La Dictadura de Primo de Rivera: Política i Oposició

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Historia

Escrito el en catalán con un tamaño de 5,66 KB

La política econòmica i social durant la Dictadura de Primo de Rivera

La Dictadura es va beneficiar de la bona conjuntura econòmica internacional dels anys vint. Van ser anys de política nacionalista i de dirigisme estatal que van combinar elements intervencionistes (accentuació de l'orientació proteccionista) amb un impuls al desenvolupament industrial dels sectors de béns d'inversió.

L'Estat va tenir un protagonisme econòmic notable gràcies al foment de les obres públiques (ferrocarrils, carreteres, plans hidroelèctrics, etc.) i es va aprovar un Decret de Protecció de la Indústria Nacional que preveia la concessió d'ajudes estatals a les empreses que no podien competir amb l'exterior. També es van concedir grans monopolis com el de telèfons a la Companyia Telefònica Nacional d'Espanya i es va atorgar l'exclusivitat en la importació, refinatge, distribució i venda de petroli a la companyia arrendatària CAMPSA. Tota aquesta política va comportar un notori creixement del dèficit pressupostari i va provocar un acusat endeutament de l'Estat que, el 1929, era set vegades superior al de 1924, encara que estava disfressat per la comptabilitat oficial.

La Dictadura va engegar un model de regulació del treball que pretenia eliminar els conflictes socials mitjançant la intervenció de l'Estat, la integració dels sectors moderats del moviment obrer i la repressió de les organitzacions més radicals. A aquesta fi es va crear l'Organització Corporativa Nacional, que articulava les relacions laborals sobre la base de les professions, creant els comitès paritaris que estaven formats en igual nombre per patrons i obrers. La seva missió era la reglamentació dels salaris i de les condicions de treball, així com la mediació i arbitratge en cas de conflictes laborals. Aquests comitès van trobar el suport de la UGT, mentre la CNT era prohibida i es potenciava, en canvi, als Sindicats Lliures.

L'oposició a la Dictadura

L'oposició a la Dictadura va estar integrada per bona part dels líders dels vells partits del torn, els republicans, els comunistes i anarquistes, determinats sectors de l'exèrcit i la gairebé totalitat dels intel·lectuals. Els antics partits del torn van criticar l'excessiva durada del règim i alguns dirigents monàrquics van participar en conspiracions militars com el complot conegut com la "Sanjuanada", de juny de 1926. Un caràcter semblant va tenir la intentona dirigida pel polític conservador José Sánchez Guerra, al gener de 1929, que també comptava amb un cert suport militar.

Els republicans van organitzar la cridada Aliança Republicana, que va assolir unir a les diverses faccions del moviment i desenvolupar una àmplia campanya propagandística en l'exterior. L'oposició del món universitari es va materialitzar en la revolta estudiantil i en el suport aconseguit per la FUE (Federació Universitària Espanyola).

La CNT es va mostrar contrària al règim, però en el seu interior es va agreujar l'enfrontament entre qui defensaven una actitud més radical i partidària de la violència i aquells que defensaven postures més possibilistes, entre els quals es trobava Ángel Pestaña. Els primers, van crear la FAI (Federació Anarquista Ibèrica), que en la seva majoria era partidària de la insurrecció popular. També el PSOE va canviar la seva posició cap a 1929 quan va rebutjar obertament els intents continuistes del règim i es va pronunciar a favor de la República.

La qüestió catalana es va convertir en un conflicte. Les mesures polítiques i administratives preses per Primo de Rivera com la liquidació de la Mancomunitat el 1925, la prohibició de l'ús públic de la llengua catalana, tot això va provocar un notable distanciament fins i tot dels sectors que, com la Lliga Regionalista, havien acollit la Dictadura amb evident simpatia. Però l'acció opositora que va tenir més impacte en l'opinió pública, fins i tot en la internacional, va ser la fallida invasió del territori espanyol des de Prats de Molló (França), el 1926, dirigida pel nacionalista català Francesc Macià.

La caiguda del dictador

Alfonso XIII, temerós que el desprestigi creixent de la Dictadura afectés la pròpia imatge pública de la Monarquia, va optar per retirar la confiança al dictador, que va dimitir al gener de 1930.

El general Berenguer va ser l'encarregat de substituir-lo, però la promesa tornada a la normalitat constitucional es portava a terme tan lentament, que l'oposició i l'opinió pública van mostrar el seu descontentament cap al que irònicament es denominava la "Dictablanda". L'oposició va començar a organitzar-se i els republicans, els catalanistes d'esquerra i el mateix PSOE van acordar la signatura conjunta del Pacte de Sant Sebastià (agost 1930) pel qual es comprometien a proporcionar una alternativa a la monarquia, constituint un comitè revolucionari que hauria de convertir-se en el govern provisional de la futura República. Al desembre d'aquest mateix any es va produir un intent insurreccional militar de proclamar la República a Jaca protagonitzat pels capitans Galán i García Hernández, qui van acabar sent afusellats.

Al febrer de 1931 es va constituir l'últim govern de la Monarquia presidit per l'almirall Aznar, que va assumir el compromís de convocar eleccions, començant per les municipals, i de donar a les noves Corts un caràcter constituent. S'intentava tornar a la normalitat com si res hagués succeït. Però Alfonso XIII s'havia compromès excessivament amb la Dictadura i les eleccions municipals, fixades per al 12 d'abril i les primeres després de vuit anys, es van presentar com un plebiscit a favor o en contra de la Monarquia.

Entradas relacionadas: