Dubte escèptic Descartes

I En fi, ...Cercant

Tema: Metafísica Tesi: Volent pensar jo d'aquesta manera, que tot és fals, calia que jo, Que ho pensava, fes alguna cosa; i observant que aquesta veritat “jo Penso, doncs sóc” “penso aleshores existeixo”

El Text es pot dividir clarament en dues parts. La primera va des del Començament fins a “dels meus somnis” i la segona des de “Però Després vaig advertir...” fins al final.

Descartes Comença reflexionant sobre la veracitat del món sensible. Des de L'experiència personal afirma que somia coses tant similars al món Sensible, tant realistes, que no pot distingir entre el que és somni I el que és realitat. Així doncs dubta de l'existència d'aquest Món sensible o “res extensa” utilitzant les matemàtiques, la Raó, i tot i no poder assegurar que el món sensible no existeix, Tampoc li és possible demostrar que si existeix. En aquest moment Descartes ha recorregut ja el camí sencer del dubte metòdic, que Inclou la possibilitat de dubtar de les idees matemàtiques, que Igualment “es troben” en el meu pensament.
(com la idea de “món”) Però aquestes idees semblaven fins aleshores acompanaydes del grau Més alt de veracitat, així que el risc que afrotem ara és el de Caure en l’escepticisme com a tesis filósòfica última. Com que la Possibilitat de dubtar de les veritats matemàtiques depen de la Hipòtesi de geni maligne, la superació del risc d’escepticisme Radical passa pel descobriment d’una certesa capaç de superar el Repte que suposa la possible existència del geni maligne, algú que Em vol enganyar.

En El moment que dubta i pensa Descartes s'adona de que per a poder Dubtar primer s'ha d'existir i arriba a la conclusió de que la única Veritat universal i necessària sobre l'existència d'alguna cosa és La existència d'un mateix, del pensament i no d'una “res extensa”. Fins i tot creu que tot i haver un geni maligne existent que Tergiversi el nostre pensament i la lògica, mai podrà negar la Pròpia existència pel simple fet de que “cogito, ergo sum” (“penso, aleshores existeixo”) donant fe així de que tot Individuu pensant és lliure de pensament i expressió. El “cogito” Suposa no només el descobriment de la primera veritat de la Metafísica com a ciència, sinó la demostració que la raó és Capaçde trobar en ella mateixa alguna veritat capaç, fins i tot, de Superar el repte que suposa la hipòtesi del geni maligne. Així, Doncs, el cogito no només és la primera veritat, sinó el paradigma Mateix de tota altra veritat racional, que fonamenta, a més, la Primera regla del nou mètode o regla de l’evidència: només Acceptarem com a certes les idees que vagin acompanyades d’un grau De certesa (claretat i distinció de les idees) igual o superior a la Del “cogito”. En aquest sentit Descartes parla del cogito com a “primer” principi.

·El Pensament cartesià de “cogito, ergo sum” està molt arrelat a la Societat actual amb les qüestions de la llibertat de pensament i Expressió en els països més desenvolupats. També, tot i treballar Contínuament amb la naturalesa, no es pot demostrar realment que tot Sigui un somni i molt menys l'existència de Déu, són tot creences. Un Descartes que passa a ser el pare de la filosofia moderna i posant Les bases d'aquesta amb un pensament molt més desenvolupat i enfocat Cap a la vida humana. En el món actual, és molt més difícil Enganyar a les persones, ja que la gran majoria ha estudiat i té els Seus propis coneixements, i a partir d'aquí treure la seva pròpia Conclusió.

Després Daixó... Distintament

Tema: Teoria del coneixement (les regles del mètode, en particular la Primera) Tesi: Vaig jutjar que podia prendre com a regla general que les coses que Concebem molt clarament i molt distintament són totes vertaderes” (l’evidència és definida com a claredat i distinció de les idees Davant del pensament)

·Aquest Text es pot dividir en tres parts segons el seu contingut. La primera part abasta des de l’inici del fragment fins a “aquesta certesa”, On hi ha un punt. En aquest principi es veu la reflexió que duu a Terme Descartes pel que fa a la certesa o incertesa de totes les Proposicions en general, dubtant de tot allò que se li ha dit durant Tota la seva vida, ja que pot no ser vertader. Aquí posa en pràctica La qüestió del dubte, és a dir, precisament, la consideració que Pot ser tot el que sabem fins ara no és cert i ens esteim auto Enganyant, de manera que res és com sembla, i a és fa referència Al fet de què ha de tenir una proposició perquè realment pugui ser Acceptada com a vertadera incondicionalment, perquè segons diu “n’havia trobada una” i volia saber per què aquesta era certa I que havien de tenir les demés per ser-ho. Aquesta primera certesa Que ha descobert Descartes és la del “cogito”, amb la qual ha Superat ja la dificultat del dubte metòdic en el sentit de no Veure’s abocat a un escepticisme absolut. El cogito supera, fins i Tot, el repte que acompanya la hipòtesi del geni maligne, la seva Evidència racional és superior a la possibilitat de dubtar de tot Que suposava la formulació d’aquella hipòtesi. Així, doncs, hem Recuperat la confiança en la veracitat de la nostra raó i en L’eficàcia del nostre mètode, en particular de la regla de L’evidència, donat que aquesta evidència s’ha demostrat ja com A racionalment possible.

La Segona part en què es divideix en fragment va des de “ I, havent Remarcat que en la proposició penso” fins a “ per a pensar cal Existir”, i és la part en què explica quina és aquesta Proposició que és totalment certa i està absenta de tot dubte. Es Tracta de l’afirmació “penso, ergo existeixo”, que és Precisament la veritat en què es basa la substància pensant ( el Jo) que proposa en la seva metafísica, i expressa el fet que no hi Ha cap tret que li asseguri la veritat d’aquesta proposició més Enllà del simple fet que és una evidència que per a pensar hi ha Que existir. Per tant, en aquesta part, explica el fet que sap que Aquesta frase és certa i vertadera, però que no sap explicar per Què ho és, a més de l’evidència que suposa la pròpia Proposició. El cogito no és només, a partir d’ara, la primera Veritat evident, sinó el model mateix d’evidència racional D’acord amb el qual haurem de mesurar la certesa de les properes Idees que establerem a continuació, reconstruint així tot el Sistema de la metafísica com a ciència.

I La tercera part comença quan diu “ vaig jutjar que podria prendre” Fins al final de fragment. En aquestes darreres línies exposa la Regla general a partir de la qual es basarà per a assegurar la Certesa de totes les afirmacions, i diu que aquesta serà el fet de Que les coses que “concebem molt clarament i molt distintament són Totes vertaderes”, pel fet que es veuen com a una evidència i no Hi ha raó per trobar-hi falsedat en elles. Finalment expressa que Tot i això, la dificultat en aquest cas residirà en reconèixer Quines són les coses que realment concebem distintament i quines no, I aquí planteja un altre dubte per a reflexionar. Cal destacar, el Fet que l’evidència de la què parla Descartes és una evidència Racional pura, establerta totalment al marge de l’experiència Empírica, basada, per dir-ho així, en un ús “a priori” de la Raó.

·Aquest Dubte existent en la filosofia de Descartes no està tan allunyat de La realitat actual. Ell dubtava de totes les proposicions perquè Pensava que podien no ser certes per diversos motius, i tot i que ell Tan sols estava segur d’una afirmació com a certa, avui en dia Aquest dubte també es podria posar en pràctica en una gran Quantitat d’afirmacions i àmbits. Aquesta filosofia aplicada a L’actualitat es basaria en dubtar de tot el que ens envolta, fins i Tot en moltes ocasions de nosaltres mateixos, perquè vivim en una Societat global en què a totes hores es rep i s’emet informació i Un mai pot saber quan aquesta és certa, és falsa, o té part de Certa però està manipulada.

L´única Afirmació totalment real és la que afirmava Descartes, però sense Portar aquest dubte i aquesta racionalitat que el caracteritzava fins A tals extrems, és cert que no convé fiar-se de qualsevol persona i Medi avui en dia, sinó que s’ha de ser selectiu i realment dubtar De si és o no fiable i si hi ha possibilitat d’engany o algun tret Perjudicial per a nosaltres mateixos.

I Finalment... Cercant

Tema: La recerca d’una primera “veritat” fonamentada únicament en la Raó; val a dir, la teoria del coneixement o epistemologia. Tesi: “penso doncs existeixo”.

És Millor dividir el text en dues parts: fins a “...Il.Lusions dels Meus somnis”, i d’allà fins al final; a la primera part Descartes fa referència encara al procés del dubte metòdic, Destinat a posar a provar la possibilitat de trobar alguna cosa en la Nostra raó que resulti indubtablement cert i que pugui ser Considerat com a primera afirmació metafísica indubtable des de la Qual Descartes vol fonamentar la nova filosofia. A la segona part del Text, en canvi, Descartes exposa un argument, el cogito, que Considera capaç de superar tots els motius de dubte que abans havia Exposat, fins i tot l’argument que tot allò que pensam podria ser Quelcom que s’esdevé únicament en somnis i que, al mateix temps Que tenim aquesta experiència de “certesa” aparent (per exemple A les matemàtiques) esteim sent enganyats per alguna mena de “geni Maligne” més fort que nosaltres,i més murri, i que disfruta de Manera maliciosa únicament fent-nos enganyar. Però, afirma Descartes, precisament si el geni maligne manipula el nostre Pensament, i ens enganya, és necessari admetre abans que jo sóc Algú qui pensa, tot i que els meus pensaments siguins enganyosos i Que, per a ser enganyat en els meus pensaments, prèviament he de ser “algú” qui pensa i, per tant, existir (com a “substància Pensant”). Aquesta primera veritat Descartes la considera com a “evident” a la sola llum de la raó i, al mateix temps, com a Paradigme de tota altra veritat (racional)

·Avui En dia jo crec que el pensament d’aquest autor perdura i es vàlid En la nostra societat, ja que te sentit que si nosaltres pensem, per Evidència tenim que existir, sinó no pensaríem. També podríem Atribuir aquest pensament a que nosaltres sempre, inclús avui en Dia, ens demanem pel sentit de la nostra existència, i tenim dubtes. Aquest pensament de Descartes ens pot ajudar, a part de que la frase “Penso, docs existeixo” la podem aplicar per calmar els nostres Dubtes i aclarir-nos, donar-nos respostes. La filosofia de Descartes Justifica la idea que el subjecte (ésser humà, persona) es defineix Universalment (tots els éssers humans) per la seva capacitat de Pensar, i aquesta és essencialment autònoma (lliure); això Significa que el saber (ciència) és quelcom que ja no es fonamenta En una determinada fe religiosa, ni en una autoritat eclessiàstica, Ni en una tradició escolàstica (tomista). Apareix la idea moderna De la persona com a subjecte de raó i pensament i, en aquesta Mateixa mesura, com algú essencialment “lliure”.