Domini d'alta muntanya a Espanya

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Geografía

Escrito el en catalán con un tamaño de 4,02 KB

Domini d'alta muntanya

Els canvis climàtics deguts a l'altitud produeixen una gradació en els tipus de paisatge vegetal que trobem a la muntanya a mesura que ascendim. Aquest fenomen no és uniforme a totes les muntanyes espanyoles, a causa de les diferències climàtiques i de latitud.

A la Península es distingeixen tres subdominis d'alta muntanya:

Subdomini d'alta muntanya alpí

Estatge subalpí

Subdomini d'alta muntanya de transició

Presenta característiques intermèdies entre el paisatge del domini eurosiberià i el mediterrani.

A les zones altes, per sobre dels 1900 m, del vessant litoral de la Serralada Cantàbrica, on la pluviositat és molt elevada, la vegetació passa del bosc de fagedes a un pis supraforestal de landes i prats alpins.

Al vessant sud de la Serralada Cantàbrica, i en els sistemes Ibèric i Central, la vegetació s'assembla a la del domini mediterrani.

Cap als 1900 m, es passa d'un pis montà, de fagedes al Sistema Ibèric i de pins o caducifolis al Central, a un estatge supraforestal de ginebres i prats d'altura.

Els sòls són leptosòls, rànkers o rendzines segons el substrat rocós. Solen estar molt lixiviats per les pluges abundants.

Subdomini d'alta muntanya mediterrani

Fauna del domini de muntanya

Destaquen mamífers com l'isard i el llop; i aus com l'àguila daurada i la perdiu blanca, entre d'altres.

Formacions locals: paisatges de ribera i zones humides

Paisatge natural de ribera

A les ribes dels rius, les planes fèrtils i les valls fluvials estretes, es troba una gran varietat de formacions vegetals de ribera. L'aigua afavoreix la formació de boscos riberencs amb vegetació higròfila, resistent a la força dels corrents.

La vegetació frena l'erosió dels rius i crea un microclima més suau. S'hi desenvolupen cintes de vegetació diferent de la de la zona, sovint més seca. La humitat és semblant a la del bosc caducifoli, i comparteixen espècies.

Els verns i els salzes creixen a prop de la riba, amb les arrels submergides. Al seu costat, pollancres i àlbers, i més allunyats, freixes i oms, de vegades amb roures o alzines.

També hi ha arbustos, com el sanguinyol i l'arç; herbes, com joncs; i falgueres, molses i plantes enfiladisses, com el llúpol, el lligabosc i les vidalbes.

En la fauna destaquen mamífers com l'ermini i la llúdria; aus com el blauet; peixos com el salmó o la truita; amfibis com el gripau d'esperons; i rèptils com la serp de collaret.

Glossari

  • Antròpic: relacionat amb els éssers humans.
  • Comunitat clímax: etapa final d'una successió, on la vegetació arriba a l'equilibri amb el medi.
  • Coníferes: arbres de forma cònica, perennifolis, amb fulles aciculars i pinyes. Destaquen els pins, avets i xiprers.
  • Criòfila: espècie vegetal adaptada al fred.
  • Endemisme: espècie exclusiva d'una àrea.
  • Esclerofil·le: arbre o arbust adaptat a la sequera, de fulles perennes, gruixudes i dures.
  • Higròfila: espècie vegetal adaptada a ambients humits.
  • Horitzó: capa o estrat del sòl.
  • Lixiviació: rentatge dels elements solubles del sòl per l'aigua.
  • Macaronèsic: propi de les illes Canàries.
  • Obac: vessant orientat al nord, menys assolellat.
  • Rupícola: planta que viu sobre les roques.
  • Solell: vessant orientat al sud, més assolellat.
  • Sotabosc: vegetació dels estrats inferiors d'un bosc.
  • Successió: fases de l'evolució d'un ecosistema.
  • Termòfila: espècie vegetal adaptada a la calor.
  • Umbròfila: espècie vegetal adaptada a l'ombra.
  • Xeròfila: espècie vegetal adaptada a la sequera.

Entradas relacionadas: