El diner com a mitjà de canvi i dipòsit de valor
Enviado por Chuletator online y clasificado en Economía
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 6,67 KB
El diner és tot allò que s'accepta com a mitjà de canvi. Les funcions
principals són: mitjà de canvi (permet transaccions i saldar deutes),
dipòsit de valor (es pot atresorar en moments d’incertesa), unitat de
compte (permet comparar béns i serveis de diferent naturalesa) i unitat de
pagaments diferits (en diversos moments del temps).
Historia del diner
Al llarg de la història s'han usat els metalls preciosos, anomenats diner
mercaderia (bé que té el mateix valor com a unitat monetària que com a
mercaderia) i després el paper, anomenat diner fiduciari o signe (bé que
té poc valor com a mercaderia però amb valor com a mitjà de canvi).
El valor del diner paper actual descansa en la confiança de cada individu
que serà acceptat com a mitjà de pagament pels altres i que s’estableix
com a diner per decret governamental.
Composició del diner
El diner està format pel diner legal emès pel Banc Central (és l'efectiu, les
monedes i els bitllets) més el diner bancari o dipòsits dels bancs.
Entre els dipòsits cal distingir entre dipòsits a la vista o comptes corrents
(disponibilitat immediata per al titular), dipòsits d'estalvi (instrumentats en
llibreta, amb una disponibilitat menor) i dipòsits a termini (es penalitza si
es retira abans del temps pactat).
Oferta monetària i agregats monetaris
L'efectiu és la forma de diner amb més liquiditat (facilitat amb què pot
convertir-se en diner líquid), seguit pels dipòsits a la vista.
L'oferta monetària o quantitat de diner en circulació es defineix com la
quantitat de diners en efectiu que tenen els individus i les empreses més
els dipòsits als bancs.
Els agregats monetaris són variables que quantifiquen el diner que hi ha
en una economia. S’anomena M1 l’efectiu més els dipòsits a la vista;
afegint-hi els dipòsits a llarg termini és M2, i incloent-hi a més les cessions
temporals i altres actius, és M3.
Creació de diner i intermediaris financers
L’efectiu en les mans del sistema creditici constitueix les reserves
bancàries, i la suma d’aquestes amb l’efectiu a mans del públic forma la
base monetària del sistema o diner d’alta potència.
La demanda de diner es deu fonamentalment a la necessitat de realitzar
transaccions (comprar béns i pagar les factures). Quan s’incrementa la
renda i el valor monetari dels béns que comprem, necessitem més diner
per a transaccions i, per tant, en demanem més.
Els bancs poden expandir el volum de dipòsits bancaris mitjançant el
procés d’expansió múltiple dels dipòsits bancaris amb la concessió de
nous crèdits. Els bancs comercials són institucions financeres que tenen
autorització per acceptar dipòsits i per concedir crèdits.
L’explicació del procés de creació de diner es troba en el fet que els bancs
mantenen com a liquiditat només un percentatge dels dipòsits, anomenat
coeficient de caixa, de reserves o encaix (quocient entre reserves i
dipòsits). Amb la resta, el banc pot concedir préstecs per una quantitat
superior als seus dipòsits; està creant diners i posa en marxa la cadena
d'expansió.
Les reserves són actius que tenen els bancs en forma d’efectiu o de fons
dipositats al Banc Central. Els bancs mantenen algunes reserves per fer
front a les necessitats financeres diàries, però una gran part tenen com a
objecte complir els requisits legals de reserves.
El sistema financer està format pels intermediaris financers que
transfereixen fons dels prestadors als prestataris i, d’aquesta manera,
creen actius financers, com ara els comptes corrents (dipòsits a la vista);
és a dir, el diner bancari.
Els intermediaris financers es divideixen en bancaris i no bancaris.
Els intermediaris financers bancaris, en crear diners, augmenten la
demanda agregada i influeixen en l’activitat econòmica. Són el Banc
d’Espanya, la banca privada, les caixes d’estalvi i les cooperatives de
crèdit.
El Banc d’Espanya concedeix finançament a la resta del món, al sector
públic i a altres intermediaris financers. La banca privada manté part dels
seus fons en efectiu, i en destinen d’altres a concedir finançament al sector
privat i al sector públic. Les caixes d’estalvi estan especialitzades a captar
fons dels petits estalviadors mitjançant dipòsits d’estalvi instrumentats amb
llibretes. Les cooperatives de crèdit i caixes rurals solen estar creades per
cooperatives; presten els seus fons al sector públic, a altres intermediaris
financers, als cooperativistes i al públic en general.
Els intermediaris financers no bancaris es caracteritzen per emetre
actius financers (passius per a ells) que no són diner en sentit estricte. Una
gran part dels intermediaris financers no bancaris es troben vinculats d’una
manera o d’una altra als intermediaris financers bancaris. Majoritàriament,
són entitats dominades, dependents i fins i tot creades directament per
bancs.
Els intermediaris no bancaris més rellevants són: l’Institut de Crèdit Oficial,
les companyies asseguradores, els fons de pensions o mutualitats, les
societats d’inversió immobiliària, els fons d’inversió, les societats de crèdit
hipotecari, les entitats de lísing, les entitats de facturatge, les societats
mediadores en el mercat de diner i les societats de garantia recíproca.
La Borsa és un instrument de mediació financera. És un mercat (de valors
o títols) on hi van els estalviadors per comprar títols i també aquells que,
havent-hi invertit, volen desprendre’s dels valors adquirits. Els títols poden
ser de renda fixa (tipus d’interès fixat prèviament) i de renda variable (la
rendibilitat depèn dels beneficis de l’empresa que l’emet).
Una de les maneres de mesurar la importància que té la Borsa en una
economia consisteix a comparar el nivell de capitalització borsària
existent (valor efectiu total dels títols cotitzats en Borsa) en un període amb
el producte interior brut (PIB).