Diferencies entre sofistes i Sòcrates

ELS SOFISTES

Els sofistes, un nou tipus de filòsofs que Ensenyaven per diners:

-L’areté (excel·lència) política.

-L’habilitat oratòria. També Gramàtica, mnemotècnia, crítica literària, etc. També ensenyava a arguments els Dos costats de cada qüestió o problema. 

Sofística i coneixement.

Els sofistes es van encarregar d’explicitar l’escepticisme i el relativisme que ja existia en l’ambient, a causa de:

-L’evolució de la filosofia de la Naturalesa.

-Les necessitats plantejades per la Pràctica democràtica. En el Març de la discussió política, les pròpies opinions Valen tant com les de qualsevol altre.

Escepticisme i Relativisme

Relativisme: No hi ha una veritat absoluta.

Escepticisme
: Si n’hi ha és impossible conèixer-la.

Opció al dogmatisme Dels filòsofs anteriors:

-Las coses són el que semblen ser.

-Totes les nostres opinions estan En el mateix pla i canvien per efecte de la persuasió.

Convencionalisme

Els costums i les normes socials i polítiques Són el resultat d’un acord o decisió humana: són així però res no impedeix que Sigui d’una altre manera.

Causes del convencionalisme.

-El contacte continua amb altres Pobles i cultures.

-Els canvis de legislació en moltes Colònies.

-Els canvis successius en la Constitució d’Atenes.

Physis/Nomos

-Nomos: és el conjunt de lleis i Normes convencional. Són fruit d’un pacte entre les persones i són mudables, Acomodatícies, (segons les circumstàncies) i relatives.

-Physis: expressa allò natura, les Lleis i les normes alienes a tot acord o convenció.Tenen llur origen en la Pròpia naturalesa de l’ésser humà. No són relatives, sinó immutables i Absolutes 

L’areté aristocràtic (moral agonal)

Basada en:

-El llinatge: s’hereta el poder i L’excel·lència. L’home superior té areté, però l’ordinari no es pot tenir.

-L’èxit: tota acció noble va Encaminada cap a l’èxit. Només els bons (aristol) triomfen, el fracàs és signe De mediocritat.

-La fama: el noble col ser Reconegut com a al per part dels altres; tot allò que fa ha de ser considerat Bell. La fama d’un noble culmina quan les seves gestes militars són cantades Pels poetes.

El nou concepte de virtut en la democràcia.

-S’imposa la isonomia:
Tothom pot participar en el govern de la polis i això Suposa que ja no té sentit la superioritat moral d’una classe social cap a una Altre.

-La virtut no depèn ja de ser de família Noble, sinó que depèn de les qualitats que hom té per ser un bon ciutadà i un bon governant i per Això cal dominar la paraula.

PROTÀGORES (411 aC).

“L’home és la mesura de totes les coses.”

-Influència del concepte heraclitià De panta rei.

-Pel que fa a la seva veritat i Realitat, totes les creences són iguals.

-Tanmateix, unes creences són més avantatjoses que unes altres, ja que Tenen conseqüències beneficioses.

1ª etapa: contemporània a Pèricles.

És una etapa moderada. S’insisteix en que pot Haver-hi una coexistència humana pacifica, basada en la comprensió. La retòrica és important per obtenir èxit.

Autors: Protàgores, Gòrgies, Pròdic, Hipies.

2ª etapa: paral·lela a la guerra de Peloponès. Radicalisme i individualisme molt forts.

Es valora més l’èxit personal que no passa el Bé col·lectiu. Es cerca la fama i glòria individual. És una etapa també marcada Per l’hedonisme. Moral basada en la llei del més fort.

Autors: Calicles, Antifont, Trasímac, Críties.

SÒCRATES (470.399 aC)

Vida de Sòcrates.

·Nascut a Atenes, fill de Sofronisc, un escultor, i de Fenareta, una llevadora.

·Estudia la retòrica i la Dialèctica dels sofistes i les idees dels filòsofs jònics.

·A la guerra del Peloponès contra Esparta, lluita amb gran valor en diferents batalles.

·Passeja per l’àgora d’Atenes, dialogant i discutint amb qui vol escoltar-lo, mitjançant preguntes.

·És poc agraciat, però arriba a ser Molt popular a Atenes per la seva intel·ligència i sentit de l’humor.

·Als 7o anys acusat de traïció (corrompre al jovent i asebeia) fou condemnat a mort. Ell mateix s’administra La dosis letal del verí.

Fonts de la filosofia socràtica.

Atès que Sòcrates no va escriure cap obra, Coneixem el seu pensament gràcies a 4 fonts força heterogènies:

-Xenofont (historiador): Defensa de Sòcrates i els Records de Sòcrates.

-
Aristòfanes (comediògraf) Els núvols.

-Plató (Diàleg socràtic: Apologia de Sòcrates i Critó.)

-Aristòtil (Metafísica). Segons ell, les dues grans aportacions de Sòcrates són; 1) mètode filósòfic: la inducció.

2)finalitat de la filosofia:  recerca d’una definició

És contemporani dels sofistes. Alguns atenesos El prenen per un d’ells. Però no cobra, tot  I que dedica la seva activitat a l’educació de la joventut. Se Separa  de la sofística, perquè intenta Construir una ètica amb caràcter científic. Només així es pot ensenyar Rigorosament la virtut.

El cas Sòcrates.

·A Sòcrates, que mai no deixà res Escrit, el coneixement gràcies al testimoni de Plató, Xenofont i Aristòfanes. Gràcies a ells sabem que fou un sofista atípic, no acceptava remuneració Econòmica pels sues ensenyaments, una persona intransigent ideològicament i Intransigent en la seva crítica a un sistema polític que segons ell, fomentava Una societat sense valors morals.

·A Atenes es respirava una Atmosfera representativa repressiva no gaire favorable a la lluiré expressió Del pensament. La seva derrota davant d’Esparta en la Guerra del Peloponès Afavorí l’entrada en el poder d’un govern antidemocràtic, el govern dels Trenta, lligats als interessos d’Esparta (404 aC). Poc després, una revolució Democràtica aconseguirà restaurar la democràcia (403 aC).

Sòcrates sap pregunta. Sovint Plató ens el Monstre en els seus Diàlegs realitzant un determinat tipus de preguntes: Què és La justícia? Què és el coneixement? Aquestes preguntes no eren contestades Correctament quan es donava per resposta una enumeració d’actes justos o D’actes de coneixement. Tanmateix, Sòcrates no pretenia només amb aquestes Preguntes que ens poséssim d’acord en com utilitzar la paraula “justícia” o “coneixement”. En tot cas, aquest acord en seria la conseqüència però no el Motiu, Ell volia esbrinar si existia una Forma única, immutable i comuna a tots els actes justos o de coneixement.
Demanava una definició que era la que permetia –segons dirà Aristòtil- D’establir raonaments.

En preguntar-se per l’essència d’allò que és Just, bo o perfecte, s’adona que aquesta no pot existir en les particularitats Individuals en que aquesta essència es troba realitzada. L’essència cal Cercar-la no en les qualitats individuals sinó en les característiques comunes A un conjunt d’éssers: roman sempre constant i vàlida per a tots. Sòcrates ho Anomena definició o concepte (avui No diríem conceptes universals o definicions objectives) i es troben en la ment De l’home.

Ell ensenya a descobrir-les

EL pensament de Sòcrates es va dividir en tres Temàtiques: el mètode, el coneixement i la ètica.

·Mètode.

-Diu Aristòtil que Sòcrates és L’inventor del mètode inductiu: abans d’arribar a la definició universal de la Cosa, ell començava utilitzant exemples particulars de l’experiència quotidiana I s’anava enlairant fins arribar al concepte.

-Generalment, si es tractava de Saber naturalesa de la valentina, per exemple, Sòcrates feia preguntes al Voltant de casos particulars: és sempre valent aquell que no fuig o no es Retira al camp de batalla?

