Per
contra, si dirigien el dit polze en posició horitzontal, volia dir que se li
dictaminava la mort.
• Tot i així, només un de cada Déu gladiadors moria a l’arena, i generalment
era a causa de les ferides accidentals sofertes durant el combat. Aleshores
se’l matava per evitar-li el sofriment.
• Els gladiadors victoriosos rebien com a premi palmes, corones adornades
amb cintes i, en temps de l’Imperi, una quantitat de diners.
• Quan a un gladiador se li entregava com a premi una espasa de fusta (rudi)
era senyal que se li atorgava la llibertat i se li autoritzava abandonar l’ofici de
gladiador.
• El filòsof LUCIUS ANNEUS SENECA ens ha deixat un text on ens mostra
la seva consternació davant l’estèril i sagnant matança de gladiadors a
l’amfiteatre ROMà.
Constava de les següents parts:
L’arena, una pista central ovalada. Les fossae, que eren construccions subterrànies sota l’arena, que formaven part de l’àrea de serveis. La cavea, les grades que envoltaven l’arena, situades de manera esglaonada i dividides en sectors, amb les vomitoria, les sortides d’accés. El podium, un mur d’entre dos i quatre metres d’alçada, que era l’única separació entre l’arena i la cavea. El pulpitum, que era la llotja d’autoritats. Estava situada a l’eix menor de l’arena per veure millor l’espectacle, i estava destinat a les autoritats superiors i als que patrocinaven i pagaven els jocs. Les portes que donaven a l’arena eren dues: la porta triumphalis, per on entraven els combatents al principi de l’espectacle i la porta libitinensis, per on es treien els gladiadors morts en combat.
Les venationes : Eren els espectacles en els que intervenien animals exòtics i feres salvatges, que procedien de totes les parts de l’Imperi, però sobretot d’Àfrica i Àsia. Generalment es feien abans dels combats de gladiadors. Les venationes estaven protagonitzades per un grup especial de lluitadors anomenats venatores o bestiarii, i podien ser de diferents tipus:
Exhibicions:
Les feres, domesticades, feien coses insòlites:panteres que arrossegaven dòcilment un carro, tigres llepant la mà del domador, elefants agenollats davant de l’emperador, etc. Lluites a mort entre bèsties ferotges. Sovint es provocava la ferocitat natural de les bèsties, lligant-les per parelles, llançant-los ninots o se les atiava amb foc o punxes.
Les venationes i les Cáceres. Eren combats entre homnes i feres. Els bestiarii i els venatores practivaven a l’arena les arts de la carera i la mot de les feres. Condemnats a les bèsties. Alguns condemnats pegaven la seva pena morint a l’arena a mans de les feres. Aquest fou el càstig que s’aplicà als cristians en els temps de persecució del cristianisme.
LES NAUMACHIAE: Eren reproduccions de batalles navals. L’arena de l’amfiteatre s’omplia d’aigua, es portaven vaixells i es feien combats navals, en els que el nombre de morts es podia comptar a centenars. Les naumachiae es feien molt de tant en tant, perquè eren molt cares, i a partir del S. II van deixar de celebrar-se.
ELS DRAMES MITOLÒGICS: Eren recreacions de batalles històriques o d’episodis mitològics. Es representaven en ocasions especials.
ELS MUNERA (lluites de gladiadors): La lluita de gladiadors té un origen molt antic a Roma.
Els gladiadors, que generalment eren esclaus o presoners de guerra, combatien els uns contra els altres sols, per parelles o per grups. Abans de començar l’espectacle desfilaven donant una volta al recinte, i en arribar davant la tribuna on hi havia les autoritats li dirigien la salutació “Avé Caesar, morituri te salutant”, que volia dir “Salut, Cèsar, els que van a morir et saluden”.
TIPUS DE GLADIADORS: Hi havia diferents classes i tipus de gladiadors que es diferenciaven per l’armament i per la manera de combatre:
Els SAMNITES: Portaven un gran escut, casc amb visera, cresta i cimera de plomes, protecció a la cama esquerra, una espècia de braçal de cuir o metall que cobria una part de l’espatlla dreta i una espasa curta.
Els MIRMILLONES: Es distingien pel seu casc de vores amples amb una cresta alta. Portaven túnica curta, cinturó ample, armadura a la cama esquerra i al braç dret, i l’escut curvat i l’espasa curta i recta propis del legionari ROMà. Mirmillo contra traci, llàntia, Museée du Louvre
Els TRACIS: Portaven un petit escut rectangular, espasa molt curta amb la fulla lleugerament curva, armadura a les dues cames, protector per a l’espatlla i el braç de l’espasa, túnica curta amb cinturó ample i casc amb ploma lateral, visor i cresta alta.
– L’HOPLOMACHUS: Portava armadura completa, composta de casc amb visera, cuirassa i proteccions a les cames. Anaven armats amb una llança i un escut circular.
– Els SECUTORES: Combatien contra els retiarii. Portaven les mateixes armes que els mirmillones (casc, escut i espasa), però el casc era diferent, completament llis i amb petits forats pels ulls, per evitar ser atrapats per la xarxa dels retiarii.
– Els RETIARII: Combatien contra els secutores. Portaven túnica curta o faldilla amb cinturó i duien el braç esquerra cobert amb una màniga. Anaven amb el cap descobert i armats amb xarxa, trident (fuscina) i punyal. La seva habilitat consistia en llançar la xarxa per cobrir el seu oponent pel cap, immobilitzar-lo i clavar-li el trident. El punyal s’utilitzava per matar l’adversari o per desfer-se de la xarxa, tallant la corda que la subjectava al canell.
– Els DIMANCHAERI: lluitaven amb dues espases i proteccions a les dues cames, cinturó ample i també proteccions als braços.
Els EQUITES: Eren els gladiadors que combatien a cavall. Portavenun casc amb visera tancada i els braços embolicats amb corretges. Com a arma ofensiva utilitzaven l‘spiculum, un tipus de llança, i com a arma defensiva la parma, un escut petit i rodó.
Els ESSEDARII → Eren els gladiadors que combatien sobre carros. Els PROVOCATORES → Eren els gladiadors que solien obrir les tardes d’espectacles. Combatien amb espasa, escut, casc amb dues viseres però sense ala per no ser enganxats pels retiarii, i un protector al pit (cardiophylax). Escena de lluita de gladiadors, mosaic ROMà, Villa Borghese, Roma →
LES ESCOLES DE GLADIADORS I ELS LANISTES
• Com que els sistemes per combatre eren molts i diversos, hi havia escoles
de gladiadors on s’ensenyaven i es practicaven les arts del combat.
• Les escoles de gladiadors eren complexos esportius amb sales
d’entrenament, magatzems i llocs on es fabricaven armes. Generalment hi
treballava molta gent (armers, entrenadors, metges, etc.)
• Els encarregats de les escoles de gladiadors eren els LANISTES, gladiadors
ja retirats que havien aconseguit la llibertat.
• Els futurs galdiadors es reclutaven entre els esclaus, els condemnats a mort
o a treballs forçats. També hi havia alguns homes lliures, amants de les
sensacions fortes, atrets per la popularitat o per la possibilitat de fer-se rics.
• Quan s’inscrivien a l’escola feien un jurament davant de l’autoritat i, una
vegada firmat el contracte, passaven unes proves duríssimes abans de ser
admesos a l’escola.
• Una vegada admesos, s’entrenaven molt durament, però estaven molt ben
cuidats i alimentats. La vigília d’un combat se’ls oferia un sopar especial en
un lloc públic.
• Els galdiadors educats a les escoles es llogaven o es venien, de manera que
els lanistes eren, al mateix temps, mestres i empresaris.
• Hi havia moltes escoles de gladiadors, i algunes van tenir una gran fama.
EL COMBAT
• El dia del combat, els gladiadors es dirigien a l’amfiteatre travessant la ciutat.
Un cop a l’arena, efectuaven un simulacre amb armes de fusta o sense
punta (arma lusoria), que era una preparació per al combat.
• Llavors sonava el corn, com a senyal per a l’inici del combat real. Aleshores
els lanistes triaven els gladiadors que haurien de lluitar i delimitaven l’espai
del combat a l’arena.
• Al moment final del combat, els gladiadors preguntaven al públic si havien de
matar o no al vençut, que prèviament havia demanat clemència.
• Si els espectadors consideraven que mereixia el perdó, abaixaven el dit
polze, assenyalant que el vencedor havia de llançar l’arma a terra. Per
contra, si dirigien el dit polze en posició horitzontal, volia dir que se li
dictaminava la mort.
• Tot i així, només un de cada Déu gladiadors moria a l’arena, i generalment
era a causa de les ferides accidentals sofertes durant el combat. Aleshores
se’l matava per evitar-li el sofriment.
• Els gladiadors victoriosos rebien com a premi palmes, corones adornades
amb cintes i, en temps de l’Imperi, una quantitat de diners.
• Quan a un gladiador se li entregava com a premi una espasa de fusta (rudi)
era senyal que se li atorgava la llibertat i se li autoritzava abandonar l’ofici de
gladiador.
• El filòsof LUCIUS ANNEUS SENECA ens ha deixat un text on ens mostra
la seva consternació davant l’estèril i sagnant matança de gladiadors a
l’amfiteatre ROMà.