Dualisme ontològic i epistemològic de Plató i Descartes

Plató: Dualisme Ontològic

Influències

• Matemàtiques: L'objectiu d'estudi són els números (aritmètica) i les formes (geometria). El problema és: què són els números i les formes? No són coses que podem captar amb els sentits. Són idees. La realitat és única però té dos nivells:

Topos Oratos

Diversitat i multiplicitat. Totes les coses tenen en comú que són materials. Percepció dels sentits.

Cosmos Noetós

La realitat té dues cares: la idea (eidos), immaterial i eterna; i la còpia (eidola), material i finita. Les idees = ontos on (ésser que és).

• Jorismós: terme que utilitza per separar els dos nivells.
• Methexis: relació cosa-idea: dues coses s'assemblen si participen de la mateixa idea.

• Pitàgores: arkhé = matemàtiques. Plató agafa aquest arkhé i el converteix en idees (ontologitza).
• Heràclit: arkhé = foc -> physis = dinàmica. Panta rei: tot canvia i flueix. El que canvia són les coses del topos oratos -> no ens podem fiar dels sentits.
• Parmenides: dues vies de coneixement:
  • Veritat (alètheia): coneixem l'ésser, que té les mateixes categories que les idees: no engendrat, infinit, etern, indivisible...
  • Opinió (doxa): coneixem allò que és percebut amb els sentits.

Alegoria de la línia

Epistemologia (teoria del coneixement)

• Doxa: eikasia (coneixement de còpies) i pistis (coneixement de coses).
• Episteme: dianoia (coneixement de matemàtiques) i noesi (coneixement de totes les idees).

Ontologia (teoria de la realitat)

• Doxastà (topos oratos): eikones (ombres = còpies de còpies) i zoà (el que crea les ombres = còpies d'idees).
• Noetà (cosmos noetos): matematikà (és propedèutica: preparació per conèixer les idees) i arkhai (causa immaterial creadora de les coses. Idees pures).

Dualisme Antropològic

• Soma: cos. És zoà. És la presó de l'ànima. És un mal perquè porta l'ànima cap a les coses a través dels sentits i la distreu del seu objectiu. El cos té malalties i necessita que l'ànima li faci una katharsi.
• Psique: ànima. Principi de vida i de moviment. És immortal i eterna. Hi trobem els valors morals (moralitat) i facultats intel·lectuals (coneixement). Abans d'arribar al cos, l'ànima preexisteix (està al cosmos noetos) i coneix les idees. Després s'encarna i les oblida -> mathesis és anamnesis. Quan el cos mor, l'ànima no ho fa i es reencarna (serveix per purificar l'ànima -> katharsi).

Política

Vol elaborar un estat model (utopia). La ciutat ideal és la kal·lípolis (ciutat bella, ordenada i justa). L'estat ens ha de portar cap al coneixement (teoria del filòsof-rei).

Política = passa de l'home (incomplet perquè aporta una part de l'ànima) just a l'estat just. Justícia = virtut de tots.

Paideia: procés utòpic educatiu

• 0-20 anys: matemàtiques (preparació coneixement / propedèutica) i gimnàstica (educar el cos).
• 20-30: 1a selecció -> aritmètica (càlcul), geometria (formes), estereometria (sòlids), astronomia i harmonia (so -> Pitàgores).
• 30-35: 2a selecció: dialèctica (branca del coneixement dedicada al bé).
• 35-50: servei militar i polític.
• 50-∞: els millors tornen a la dialèctica per convertir-se en filòsofs.

Dialèctica

Diàleg orientat a la recerca de la veritat. Es passa de l'opinió (doxa) al món intel·ligible = ascensió de nivell de coneixement.

• Tècnica d'investigació. Procés de recerca a través del qual l'ànima es va purificant en la seva recerca d'idees.
• Coneixement no hipotètic: no accepta com a vertadera cap premissa que no hagi estat qüestionada ja que busca la raó més profunda de qualsevol tema i si les premisses no són qüestionades no es pot arribar fins al final.
• Implica una apologia: el sentit de la vida es troba en l'esforç de perfeccionament en el camí cap al món de les idees.
• Ascendent: es puja de nivell de coneixement (es passa del topos oratos al cosmos noetos).
• Positiva: recompensa = contemplació del món pur i perfecte.
• Racional: ús de la raó -> activitat cognitiva (s'ha de pensar).
• Finalitat = conèixer el bé.

Descartes: Discurs del mètode

Critica el mètode escolàstic sil·logístic -> premissa general + premissa inferior + conclusió. Descartes dubta de les premisses generals.

• 1a regla -> evidència: no acceptar com a vertadera cap cosa sense abans conèixer amb evidència que ho és, i no incloure en els judicis res més que allò que es presenta al subjecte de manera tan clara i distinta que no presenti cap mena de dubte. S'ha d'evitar la precipitació i la prevenció.
• 2a regla -> anàlisi: Només es pot tenir evidència de les idees simples. Per tant, cal reduir o dividir les idees compostes a idees simples (anàlisi = divisió).
• 3a regla -> síntesi: Un cop dividides les idees més complicades en idees simples i intuïtives, cal tornar a agrupar-les i conduir-les per ordre, començant pels objectes més senzills i fàcils de conèixer per ascendir gradualment fins a conèixer els més complexos.
• 4a regla -> enumeració: comprovació de tot el procés per obtenir una evidència general en conjunt.

La 1a veritat s'ha d'intuir perquè una veritat deduïda no pot ser la primera.

Moral provisional (moral utilitzada durant el dubte metòdic)

• Regla 1a: resignació i conformisme social -> obeir les lleis i costums del país així com l'opinió dels més assenyats i no s'ha de seguir decisions extremes sinó mantenir-se en les opinions moderades.
• Regla 2a: fermesa en l'acció. S'ha de ser ferm i decidit en l'acció un cop triada l'opinió, encara que sigui dubtosa.
• Regla 3a: canviar els propòsits propis abans que l'ordre del món i acostumar-se a creure que no hi ha res que estigui en el nostre poder, només els nostres pensaments.