Diferencies entre plaute i terenci

EL TEATRE

Al principi els teatres romans eren de fusta i desmuntables. 

A partir del s. I aC, a Roma es van començar a construir teatres de pedra. El teatre grec es dividia en tres parts: la graderia (on seien), l'orchestra ( espai circular on cantava/ ballava el cor), i les construccions de l'escenari: plataforma on actuaven els actors i un edifici que feia de telo, magatzem i vestidors (scaena). 

Els grecs construïen els teatres sobre la falda d'una muntanya, per poder posar els seients en forma esglaonada. Eren capaços de fer teatres com a edificis independents, en els quals la graderia (cauea) descansava sobre un sistema d'arcs i galeries de formigó, de manera que podien edificar teatres a qualsevol lloc.

L'orquestra (orchestra), en el teatre grec era circular, i en el teatre Roma era semicircular. Allà hi seien els espectadors més importants.

Els romans feien l'escenari (proscaenium o pulpitum) més ample.

La façana que donava a l'interior (frons scaenae), serrvia de decorat permanent per a totes les obres.

Tant el teatre grec com el ROMà eren a l'aire lliure. A vegades es cobrien amb una lona. 

La cauea solia estar dividida en tres sectors per les diferents classes socials: les classes altes a les més pròximes de l'escenari i les baixes en la resta.

A Roma el més important va ser el de Pompeu, amb una capacitat de 27.000 espectadors. A la península Ibèrica els més ben conservats són el de Mérida (5.500 espectadors) i el de Sagunt. 

LES REPRESENTACIONS ESCÈNIQUES

Les representacions que tenien eren per a alguns dels festivals religiosos anuals. 

Els més importants eren; Ludi Megalenses (4-10 d'Abril), en honor de Cíbele, Ludi Apollinares (6-13 de juliol), consagrats a Apol.Lo, i el Ludi Romaní (4-19 de Setembre), dedicats a Júpiter. 

A aquestes representacions també se hi afegien altres com els triomfs militars o els funerals d'algun personatge notable. 

Els edils eren els encarregats d'organitzar els espectacles. Contractaven la companyia teatral (grex) i el seu director (dominus), que no nomes dirigia sinó que també actuava i comprava la peça al poeta.

El número d'actores eren cinc o més. Els actors professionalment estaven mal vistos, de manera que eren esclaus o lliberts. Pero en època de l'Imperi, els actors famosos van convertir-se en estrelles fins a l'extrem que alguns membres de l'alta societat, com l'emperador Neró, van actuar.

No hi havia actrius, excepte en el mim, i els papers femenins els representaven homes, que duien una màscares (personae), i una indumentària, que corresponia a uns estereotips. 

La vestimenta podia ser una túnica grega (pallium) en aquelles obres situades a Grècia, o la túnica i toga romanes en les obres de tema ROMà. 

Els actors duien també unes sabates especials, amb talons alts per a la tragèdia (coturnus), i una sandàlia oberta anomenada soccus per a la comèdia.

El teatre llatí era gairebé sempre en vers i la música era important.

ELS GÈNERES TEATRALS

LA FABULA PAL.LIATA: Comèdies fetes per imitar  la comèdia mitja i nova grega, tenia arguments costumistes i desenfadats, evitava la crítica sociopolítica. Es representava amb màscares/personatges fixes. L'acció es desenvolupa sempre a Grècia, amb personatges de nom grec i amb vestuari grec (pallium). Representava sempre les peripècies de la vida privada d'un món burgès.

LA FABULA TOGATA: Comèdia de costums romans, amb l'acció situada a Itàlia i amb personatges romans o itàlics representants de la petita burgesia, vestits amb la toga. Aquestes obres representen una reacció contra les pal.Liates, que havien exhaurit els temes i els personatges grecs.

LES TRAGOEDIAE o FABULAE GRAECANICAE /COTHURNATAE: Tragèdies d'argument grec, imitades d'Èsquil, Eurípides i la tragèdia postclàssica, rarament de Sòfocles. Contenen moltes escenes cantades. El cor, element bàsic en les tragèdies gregues, perd la força que tenia.  Conservem nou fabulae cothurnatae  de Sèneca: Medea, Èdip, Fedra, Agamèmnon, Hèrcules a l'Eta, Hèrcules foll, Tiestes, Fedra, Les fenícies, Les troianes.

LA FABULA PRAETEXTA: Tragèdies d'argument ROMà, històric o mitològic. Els actors vestien la toga praetexta. Conservem Octàvia, que representa un al·legat contra la tirania de Neró.

LA FABULA ATELLANA: Farsa breu de trets vulgars en què predomina l'engany i l'element obscè. No era representada per actors professionals, sinó per ciutadans amb una sèrie de màscares fixes: MACCVS (l'imbècil, el pallasso); BVCCVS (el badoc, el ruc); DOSSENNVS (el geperut astut i intrigant); PAPPVS (el vell ridícul), MANDVCVS (el golafre). Els actors bàsicament improvisaven.

EL MIM O FABULA PLANIPEDIA

Representa escenes reals de la vida quotidiana. Els actors -homes (archimimus) i dones (archimima), a diferència de la resta de representacions dramàtiques- no usen coturns ni màscares, per la qual cosa és molt important el gest facial. Els actors no portaven màscares ni sabates de taló alt, els papers femenins eren interpretats per actrius, que tenien fama de dones lleugeres i no els feia res mostrar els seus encants. Els arguments eren plens de violència, truculència i obscenitat. El text perdien importància de manera que els actors improvisaven. Una de les situacions més típiques era el triangle: el marit que arribava d'improvís quan la muller era amb l'amant i aquest s'havia d'amagar en un cofre. Té uns personatges fixos: STVPIDVS (l'imbècil), SANNIO (el "que fa ganyotes"). El públic té el dret de veure les mimes despullades al final de la representació.

LA COMÈDIA LLATINA

La comèdia romana imita la Comèdia Nova grega, el principal autor va ser Menandre. El dos són una comèdia de caràcters amb un argument d'embolics i confusions. Sempre acaba amb un final felíç, sovint amb la trobada d'un pare amb un fill o una filla que havia perdut quan era petit, reconeixent-los per un marca o un objecte. També acostuma a haver-hi un conflicte amorós: una parella d'enamorats als quals el seu pare no els deixa casar-se. Els personatges són arquetípics: el vell de mal geni, el seu astut esclau que sempre l'enganya i li pren diners, el noi i la noia, el militar fatxenda, la prostituta, l'alcavot sense escrúpols.

Els autors romans partien d'un original grec, però no es limitaven a traduir-lo al peu de la lletra, allargaven o escurçaven els diàlegs i podien introduir en una obra una escena o un personatge d'alguna altra comèdia grega.    Els personatges tenen noms grecs, molt complicats i ridículs per als romans, els actors porten els vestits típics grecs, el lloc de l'acció és sempre una ciutat grega, sense màscares i amb perruques que els caracteritzaven.

Una diferència important de la comèdia llatina respecte de la Comèdia Nova és el destacament que hi tenen la música, el cant i la mímica. Mentre que la Comèdia Nova no incloïa música dins l'obra, a la llatina, les parts cantades i les parts recitades amb acompanyament musical eren majoritàries. 

PLAUTE I EL SEU TEMPS

Tit Maci Plaute va viure a cavall dels segles III i II a.C. (250-184 a.C.). Va arribar a Roma jove com a comerciant, comediant o com a soldat; llavors es va dedicar intensament a la vida teatral, formant una companyia de còmics. Va tenir problemes de deutes i va arribar a convertir-se en esclau.

El període en què va viure constitueix un moment important de l’expansió romana. Roma es transformà en lloc d’acollida de diverses cultures (hel·lenística i etrusca). La plebs, sovint formada per estrangers, es dedicava al comerç, mentre l’aristocràcia es mantenia aferrada a les velles costums, valors i llengua. L’hel·lenisme arribà a una Roma dominada militarment, però culturalment endarrerida. 

Livi Andrònic adapta una tragèdia i una comèdia per als ludi Romaní. Nevi escriu un poema èpic (Bellum Punicum), una comèdia satírica a l’estil d’Aristòfanes, una història de Roma en vers (Annales) i també neixen les fabulae togatae, comèdies d’ambient ROMà.

En el temps de Plaute el nombre d’esclaus va augmentar considerablement, i alguns tenenien assignat el rol de mestre pels fills de les famílies benestants, que en ser alliberats seran escriptors. A més, sovint els actors són esclaus.

Plaute va ser l'autor que més èxit va tenir entre el públic, perquè era un home de poble i escrivia comèdies per a les classes més baixes, amb un llatí molt col·loquial. Justament l'originalitat de Plaute és el seu llenguatge vigorós i expressiu, que va des de l'obscenitat i l'insult més groller a l'estil líric i la paròdia de la tragèdia. Feia jocs de paraules. 

Un cop triada l’obra a imitar, Plaute hi incorporava característiques estructurals i lingüístiques pròpies: L’estructura de l’obra és quasi sempre la mateixa: un pròleg recitat per un personatge (sovint diví), que pot no tornar a aparèixer. En el pròleg s’explica l’argument i fins i tot el desenllaç, de manera que el públic ja sabia que l’obra acababa bé malgrat que el protagonista sofríen molt. 

A més del pròleg, les obres s’estructuren en cinc actes.

Plaute no es preocupa de donar coherència ni de lligar les situacions: allargaba les escenes més còmiques, ometia detalls / explicacions necessàries, hi havien personatges que desaparexien,.. Només volia divertir i fer riure el seu públic.

Versificació i música. Llengua i estil:

Les seves comèdies tienen tres parts diferenciades:

- parts recitades.

- parts declamades amb acompanyament de flauta, reservades per a escenes més histriòniques.

- les parts cantades amb acompanyament musical, que sovint servien de suport a les reflexions morals o a les confidències que constitueixen l’inici de l’acció o del seu desenllaç. 

S'han conservat 21 de les seves comèdies, entre les quals:  

Aulularia ("La comèdia de l'olla"): un vell anomenat Euclió troba una olla plena d'or a casa seva i ho manté en secret per por que no la hi robin. Promet la seva filla a un veí ric, Megador, sense saber que està embarassada del nebot d'aquest.

Amphitruo ("Amfitrió"): és l'única comèdia antiga conservada amb argument basat en un mite. Júpiter pren la forma d'Amfitrió per unir-se a la seva fidel esposa, anomenada Alcumena, mentre que Mercuri, sota la figura de Sòsia, esclau d'Amfitrió, vigila l'entrada de la casa. L'obra acaba amb el part d'Alcumena, en el qual neixen dos bessons. Un d'ells, Hèrcules, és fill de Júpiter; l'altre, d'Amfitrió.

Bacchides ("Les Baquis"): Dos joves tenen relacions amb dues prostitutes bessones anomenades Baquis. Crísal, l'esclau d'un d'ells, Mnesíloc, pren amb enganys al seu vell amo Nicòbul diners per salvar una de les Baquis d'un soldat que l'ha comprada.

Arguments i personatges

La comèdia llatina presenta sempre una sèrie de caràcters estereotipats, extrets de la vida quotidiana itàlica. 

-L’esclau astut i embolicaire → Està al servei del fill del seu amo, amb la intenció de treure’n el màxim profit: viure una vida regalada impròpia d’un esclau, governar la casa paterna i controlar-la i obtenir la llibertat.

-El jove enamoradís que està en mans de l’esclau; sol ser el fill de l’amo i està enamorat d’una cortesana.

- La cortesana bonica i presumida, amb un caràcter entre ingenu i pràctic.

-el paràsit → individu que viu a expenses d’un dels personatges.

-un vell, que acostuma a ser amic del pare.

-el cuiner.  
una serventa de la jove cortesana, que es caracteritza per la seva murrieria i de vegades li fa de consellera.

Una perruca i un vestit de colors diferents caracteritzaven cadascun d’aquests personatges segons el grup a què pertanyia, de manera que el públic reconeixia el paper que feia l’actor.

Els personatges de Plaute són simples estereotips que es repeteixen d'una comèdia a una altra. 

Els arguments de les comèdies també són molt semblants. Els personatges han de resoldre situacions problemàtiques motivades per la separació d’un dels membres de la família arran d’un segrest o d’una guerra, per la confusió de dues persones, situacions que provoquen un embolic resolt felíçment, la majoria de vegades amb la uníó dels joves enamorats, gràcies a la intervenció de l’esclau protagonista.

La popularitat de Plaute és manifesta ja des de la seva mort fins a l’actualitat. Nombroses obres el recorden (Dante o Petrarca) o s’hi inspiren (Ariosto, Maquiavel i molts d’altres a Itàlia, França, Anglaterra, Holanda, Portugal i Espanya), de manera que Plaute es converteix en el pare del teatre còmic europeu

TERENCI

Terenci, d'origen nord-africà, va viure al s. II a.C. (m. 159 a.C.). Va ser esclau d'un senador que aviat li va donar la llibertat. Va morir jove, als 25 o 35 anys en un viatge a Grècia, a causa d'un naufragi. Terenci no va aconseguir tant d'èxit com Plaute, perquè era un autor proper a la noblesa i més allunyat del poble, amb un llengua més culta i una gran preocupació moral. Plaute tendia a exagerar les escenes més còmiques, a fer més caricaturescos els personatges, a buscar els arguments més moguts, mentre que Terenci tendia a suavitzar la comicitat buscant més el somriure que les grans riallades. Per altra banda la influència grega és més accentuada en Terenci, que pertanyia al cercle dels Escipions, mentre que en Plaute conviu amb la itàlica.

El llenguatge de Terenci era molt menys vulgar i més selecte. La seva llengua era més pura i no utilitzaba el vocabulari groller. Suprimia els jocs de paraules i la caricatura exagerada de la realitat.

L’estructura de les obres és la mateixa que a Plaute: un pròleg, on Terenci es defensa de les acusacions de plagi i cinc actes. En el pròleg Terenci reflexa la vida interior dels personatges, els seus sentiments, vacilacions i conflictes morals.

Els seus personatges respectaven la seva classe social, els esclaus eren respectuosos, hi havia amor entre pares i fills, hi havia prostitutes amb sentiments nobles...

Les seves obres tenien un to èpic. En Terenci era molt important el paper educatiu i social.   Es conservan 6 comèdies pal·liates: Adelphoi (Els germans), Andria (La noia d'Andros), Eunuchus (L'eunuc), Hecyra (La sogra), Heautontimorumenos (El qui es tortura a ell mateix), Phormio (Formió).