El seu mètode és la maièutica:

l’art d’ajudar L’interlocutor a cercar per ell mateix la veritat que roman amagada al seu Interior. Això pressuposa que els conceptes i definicions ja es troben en L’home, és a dir, que són innats, que els té en ell des que neix.

Sòcrates no donava mai la definició, sinó que feia que la trobés en el Seu interior

Aquest mètode constava de Tres fases.

1

Ironia

: Sòcrates dissimulava i feia veure que No en sabia gaire d’allò que s’investigava. En realitat, es tracta de Reconèixer la pròpia ignorància. En aquest sentit, era una crítica també als Sofistes, perquè aquests es consideraven experts.

2

Diàleg

: un cop feta la pregunta inicial i fer Veure que ell no sabia d’això, començava la fase més llarga, que consistia en Analitzar totes les raons donades pels diferents interlocutors.  És un symphilosophein, Un filosofar en comú.

3

Definició

. Finalment, s’arriba a un consens Amb l’ajuda i la conducció del propi Sòcrates. La definició coincideix amb L’essència de la cosa que s’investiga i és universal.

1.Pensa en una afirmació de sentit comú

-Aguantar ferm al camp de batalla és un acte de Valentia.

-Per ser honest cal tenir diners.

2.Imagina per un moment que, malgrat la seguretat de qui ho diu, L'afirmació fos falsa. Busca situacions o contextos en els quals aquesta afirmació Pugui no ser veritat.

-És possible ser valent i, no Obstant això, retirar-se del camp de batalla? És possible mantenir-se ferm en La batalla i, no obstant això, No ser valent?

-És possible ser ric i no Ser honest? És possible ser pobre i ser honest?

3.Si es troba una sola excepció, la definició és falsa o, com a mínim, Imprecisa

-És possible ser valent i retirar-se Del camp de batalla.

-És possible mantenir-se ferm en la batalla i, no obstant això, no ser valent.

-És possible tenir diners i ser Una mala persona.

-És possible ser pobre i ser Honest.

4.Es pot matisar l'afirmació inicial per tal que tingui en compte L'excepció

-Actuar amb valentia al camp de batalla tant pot Implicar retirar-se com avançar.

-La persona que té diners només pot ser qualificada D'honesta si els ha aconseguit d'una manera honesta, i aquella Persona que no té diners perquè fer-los no hauria estat compatible amb L'honorabilitat, és una persona honesta.

5.Si es troben excepcions, el procés ha de continuar. La veritat, si és Que l'ésser humà pot arribar a aconseguir-la, està en aquella afirmació que és Impossible refutar. És trobant tot allò que una cosa no és, que s'arriba a Entendre allò que és.

6.A desgrat del que insinuava Aristòfanes, el resultant de la reflexió és Superior al resultant de la intuïció

MAIÈUTICA

-Significa l’acció de la llevadora.

-És la segona part del mètode Socràtic.

-Per mitja del diàleg L’interlocutor anirà expressant el seu saber.

-És un mètode inductiu (es realitza Per mitjà de preguntes).

-La veritat roman amagada a L’interior de cadascú.

-Art d’ajudar a l’interlocutori a Cercar la veritat per ell mateix.

·Coneixement.

El saber no prové de l’exterior sinó Que és amagat a l’interior de l’ànima (psykhé). El coneixement racional és Propi de l’home perquè l’ànima humana és pura intel·ligència. Els conceptes i Les definicions que fan possible el coneixement vénen impresos en la pròpia Naturalesa racional humana.

Per Sòcrates el coneixement no és D’allò que és universal i permanent (necessari). L’objectiu del coneixement (de La ciència –en grec episteme-) no serà la realitat singular i concreta (com Deien els sofistes, els quals establien els sentits com instrument idoni per Captar la singularitat) sinó l’essència de les coses, comuna a un conjunt D’individus. Les essències són l’element permanent i immutable de la realitat (però això ja és entrar quasi en la teoria de Plató).

·-> Sòcrates és el primer en caracteritzar així l’ànima de l’home (psykhé). L’autoconsciència (“Coneix-te a tu mateix.”) és l’objectiu últim de La filosofia. Aquesta reflexió sobre el propi jo, sobre la interioritat de L’ànima només es pot dur a terme mitjançant el diàleg  i dóna origen a la CONSIÈNCIA MORAL.

·Seguint amb aquesta reflexió, no és es estrany que Sòcrates ho Assimilés al “déu interior que li parla” (que avui nosaltres anomenaríem “ veu De consciència moral”) estava convençut que totes les coses són un reflex d’una Intel·ligència universal i ordenadora (semblant al Nous d’Anaxàgores), essent L’ànima humana aquella part de l’home que més participi de la divinitat, encara Que tant l’ànima com el déu escapin a la nostra vida.

·Aquesta noció d’ànima era completament estranya al pensament grec.

Crítica de la virtut sofística

Sòcrates, en un conegut diàleg de Plató Anomenat Gòrgies, desemmascara els ensenyaments de la sofistica en un duel Dialèctic amb el personatge que li dóna el nom. La pregunta següent: a qui Serveix la retòrica, a la mentida o a la veritat? A la justícia o a la Injustícia?

SÒCRATES I SOFISTES: SEMBLANCES

En el pensament socràtic hi ha Elements sofístics i antisofístics. Sòcrates com a filòsof està sempre en Diàleg amb el seu temps i, per tant, també hi ha elements en què està d'acord Amb la sofística. Podríem assenyalar-ne tres de molt importants.

1.- Interès per l'home:

L'home (ciutadà) és el destinatari últim de la filosofia. Tant per a Sòcrates com per als sofistes, les qüestions polítiques i morals són el centre De la seva preocupació. Es pregunten com cal obrar per ser un bon ciutadà.

2.- Interès pel llenguatge:

En Sòcrates trobem un profund convenciment que la veritat neix a través Del diàleg.
I en el cas dels sofistes, la retòrica és l'eina que Tenen per manipular el coneixement. En el fons tots dos manifesten un interès Pel llenguatge perquè és fonamental en la vida grega el paper de l'àgora com a Lloc de debat.

3.- La recerca d'influència Social:

Tant Sòcrates com els sofistes volen tenir pes En la societat (tenen deixebles, les seves opinions són escoltades...), però Utilitzen la seva influència d'una manera diferent. Sòcrates s'autoconsidera un Educador de la ciutat (tàvec d'Atenes) i no un polític; busca més una Influència sobre la moral de la ciutat; mentre que els sofistes, en canvi, Tenen més influència política.

SÒCRATES I SOFISTES: DIFERÈNCIES

1.- De caire metòdic:

El mètode socràtic és el diàleg. La paraula és un instrument per Arribar a la veritat. Defensa l'intel.Lectualisme moral (tot home bo és Savi, tothom coneix interiorment el bé). En canvi els sofistes tenen com a Mètode la retòrica. Usen la paraula per aconseguir el poder, creuen que tot és Opinió (doxa) i, per tant, no hi ha veritat. Defensen el convencionalisme Moral.

2.- Sobre el seu ideal:

L'ideal socràtic és aconseguir la felicitat, viure guiat per la Sofrosine- prudència. En Canvi l'ideal és aconseguir l'èxit, especialment l'èxit polític.

3.- De caire pedagògic:

Sòcrates Fa el seu ensenyament de franc, per les places i carrers, d'una manera Informal, dialogant amb tothom. Els sofistes, en canvi, cobren i s’adrecen Només als joves rics que els poden pagar.

4.- Conseqüències:

Sòcrates Vol fonamentar la filosofia, a través de definir els conceptes ètics (què és el Bé, què és la veritat...). Els sofistes, en canvi, Prediquen l'escepticisme i el relativisme.

pe﷽﷽﷽﷽﷽﷽﷽Aristò