Distinció entre qualitats primaries i secundaries locker

4. CONCEPTE DE SUBSTÀNCIA EN Descartes. TIPUS.

Descartes descobreix tres àmbits de realitat: Déu o l’ésser infinit i verdader, el jo o cosa pensant i les coses materials o corpòries, és a dir, el món a què el meu cos també pertany com una cosa material més. Per a referir-se a eixos tres àmbits Descartes utilitza el terme substància: substància infinita, substància pensant i substància extensa. 

La substància és, en Descartes, un tema fonamental. Descartes defineix la substància com allò que només necessita de si mateixa per a existir.
Tenir necessitat només de sí mateixa, és una qualitat que tan sols podem aplicar a Déu, però Descartes considera que per analogia també es pot aplicar a tots els altres éssers, dels quals percebem amb claredat i distinció que per a existir tan sols necessiten la figura de Déu, i aquests són dos: el jo o ànima i els cossos materials, que són mútuament independents i no es necessiten l’un a l’altre per a existir.

Segons Descartes nosaltres no podem percebre directament la substància, aleshores, per saber que existeix i conèixer-la és necessari que puguem percebre els seus atributs. Els atributs són qualitats o propietats de la substància que no poden existir per sí mateixos. Cada substància té un atribut propi que en constitueix l’essència o naturalesa. Conèixer aquest atribut essencial és necessari i suficient per a conèixer la substància. 

L’atribut essencial del jo o ànima és el pensament, ja que se’ns manifesta clarament i distintament com a propi de l’ànima. En el cas de les coses materials, l’atribut essencial és l’extensió. Podem afirmar que és impossible concebre allò material o corpori sense l’atribut de l’extensió, mentre que qualsevol altre atribut necessita d’aquest per a existir, fet pel qual no és substància.

En resum, si arraconem la substància infinita o Déu, Descartes distingeix dues substàncies: el jo o substància pensant (res cogitans) i els cossos o substància extensa (res extensa). Aquestes són les dues úniques substàncies que compleixen la definició: necessitar tan sols a Déu per a existir i percebre-les clarament i distintament com independents i irreductibles entre si.

Després de demostrar l’existència de les coses corpòries queda demostrar si les qualitats que percebem en les coses tenen una realitat objectiva. Per a Descartes l’única cosa que té realitat objectiva en els cossos és allò que percebem amb claredat i distinció, i només tenen aquestes característiques les qualitats primàries, és a dir, les qualitats que es poden expressar matemàticament. Aquestes són: l’extensió o volum, el moviment i la figura, qualitats que existeixen objectivament independentment del subjecte. Les qualitats secundàries, com l’olor, la calor, el so, etc. No existeixen objectivament amb les coses, sinó que són apreciacions subjectives. Descartes limita el verdader coneixement del món a les qualitats primàries. 

La funció que Descartes assigna a les qualitats secundaries o sensacions subjectives és una funció bàsicament utilitària en la vida quotidiana. Les sensacions ens ensenyen el que ens convé i el que ens perjudica, però no ens ensenyen res sobre la veritat de les coses ja que açò últim és propi i exclusiu de la raó.

Descartes a partir dels atributs essencials de la matèria, és a dir, extensió o volum, moviment i figura, fa una explicació mecanicista del món.

Una teoria mecanicista del món és la que només admet com a explicació dels fenòmens naturals, la que es deriva dels moviments de cossos a l’espai. Aquesta teoria concep la naturalesa com una màquina, com un tot els moviments del qual són resultats automàtics d’altres moviments que es transmeten de cos a cos llançant una acció recíproca. 

Segons la concepció cartesiana de l’univers Déu ha creat l’univers de matèria inerta i l’ha dotat de moviment. La quantitat de matèria i de moviment serà constant i inalterable, ja que Déu és immutable i no torna a intervenir des del moment de la creació. La matèria extensa és divisible indefinidament i origina totes les classes d’éssers materials existents. No hi ha, per tant, diversitat de matèries, aquesta és única i comuna a tots els éssers. El xoc dels cossos en que s’ha dividit la matèria extensa fa que es produïsquen unes llimadures que omplin tots els buits i com que no existeix el buit, el moviment es transmet per contacte d’un cos a un altre.

La física cartesiana és una física exclusivament de la quantitat i del moviment espacial, els quals es poden representar geomètricament.

La interpretació mecanicista abasta tot l’univers incloent el món orgànic: plantes, animals i el cos de l’ésser humà, que són considerats màquines regides per les lleis universals el moviment.