L'Economia del Període d'Entreguerres: Crisi i Recuperació
L'Economia del Període d'Entreguerres
L'economia europea després de la I Guerra Mundial havia quedat en bona part destruïda; es calcula que el potencial industrial europeu va minvar un 40 % i l'agrícola, un 30 %.
La situació fou especialment greu a Alemanya, on les confiscacions de bona part de la seva riquesa industrial per part dels vencedors i la imposició de reparacions de guerra feien impossible la seva recuperació econòmica. En els anys 1923-24 es va produir una descontrolada hiperinflació, en la qual la moneda va perdre tot el seu valor, menant a la pobresa extenses capes de la població. L'hegemonia econòmica mundial passava cap als Estats Units, que no havia patit la guerra en el seu territori, i que havia concedit préstecs als països europeus.
La Crisi de la Postguerra a Alemanya
Pel tractat de Versalles, Alemanya estava obligada a pagar, en concepte de reparacions de guerra, 132 mil milions de marcs en or en els anys següents.
Els guanyadors varen també confiscar una gran part de la riquesa industrial alemanya: 2 milions de tones de la seva marina mercant, trens, carbó, la marina de guerra, i se l'impossibilitava de tenir una força aèria.
Les pèrdues territorials que havia patit, comportaven també la de l'accés a matèries primeres, com el carbó.
Uns dos milions d'alemanys havien mort durant la guerra, 1 mort per cada 35 habitants (Vegeu: Richard Evans, The Comming of the Third Reich), a més del gran nombre de malalts, mutilats, viudes i orfes que quedaven a càrrec del sistema de seguretat social.
Tot això suposava la impossibilitat de la recuperació econòmica, causant una greu crisi social que estimulà els moviments tant revolucionaris com reaccionaris, i la desafecció vers la república de Weimar. En el període 1923-24 esclatà una gravíssima hiperinflació, en la que la moneda va perdre tot el seu valor, i els preus s'apujaven a cada moment del dia. Extenses capes de la població van caure en la pobresa.
El pla Dawes (1924), sota els auspicis dels Estats Units, intentà que Alemanya pogués fer front al pagament de reparacions i alhora estabilitzar l'economia; fou substituït el 1929 pel Pla Young.
L'estabilització dels preus, amb l'emissió d'una nova moneda a finals de 1923, el reichsmark, encara que necessària, tampoc va ser la solució als greus problemes econòmics. França i Bèlgica van ocupar transitòriament el territori del Ruhr per cobrar-se les indemnitzacions.
Si bé es va produir una certa estabilització a mitjans de la dècada, la crisi i la desocupació va tornar a finals d'aquesta, i encara es va agreujar més amb la Depressió dels anys 30: l'any 1932, gairebé un de cada tres treballadors alemanys estaven en la llista d'aturats.
ESTATS UNITS ALS ANYS 20
L'economia americana als anys 20
La Primera Guerra Mundial va afavorir l'economia americana, ja que es va convertir en la primera subministradora de primeres matèries, productes industrials i capitals. Entre 1914 i 1918, l'economia americana va créixer una mitjana anual d'un 15%. A més, durant el conflicte, els EUA van acumular més de la meitat de les reserves mundials d'or, i tots aquests factors junts varen convertir progressivament el dòlar en la moneda més forta.
Després de la guerra, la necessitat de reposar els béns d'equipament destrossats per la guerra i el desig de consumir, varen convertir Europa en una gran compradora de productes americans, i d'altres països, però cap el 1920, aquesta demanda havia tocat sostre, i això va fer que l'economia americana entrés en una breu fase de recessió, que es va acabar el 1922 amb una nova etapa de creixement.
El creixement econòmic
Superat aquest primer moment, els anys 20 ofereixen una impressió de benestar i creixement generalitzats. De 1923 a 1929, la producció americana es va incrementar un 64%, i la renda nacional va créixer un 30%. L'etapa de crisi havia fet veure que no era convenient lligar aquest creixement econòmic a les exportacions, sinó que més bé calia consolidar el mercat interior, que l'any 1929 tenia 121 milions d'habitants. Eren els inicis del que s'anomenaria la societat de l'abundància.
