Diversitat i política lingüística a Catalunya i Espanya

Diversitat i ecolingüística

Diversitat: coexistència de llengües diferents. Ecolingüística: disciplina que estudia les relacions del llenguatge i l'entorn des de la necessitat de la preservació de la diversitat lingüística.

Llengües a l'Estat espanyol

A l'Estat espanyol es parlen diverses llengües: castellà, català, gallec, basc, lleonès, aragonès i aranès.

Llengües a Catalunya

Llengües pròpies: català, aranès, la llengua de signes.
Llengües instal·lades: l'anglès i el castellà.
Altres llengües: la immigració provinent dels punts més diversos del planeta ha aportat a Catalunya més de tres-centes llengües (per exemple, tamazight i l'àrab).

Sociolingüística i conflictes

Sociolingüística: disciplina que estudia la llengua en relació amb el seu ús en la societat.

Conflicte lingüístic: és una situació de pugna entre dues llengües per ocupar àmbits d'ús a la societat.

Bilingüisme i diglòssia

Bilingüisme: ús alternatiu de dues llengües. Tipus de bilingüisme:

• Bilingüisme individual
• Bilingüisme territorial
• Bilingüisme social (quan dues llengües coexisteixen en el si d'una societat determinada en què una d'aquestes llengües és la pròpia del territori i l'altra la llengua instal·lada)

Diglòssia: és la situació de dues llengües en contacte en què els parlants fan servir una per a l'ús formal i l'altra per a l'ús informal.

Minoritització

Minoritització: procés de disminució del seu ús per part de la comunitat que la parla en el territori que li és propi.

Caracteritzacions:

• Llengua minoritzada: discriminada al seu propi territori per la pressió d'una llengua dominant.
• Llengua minoritària: nombre reduït de parlants, sense necessàriament pressió externa.

Normalització i planificació lingüística

Normalització: procés de reorganització social que té com a objectiu estendre el coneixement, l'ús i les actituds favorables envers la llengua minoritzada per evitar la substitució.

Normativització: difusió de la normativa oficial de la llengua. Relacionat amb la normalització i la planificació lingüística.

Cronologia i fites històriques

Conquesta i incorporació de territoris

Algunes dates històriques d'incorporació que afecten la presència de la llengua catalana i dels seus àmbits:

• Mallorca (1229)
• El regne de València (1232–1244)
• Eivissa i Formentera (1235)
• Murcia
• Menorca (1287)
• La ciutat de l'Alguer

Autonomia i fets polítics del segle XX

Autonomia política: Mancomunitat entre 1914 i 1923; Lliga Regionalista, liderada per Enric Prat de la Riba; la Generalitat durant la II República Espanyola i la Guerra Civil amb figures com Francesc Macià i Lluís Companys.

Fites culturals i publicacions

Principals fites d'organització, norma i promoció de la llengua catalana:

• Campanya lingüística de la revista modernista L'Avenç (1890–1892) a favor de la reforma ortogràfica.
• Fundació de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans (1911), que comença a actuar com a acadèmia de la llengua.
• Publicació de les normes ortogràfiques (1913).
• Gramàtica catalana (1918).
• Diccionari General de la Llengua Catalana (1932).

Tres moments del període contemporani mencionats en el text:

• La postguerra (1939–1959)
• El desenvolupament econòmic (1960–1969)
• La crisi de la dictadura (1970)

Redreçament lingüístic i cultural català

Accions i moviments de recuperació i promoció de la llengua catalana: creació d'empreses editorials, entitats privades, revistes, moviment de la Nova Cançó i creació d'escoles catalanes.