Dinàmica de poders i cicle de les polítiques públiques

L'evolució de les funcions del parlament i l'executiu

Tots aquests factors modelen i transformen les funcions del parlament i de l'executiu. Només cal examinar el que ha representat la influència sobre un d'aquests factors: l'acció dels partits. En el model presidencial nord-americà, un president pot veure bloquejades les seves iniciatives polítiques si la majoria del Congrés pertany a un partit diferent al del president. Com a reacció, el president pot exercir el seu dret de veto davant de la proposta legislativa d'una majoria parlamentària. El pretès equilibri institucional es converteix en impasse i el sistema polític es paralitza, almenys momentàniament.

Nous contrapesos davant el predomini de l'executiu

Cal recordar que la dinàmica social i econòmica contemporània ha portat al reforçament de la posició de l'executiu. El fet és que aquest predomini de l'executiu ha portat també l'aparició de nous contrapesos: els poders territorials, els tribunals de justícia i els mitjans de comunicació de masses. Amb això es pretén reequilibrar el pes de les diferents institucions.

S'ha registrat una tendència a la dispersió territorial del poder polític, atribuint més recursos i més competències a institucions d'àmbit subestatal. S'estableixen nous equilibris de poder entre l'executiu central i els executius territorials que, de vegades, competeixen i, de vegades, cooperen.

Judicialització i control dels mitjans de comunicació

L'activitat del parlament s'ha vist sotmesa al control del poder judicial. S'ha convertit, de fet, en un control de les iniciatives de l'executiu, de qui procedeixen la immensa majoria de les decisions parlamentàries. Aquest control judicial s'ha estès també a altres decisions de l'executiu, i no només a les seves propostes legislatives. La judicialització de la política sembla voler compensar la debilitat d'uns parlaments.

Fora de l'àmbit institucional estatal, els mitjans de comunicació de masses s'han convertit també en fiscalitzadors permanents de l'activitat de l'executiu. En alguns casos actuen com a tribunes obertes a les veus de l'oposició. En altres casos, són els mateixos mitjans de comunicació els que es transformen en antagonistes de l'executiu i el sotmeten a examen i crítica permanent.

Democràcia majoritària i democràcia de consens

Els nous equilibris entre institucions han donat lloc a altres propostes de classificació. Així, els sistemes liberal-democràtics contemporanis han estat classificats en dues grans categories:

• Democràcia majoritària: La democràcia equival a la presa de decisions per la majoria.
• Democràcia de consens: Equival a la presa de decisions amb la participació del major nombre possible d'actors.

L'activitat ciutadana actua com a control del poder.

Capítol 25: Les polítiques públiques

Les dimensions de la política

Es distingeixen tres dimensions fonamentals:

• Politics (procés)
• Polity (estructura)
• Policy (resultats)

Les polítiques públiques són el resultat de l’activitat política. Són el conjunt interrelacionat de decisions i no-decisions que tenen com a objectiu resoldre un problema col·lectiu en una àrea determinada de conflicte o tensió social. Exemples d'aquestes són la política sanitària o les polítiques actives d’ocupació, les quals es poden jerarquitzar i ramificar de més genèric a més específic.

Cicle de les polítiques públiques

1. Iniciació: Construcció del problema i incorporació a l'agenda.
2. Elaboració: Formulació d’alternatives i selecció.
3. Implantació: Un cop s’ha definit el problema, s’ha acceptat i s’ha fet el projecte tècnic, cal implantar-lo.
4. Avaluació i successió: Decisió sobre la continuïtat.

5