Don Quixot: Lectura, Censura i Impremta al Segle d'Or

El Don Quixot de Miguel de Cervantes és molt més que una paròdia dels llibres de cavalleries. És una reflexió sobre la lectura, la censura, la impremta, el mercat editorial i el poder dels llibres. Escrit en el context de la Reforma, la Contrareforma i l’augment del control inquisitorial, l’obra parteix de les crítiques que molts moralistes dirigien als llibres de ficció, especialment als de cavalleries.

El lector malalt: La bogeria d'Alonso Quijano

El protagonista, Alonso Quijano, es transforma en Don Quixot després de llegir obsessivament llibres cavallerescos. Cervantes presenta així un “lector malalt” que confon ficció i realitat. La seva bogeria és conseqüència d’una lectura extensiva i compulsiva, oposada a la lectura intensiva tradicional basada en textos religiosos. Mitjançant aquest personatge, Cervantes explora fins a quin punt la literatura pot influir en la identitat i en la percepció del món.

La novel·la contraposa constantment el món idealitzat dels llibres de cavalleries amb la realitat quotidiana i desencantada de l’Espanya del segle XVII. Aquesta oposició genera els principals efectes còmics de l’obra. A més, l’estructura del relat recorda parcialment els llibres de cavalleries i les novel·les de formació (Bildungsroman): Don Quixot surt d’aventura, fracassa i aprèn progressivament a través de les seves experiències, especialment al costat de Sancho Panza.

El procés editorial i la censura al Segle d'Or

Cervantes probablement va començar a escriure l’obra entre 1589 i 1592, però la primera part no es va publicar fins al 1605. El procés editorial del Quixot reflecteix perfectament el sistema de censura de l’època. Amb l’ajuda del llibreter Francisco de Robles, Cervantes va sol·licitar el 20 de juliol de 1604 la llicència i el privilegi d’impressió. En el procés hi van intervenir figures com Juan Gallo de Andrada, Diego Ramírez de Arellano i Antonio de Herrera.

Com qualsevol obra del període, el manuscrit havia de superar la censura abans de convertir-se en original d’impremta. Després de la impressió de l’editio princeps, els exemplars encara havien de ser revisats per comprovar que coincidien amb el text autoritzat. Només llavors es podien imprimir les portades i els preliminars.

La primera part de 1605 incloïa:

• La tassa i la fe d’errates.
• La llicència i el privilegi.
• La dedicatòria al Duc de Béjar.
• El pròleg “al desocupado lector”.
• Diversos versos laudatoris.

La segona part de 1615 incorporava aprovacions oficials més completes, signades per Gutierre de Cetina, Joseph de Valdivielso i Márquez Torres.

L'escrutini de la biblioteca i la crítica literària

La primera edició presentava nombrosos errors tipogràfics i irregularitats. Fins i tot sembla que el títol inicial havia de ser El ingenioso hidalgo de la Mancha, però finalment es va imposar Don Quijote de la Mancha. A més, l’obra ja circulava manuscrita abans de ser impresa, demostrant la convivència entre manuscrit i impremta al Segle d'Or.

Un dels episodis més importants és l’escrutini de la biblioteca, una clara paròdia de la censura inquisitorial. El rector i el barber revisen els llibres de Don Quixot per decidir quins han de ser cremats. Mentre el rector jutja les obres segons criteris morals i doctrinals, el barber presta més atenció a la qualitat literària. Cervantes contraposa així dues maneres d’entendre la literatura: la moral i l’estètica.

Durant aquest escrutini es salven obres com:

• Amadís de Gaula.
• Palmerín de Inglaterra.
• Belianís de Grecia.
• La Galatea.
• Tirant lo Blanc.

Cervantes considera el Tirant diferent dels altres llibres de cavalleries perquè presenta personatges més humans i realistes. Amb això defensa que els llibres han de ser jutjats individualment i no condemnats només per pertànyer a un determinat gènere.

La censura i la transmissió de l'obra

La crítica a la censura es reforça perquè qui acaba cremant els llibres és l’ama de la casa, la persona menys preparada per jutjar-los. Cervantes mostra així la censura com una pràctica sovint arbitrària i irracional. La posterior desaparició de la biblioteca, atribuïda a un encantador, simbolitza també la destrucció cultural amagada darrere de determinades justificacions.

L’obra reflexiona igualment sobre l’autoria i la transmissió textual. Cervantes recorre al tòpic del manuscrit trobat i atribueix la història a Cide Hamete Benengeli, un suposat cronista àrab. D’aquesta manera destaca que qualsevol text passa per traductors, copistes, editors i narradors abans d’arribar al lector, qüestionant la idea d’una veritat absoluta i directa.

Recepció lectora i la figura de Dorotea

Als capítols 28-32, a la venda de Juan Palomeque el Zurdo, apareix un segon escrutini de llibres i una reflexió sobre la recepció lectora. Cervantes mostra que els llibres no afecten igual tots els lectors: Don Quixot els interpreta de manera obsessiva, mentre que altres personatges els llegeixen com a entreteniment. També apareixen lectures col·lectives i en veu alta, molt habituals entre les classes populars.

En aquest context destaca Dorotea, considerada sovint la “lectora ideal”, perquè és capaç de gaudir dels llibres de cavalleries sense perdre el contacte amb la realitat. A través d’ella, Cervantes defensa una lectura crítica i equilibrada.

Conclusió: Una obra profundament moderna

En definitiva, el Quixot és una obra profundament moderna perquè reflexiona sobre la lectura, la censura, la impremta, el mercat editorial, l’autoria i la recepció dels textos. Cervantes no només critica els llibres de cavalleries, sinó també els mecanismes de control cultural del seu temps, convertint la novel·la en una gran reflexió sobre la relació entre ficció i realitat, literatura i vida, i poder i cultura escrita.