El dubte i la veritat: una reflexió filosòfica
Enviado por Chuletator online y clasificado en Filosofía y ética
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 3,03 KB
Conclusions
En conclusió el dubte en general, pot ser gran o petit, que set presenta individualment o col·lectivament i que depèn del dubte pot tenir més sortides o menys. Penso que el dubte de plaça és més útil, perquè a l’hora de decidir una cosa les persones t’ajuden i així és més fàcil decidir què és el que vols.
El dubte sí que és necessari, ja que en alguns moments és bo dubtar, i t’ajuda a decidir què realment vols.
Carrer: dubte temporal curt per impuls a prendre una decisió ràpida. Dubte personal.
Plaça: debat amb moltes opinions diferents (concentració de carrers). Dubte que s’ha de respondre col·lectivament. Cadascú diu la seva opinió.
Lloc on viure: gent que prefereix quedar-se en el dubte o dubtes habituals.
LA GENT QUE NO TE DUBTES ÉS DOGMÀTICA.
Lloc que s’ha d’evitar: gent impulsiva/no tenir dubtes.
QUÈ ÉS LA VERITAT?
És la base de la filosofia, és qüestionar-se les coses per arribar a la veritat. La paraula veritat ve del grec és diu Aletheia, que vol dir treure el vel i és deixar-se conèixer en el seu estat més pur. Exemple: tu et deixes conèixer realment com ets tu i depèn de les persones. La veritat és una manera d’apropar-se a les coses, com un sistema d’aclariment.
Tots nosaltres necessitem per a viure una sèries de veritats que en són parcials, petites o bé complementàries. Veritat relativa i veritat subjectiva.
El pensament d’un filòsof ha de trobar una sortida cap al món de les idees, on ubiquem les veritats absolutes, universals i eternes. Veritat absoluta i veritat objectiva.
GRAUS DEL SABER:
Ens permeten distingir entre la veritat i els estats subjectius de l’esperit davant la veritat.
Els estats subjectius de l’esperit, és com t’afrontes tu a la veritat.
La creença: es basa en un sentiment subjectiu de seguretat absoluta, encara que no es tingui cap prova o argument racional per pensar-ho. És molt habitual en el pensament mític. El sentiment subjectiu és de caràcter irracional i té arrel en la fe en la veritat revelada o en el valor de la tradició.
La opinió: pensem que alguna cosa és així a partir de proves o arguments racionals. No tenim una seguretat absoluta i acceptem que podríem estar equivocats. És un tipus de pensament probable, es fa servir molt la paraula creure.
La certesa: podem establir un mètode objectiu per comprovar que això realment és així. Aquest mètode ha de ser un procediment acceptat per tothom, no hi ha dubte i pot ser revisat o qüestionat i s’ha de consensuar una manera de comprovació.
El dubte: a partir del què algú sap, no és capaç de manifestar-se en cap sentit. La inseguretat respecte a si és una manera o d’una altre el porta a un estat anomenat suspensió de judici. Exemple: sobre això no sé què dir-te.