La doctrina de les idees de Plató
Enviado por Chuletator online y clasificado en Filosofía y ética
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 9,03 KB
EL NUCLI DE LA FILOSOFIA DE PLATÓ: LA TEORIA DE LES IDEES
Plató afirma l’existència de veritats absolutes i immutables que proporcionen un coneixement vertader, ja que allò canviat no pot ser la base d’un coneixement.
Així, Plató formula la seva Teoria de les Idees que constitueix el nucli de la seva filosofia. A partir d’aquesta teoria es pot entendre la seva concepció ontològica (de la realitat), epistemològica i antropològica.
La teoria de Plató és dualista, és a dir, a nivell ontològic, creu en l’existència de dos mons:
→ MÓN SENSIBLE: és aquell que percebem a través dels nostres sentits i és una còpia del món de les idees. Aquest món recorda l’ésser equívoc d’Heràclit; és un món canviant, mútliple, material....
→ MÓN DE LES IDEES O SUPRASENSIBLE: és on hi trobem els models perfectes, universals i únics de tot el que existeix. Per tant, existeixen unes entitats o formes immaterials, absolutes, immutables i universals que són independents del món físic i que el fan possible. Aquestes idees són les que Plató anomena eidos. Cal remarcar que la noció d’idea de Plató no és la que nosaltres tenim actualment; pel filòsof, les idees no són una mera construcció mental sinó que existeixen de manera objectiva independentment del nostre pensament. Aquest món recorda a l’ésser unívoc de Parmènides.
Podem afirmar que el dualisme de Plató és pot descriure des de:
L’ontologia, on Plató observa dos móns/ realitats, explicades anteriorment.
L'epistemologia, on Plató distingeix l’opinió del saber veritable.
L’antropologia, on Plató distingeix l’ànima del cos.
Podríem dir que la primera navegació està lligada al coneixement a través dels sentits, al món sensible, mentre que la segona, el món de les idees , es tracta d’una nova manera de conèixer a partir de la raó. Es passa de valorar el caràcter físic de les coses al caràcter conceptual.
Segons el filòsof, existeixen unes entitats o formes immaterials, absolutes, immutables i universals que són independents del món físic i que el fan possible indicant així, que aquestes són més reals que les coses del món sensible.
El món de les idees és absolutament perfecte i, com ja hem mencionat, estaria compost per una multiplicitat d’idees diverses ordenades jeràrquicament, en les quals les inferiors o menys generals depenen de les superiors o més generals. Així, podem afirmar que hi ha idees més infinites i universals que altres. Aquesta estructura la podríem entendre a partir d’una piràmide on les idees més particulars són la base de les idees més universals i així, fins arribar a la cúspide de la piràmide on estaria la idea suprema que és la condició de totes les altres. Aquesta idea és la idea de Bé.
En el “Mite de la Caverna” el Bé suprem s’identifica amb el Sol, ja que el Bé compleix en el món de les idees el que el Sol compleix en el món sensible, il·luminar i fer visibles les coses. El Bé Suprem no és una idea més, és el principi i fonament de totes les coses.
Aquest món recorda a l’ésser unívoc de Parmènides, etern i immutable, al igual que les seves eidos. A més, també està influenciat per Sócrates (pel fet de creure en els conceptes universals) i pels pitagòrics (ja que les eidos són formes perfectes com les geomètriques).
El món sensible seria aquell que percebem per mitjà dels nostres sentits i està format pels objectes materials imperfectes
DEMIÜRG PLATÒNIC: El demiürg és pot definir com una intel·ligència ordenadora que fa que el món sensible no sigui un caos. Aquesta figura està explicada en el Timeu com un artífex de l’univers, que imposa d’ordre a partir del caos. Per tant, el demiürg no crea del no res, sinó que disposa d’un material preexistent (la matèria i el receptacle) i amb això, construeix l’univers a semblança de les idees, cosa que implicaria que l’univers ha de ser bo i bell forçosament .
Així, l’ànima del món es compon del que és propi del món de les idees i del que es propi del món sensible i de la mescla d'ambdós mons, per la qual cosa es compon de tres substàncies. Això es contradiria amb el dualisme que havia proposat anteriorment.
Cal remarcar que hi ha un model, un món ideal que seria el món de les idees i un món sensible, que seria la seva còpia i existeix un artífex que ha fet la còpia basant-se en el model. El món intel·ligible i l’artífex són eterns, mentre que el món sensible és un món engendrat i per tant, no podrà ser etern.