L'economia i el moviment obrer a Catalunya (1900-1930)

Les conjuntures econòmiques

La pèrdua de les colònies no va tenir gaire repercussió en l'expansió de la indústria i de les finances. Si bé va comportar la desaparició d'un mercat important, cosa que va afectar sobretot el tèxtil català, també va suposar la repatriació de capitals. Gràcies a aquests capitals es van crear, per exemple, el Banco Hispano Americano i el Banco Español de Crédito.

A partir de l'anàlisi dels indicadors econòmics, es poden establir uns períodes d'expansió (1900-1907, 1913-1918, 1923-1929) i uns períodes de crisi (1908-1912, 1919-1923). Durant les èpoques de crisi, les condicions de vida de la classe obrera industrial empitjoraven, ja que l'atur augmentava. Aquestes conjuntures econòmiques expliquen l'esclat d'alguns conflictes violents com ara la Setmana Tràgica (1909) i l'època del pistolerisme (1919-1923) o l'estabilitat política de l'època de la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930).

Però el fet que més va influir en l'economia durant aquest període va ser la Primera Guerra Mundial (1914-1918). La guerra va motivar un augment inesperat de la demanda de tota mena de productes per part dels països contendents. El 1915 ja es va disparar la demanda de productes espanyols, fet que va comportar un encariment progressiu dels productes de primera necessitat en el mercat interior. Com que, en general, la producció no va augmentar, la demanda va generar un procés inflacionista que va derivar en una alça constant dels preus. Els sous també van pujar. En definitiva, els grans beneficis econòmics generats per la guerra no van quedar repartits entre tota la societat. Les condicions de vida dels obrers industrials, dels miners i dels jornalers del camp van empitjorar. Aquesta situació és a la base de la vaga general revolucionària que va esclatar l'estiu de l'any 1917.

Quan va acabar la Primera Guerra Mundial, la demanda de productes per part dels països que hi van participar va començar a caure en picat a mesura que les seves economies tornaven a la normalitat. Això va provocar una crisi important, amb un increment de l'atur entre els anys 1919 i 1923. Mentrestant, s'havia produït la Revolució Soviètica. Les condicions socials i el somni emancipador, juntament amb l'organització progressiva de les classes obrera i camperola, van contribuir a incrementar la conflictivitat social durant aquests anys.

La indústria catalana (1900-1930)

El dinamisme de la indústria catalana anterior al 1898 va patir una desacceleració al començament del segle XX. D'un creixement anual del 5,5% l'any 1898, es va passar a un creixement de tan sols el 2,2% en el període 1900-1913. Un dels problemes principals de la indústria catalana era la dependència de l'exterior, tant pel que fa a les matèries primeres, com ara el cotó, com a les fonts d'energia, per exemple, el carbó. Fins i tot, el 98% de la maquinària utilitzada a les fàbriques catalanes s'havia construit a la Gran Bretanya.

Des del 1911, la indústria catalana es va alliberar de la dependència del carbó. Fou aleshores quan es van crear grans companyies productores d'energia hidroelèctrica. La més important va ser la Barcelona Traction Light and Power, coneguda com La Canadenca. L'energia hidroelèctrica, que permetia instal·lar les fàbriques lluny dels rius o dels ports on es desembarcava el carbó, va facilitar la diversificació dels sectors industrials.

Així, al costat del tèxtil cotoner i llaner van aparèixer o es van potenciar la indústria química (fundació de la Societat Anònima Cros el 1904), la metal·lúrgica (consolidació de La Maquinista Terrestre i Marítima com a la primera fàbrica metal·lúrgica a Espanya cap a 1917) i l'automobilística (creació de la Hispano Suïssa, el 1904). Els guanys sobtats que va generar la Primera Guerra Mundial van constituir un estímul per a la renovació tècnica i de la maquinària, sobretot en el sector químic, i també per a la conversió de les indústries familiars en societats anònimes.

Un cop acabada la guerra, la indústria catalana va entrar en un període de crisi (1919-1923). La pèrdua del mercat europeu va fer que s'hagués de reorientar la producció cap a direccions ja conegudes: la dependència del mercat interior i el retorn al proteccionisme i als aranzels per limitar la competència estrangera. Com a conseqüència d'aquesta reorientació, durant la segona meitat de la dècada de 1920 es va donar una situació d'expansió industrial, amb un augment dels salaris i una baixada dels preus, cosa que va contribuir a la relativa pau social que es va viure durant la Dictadura de Primo de Rivera.

Així que el balanç de la industrialització catalana durant el primer terç del segle XX va ser positiu. En primer lloc, perquè va reduir la seva dependència energètica del carbó com a conseqüència de l'electrificació; en segon lloc, perquè va augmentar la productivitat; i en tercer lloc, perquè va conèixer una diversificació sense precedents. Aquest creixement industrial va comportar un increment de la població obrera.

L'evolució del moviment obrer

Les condicions de vida

A l'inici del segle XX, les famílies obreres vivien en condicions gairebé d'estricta subsistència. S'allotjaven en habitatges petits que solien compartir amb altres famílies. A Barcelona hi havia una mitjana de 4 famílies obreres per allotjament. Precisament a Barcelona, durant aquest període es va donar un procés de desintegració social com a conseqüència del creixement accelerat que va experimentar la ciutat. Així, la part antiga era el lloc on residien els immigrants i la burgesia residia a l'Eixample, mentre que els menestrals vivien als pobles recentment agregats a Barcelona, com ara Sarrià, i la classe proletària es concentrava a les zones industrials. Aquesta manca d'integració va generar un sentiment d'odi genèric contra les classes riques.

Les condicions laborals eren força precàries: les jornades de feina eren de 10 a 12 hores, inclosos els diumenges, no hi havia contractes laborals, la higiene era inexistent, no es prenien mesures de seguretat laboral i els sous amb prou feines permetien cobrir les necessitats d'alimentació.

La classe obrera del començament del segle XX tampoc no podia sortir de la seva condició precària per mitjà de l'estudi. L'any 1902 només hi havia 94 escoles. Les xifres d'analfabetisme eren molt elevades. No obstant això, alguns sectors més conscients van anar actuant sobre la classe treballadora i la van empènyer progressivament cap a la mobilització per mitjà de la premsa, que llegien o exclusivament o per aconseguir millores en la seva condició. La premsa que arribava a la classe obrera tenia un tret comú: l'anticlericalisme. A més dels atacs als rics, això va contribuir a accentuar l'odi genèric contra l'estament eclesiàstic. Els obrers amb més neguit van trobar l'espai adient als seus interessos a les Cases del Poble, creades per iniciativa del Partit Radical, als ateneus i, sobretot, als locals sindicals i altres associacions.