Els factors que van contribuir a aquest creixement econòmic foren:
- La renovació del sector energètic, caracteritzada per l'increment del consum de petroli i electricitat.
- La consolidació dels nous sectors industrials, com el de l'automòbil, l'aviació, la radiofonia o la indústria cinematogràfica.
- Un augment de la productivitat i el consum, amb el triomf del taylorisme. A més, amb l'increment dels sous, els treballadors esdevenien grans consumidors.
- Un increment de la concentració empresarial, que va permetre efectuar grans inversions.
La prosperitat va ajudar el que encara avui s'anomena l' american way of life, estil americà d'entendre la vida, caracteritzat per un elevat consum i una uniformització de gustos, a la qual cosa va ajudar la proliferació de la publicitat. A la llarga aquest model es convertiria en el prototipus de societat contemporània occidental.
Les causes de la crisi de 1929
Al finals de la dècada dels vint semblava que la prosperitat estava assegurada, i el president americà Hoover assegurava que s'estava a prop d'un triomf final sobre la pobresa. La realitat econòmica de la dècada posterior va posar fi a aquesta il·lusió.
Entre els principals factors que portaren a la crisi podem esmentar:
- En realitat, no tots els sectors s'havien beneficiat del creixement; si l'automòbil, l'electricitat i altres, estaven en alça, d'altres, els més vells, com el naval, el carbó i el cotó varen decaure.
- Tampoc l'agricultura va tenir un creixement paral·lel a l'industrial, i els preus es varen mantenir molt per sota dels preus industrials, el que va dur a que molts agricultors fessin augmentar la producció, augment artificial, ja que la demanda no va créixer de la mateixa manera. La capacitat adquisitiva dels pagesos va devallar de forma espectacular.
- També la demanda tenia uns límits en el sector industrial, i després d'un primer moment de gran demanda, aquesta es va estancar, mentre es començaven a acumular els estocs.
- El gran creixement dels primers temps va fer que el valor de les accions pugés de forma desmesurada, hi va haver una veritable febre especuladora i tothom volia accions, fins que aquestes van adquirir un valor que, en devallar la demanda de productes, es va demostrar que no tenien.
Sobreproducció i inestabilitat monetària
- Segons molts economistes, la sobreproducció, és a dir l'excés d'oferta per damunt la demanda, va ser la causa principal de la crisi de 1929. En realitat, el poder adquisitiu de la població no havia crescut tant com aparentava, sinó que s'estava recorrent al crèdit.
- Una altra causa estaria en l'elevat volum de l'economia especulativa, els beneficis dels primers anys s'estaven invertint en la borsa (sovint recorrent al crèdit), i les accions varen pujar excessivament damunt el seu valor real.
- Per tal de fer front a l'endeutament posterior a la guerra, els països europeus van haver de recórrer al deute intern i extern, i a emetre paper moneda sense una economia sòlida i un patró or que el recolzés.
- La fortalesa del dòlar i el proteccionisme americà varen comportar una crisi del comerç internacional.
Crac borsari i recessió econòmica
Tots aquests factors varen dur a la fallida de la borsa de Wall Street i, alhora, aquesta es convertí en el detonant d'una crisi econòmica generalitzada, no tan sols als Estats Units, sinó també al conjunt de l'economia capitalista.
El crac de Wall Street
La primera manifestació de la crisi va tenir lloc a la borsa de Nova York. La prosperitat aparent havia fet pujar el valor de les accions de manera vertiginosa, però en un moment donat, es va començar a veure que no es corresponia amb el valor real de les empreses, i això va provocar una reacció a la inversa: la gent volia vendre i el preu va començar a devallar també vertiginosament, fet que va culminar el dilluns 21 d'octubre de 1929, moment en que el pànic es va apoderar dels inversors, i de sobte es posaren a la venda 13 milions de títols que, òbviament, no trobaren compradors.
Ben aviat es va veure la profunditat de la crisi, i després d'un breu moment d'estabilitat, les accions tornaren a devallar ininterrompudament, fins el 1932.
Del crac a la Gran Depressió
El boom borsari s'havia desenvolupat sobre el sistema creditici, de manera que la fallida va provocar la ruïna en cadena: els deutors no podien tornar els préstecs; molts agents borsaris i prestamistes (brokers, bancs, empreses) havien acceptat accions com a garantia de préstecs atorgats, i ara no els podrien cobrar; les finestretes dels bancs es varen multiplicar perquè la gent pogués retirar els fons que tenien estalviats, descapitalitzant encara més els bancs; aquests deixaren de concedir préstecs al consum i a la inversió; les empreses no podien obtenir crèdits dels bancs.
El descens del consum va portar a la caiguda del preus, que varen disminuir un 32% de mitjana entre 1929 i 1932. Els estocs de les empreses varen augmentar de manera espectacular i finalment es van veure obligades a tancar portes, portant així a l'atur un nombre creixent de treballadors.
Als EUA, en tres anys varen desaparèixer 100.000 empreses i 5.000 bancs. La producció mundial va recular un 40% en aquest temps, el comerç internacional es va col·lapsar i els circuits financers es varen paralitzar, mentre les monedes es devaluaven constantment. La renda nacional dels EUA va passar de 87.000 milions de dòlars a 39.000 milions de 1929 a 1932.
La caiguda de l'activitat industrial va comportar un augment brutal de l'atur, que va ser l'aspecte més colpidor de la crisi: es calcula que al 1932 hi havia als EUA 13 milions d'aturats, més del 25% de la població activa.
Al camp molts agricultors es van arruïnar com a conseqüència de l'esfondrament dels mercats agrícoles. Molts pagesos van haver de malvendre les terres i emigrar. L'empobriment es va generalitzar entre les classes baixes i mitjanes, i la nupcialitat i la natalitat varen disminuir espectacularment.
Difusió mundial de la crisi
Els països europeus arrossegaven encara les conseqüències de la guerra i un elevat endeutament, la crisi nord-americana va venir a agreujar la situació.
- La davallada de preus dels productes americans va posar en serioses dificultats a gran nombre d'empreses europees i japoneses, que tenien preus més elevats. Molts països exportadors de productes agrícoles (Canadà, Amèrica Llatina, Europa Central) varen veure dràsticament reduïdes les seves vendes a l'exterior (comprar als EUA era molt més barat).
- El retrocés de la demanda nord-americana, va frenar pràcticament la totalitat d'importacions cap aquest país. En tres anys, el comerç mundial va disminuir 2/3.
- La necessitat de numerari per part dels bancs americans, va fer que aquests repatriessin els seus capitals invertits a Europa i a l'Amèrica Llatina, d'aquesta manera es va exportar la crisi bancària. Excepte la Unió Soviètica, que havia quedat fora del sistema econòmic mundial, es pot dir que la crisi va arribar arreu del món, i tot el sistema mundial d'intercanvis i finances es va esfondrar, entrant en una perllongada depressió de la que no se'n sortiria fins a la Segona Guerra Mundial.
La lluita contra la crisi
La primera reacció dels governs davant la crisi va ser deixar fer, d'aquesta manera amb el temps es tornaria a una època de creixement.
Un segon camí va ser el recurs a la deflació, que consisteix en limitar el crèdit i limitar les despeses de l'estat, per tal de reduir la massa monetària i així fer baixar els preus. Però reduint les inversions públiques, limitant l'assistència als desocupats i congelant els sous dels funcionaris, també disminuïa el consum. Es tractava d'una política que posa l'estabilitat de la moneda per damunt d'altres elements de l'economia.
Finalment, però, la profunditat i persistència de la crisi va fer que la majoria dels governs, abandonant el liberalisme clàssic, es preparessin a intervenir en l'economia.
El New Deal americà
L'anomenat New Deal, iniciat pel president demòcrata americà Roosevelt, va ser el primer gran projecte destinat a resoldre la crisi, duent a terme moltes de les mesures que després va teoritzar l'economista Keynes.
El projecte de Roosevelt es va iniciar amb la creació de la Tennessee Valley Authority, gran pla d'obres públiques destinat a crear riquesa en una de les regions més deprimides d'Amèrica. El projecte va tenir un impacte psicològic important, però molts sectors ultraliberals varen criticar fortament el President, considerant intolerable creient que la política intervencionista portaria al socialisme.
Paral·lelament al pla, l'administració americana va iniciar una política de crèdit públic per rellançar les inversions. És cert que això augmentaria la despesa de l'estat, però es confiava en equilibrar-ho perquè això portaria un augment del consum i de la inversió privats. Per controlar la massa monetària en circulació i evitar un nou desastre, l'estat va iniciar el control dels bancs i dels establiments de crèdit. La moneda americana va ser devaluada al seu valor real en un 41%.
També es va endegar un pla destinat a millorar el nivell de vida dels agricultors, gràcies a l'augment del preus agraris, i va afavorir la reducció dels estocs agrícoles. En la indústria, va establir una col·laboració amb l'empresa privada per tal de frenar el descens dels preus i els beneficis empresarials. Els ajuts a les empreses tenien com a contrapartides la fixació del salari mínim i la reducció de l'horari laboral a fi de que minvés l'atur.
Tot i que ha rebut menys atenció, el nou marc de relacions laborals que es va aprovar aquests anys va exercir un paper molt important en la recuperació dels Estats Units. La llei de relacions laborals (National Labor Relations Act) del 1933 va dotar els sindicats d’una base legal per desenvolupar la negociació salarial, i el 1935 es va aprovar la llei de creació de la Seguretat Social (Social Security Act), per la qual el govern s’implicava en la provisió de les prestacions bàsiques d’atur i assistència als jubilats.
El New Deal, si bé no va portar l'economia als nivells anterior a 1929, va portar un cert equilibri i tranquil·litat necessaris per a un rellançament posterior.
Les pèssimes condicions de vida del període immediatament posterior a la crisi van atenuar-se, i l'èxode rural es va anar frenant, si bé va persistir un elevat nombre de desocupats.
Les teories econòmiques de Keynes
A partir del New Deal, l'economista britànic Keynes, va escriure el 1936, un llibre anomenat Teoria general de l'ocupació, l'interès i el diner, que ha esdevingut un clàssic de la teoria econòmica, fins al punt que es pot parlar d'un capitalisme Keynesià. En ell, i rebutjant el liberalisme més clàssic, diu que la intervenció de l'estat pot arribar a ser necessària per a equilibrar l'economia.
Els seus principis bàsics són:
- Que les crisis no són passatgeres i la recuperació no sorgeix automàticament.
- Que la prosperitat depèn molt més de la inversió que no de l'estalvi.
- Que la inversió no depèn només de les taxes d'interès i dels sous, sinó sobretot, del consum i la demanda.
Keynes veu en l'augment de la demanda l'element clau per a sortir de la crisi, per tant defensa la millora de les condicions salarials, per tal d'augmentar la capacitat adquisitiva dels treballadors. Defensava que el deure de l'empresari era invertir, i el del consumidor, consumir. A més, defensava una política fiscal redistributiva que beneficiés els més desfavorits socialment, amb la qual cosa s'estimulava el consum, i això tindria efectes en la producció.
D'altra banda va legitimar el dret de l'estat a invertir a fi d'estimular l'economia, i assolir l'ocupació plena. Finalment, va treure importància als dèficits pressupostaris de l'estat, sempre que es mantinguessin dins uns límits: l'important era que l'estat invertís, ja equilibraria de nou el pressupost amb la reactivació econòmica, que faria augmentar els ingressos fiscals.