Dictadura de Primo de Rivera: Orígens, Desenvolupament i Caiguda

Annual

L’any 1920, des de Melilla, es va iniciar una campanya per ampliar el territori ocupat. Això va provocar l’enfrontament amb la cabila Beni Uriagel, al capdavant de la qual hi havia Mohamer ibn Abd el-Krim, que es va revoltar i va proclamar la guerra santa contra els espanyols i els francesos. Els marroquins van atacar l’expedició i les tropes espanyoles van haver de fer una maniobra de retirada a Annual (1921). En aquella operació van morir més de 12.000 soldats i es va perdre molt de material bèl·lic. Abd el-Krim, que comptava amb un veritable exèrcit, va proclamar l’emirat del Rif. El desastre militar d’Annual va commocionar profundament la societat espanyola de l’època i va crear un clima comparable al provocat per la crisi del 98. El govern va dimitir i es va nomenar una comissió al Congrés dels Diputats per establir-ne les responsabilitats.

Alhucemas

Una vegada Primo de Rivera en el poder (1923) va emprar tots els mitjans per aconseguir una victòria militar al Protectorat, tot reforçant l’exèrcit d’Àfrica. El setembre de 1925, l’armada i l’exèrcit espanyols van efectuar el desembarcament d’Alhucemas. Va ser una gran operació naval amb suport aeri, que va permetre trencar les línies enemigues i, amb la col·laboració de l’exèrcit francès, derrotar les forces d’Abd el-Krim. Aquest es va lliurar als francesos i va ser deportat a l’illa de la Reunió, a l’oceà Índic, d’on no va ser alliberat fins a l’any 1947. Al llarg d’aquesta època, Abd el-Krim esdevingué un símbol de la lluita anticolonialista, sobretot en el món islàmic.

El cop d’estat

El 12 de setembre de 1923, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va dur a terme un cop d’estat i va suspendre el règim constitucional. De fet, això comportava la fi del sistema polític de la restauració i l’inici de la primera dictadura militar espanyola del segle XX. En una conjuntura de recessió econòmica, després de la Gran Guerra, el moviment obrer s’havia radicalitzat i les vagues eren freqüents, com també ho era el pistolerisme. Els successius governs es van mostrar incapaços d’afrontar els problemes, i el mateix règim polític estava totalment desprestigiat. Finalment, les investigacions per tal de depurar responsabilitats en les decisions militars que van portar a la derrota apuntaven cap al mateix rei. En aquest context, el monarca, l’exèrcit, la burgesia i els sectors conservadors van donar suport al cop d’estat. Alfons XIII va nomenar Primo de Rivera president del govern, i aquest va constituir un executiu format exclusivament per generals: el Directori Militar. En el moment del cop d’estat, Primo de Rivera ja havia dissolt el Congrés dels Diputats i havia prohibit tots els partits polítics. El Directori Militar va dissoldre totes les diputacions i els ajuntaments. Els regidors van ser substituïts, els alcaldes eren nomenats pel govern i molts militars van ocupar els càrrecs de governador civil.

L’actuació política de Primo de Rivera

L’any 1924, Primo de Rivera va crear una nova força política, la *Unión Patriótica*, a la qual es van adherir molts vocals associats dels ajuntaments i bona part de les oligarquies locals de l’antic caciquisme. No es van tornar a convocar eleccions i Primo de Rivera va aprofitar l’èxit del Marroc per continuar en el poder, tot mantenint l’estat d’excepció. El desembre de 1925, va restablir el consell de ministres, que presidí des d’aleshores. És l’etapa de l’anomenat Directori Civil. Primo de Rivera va fer una política anticatalana. Va designar Alfons Sala president de la Mancomunitat de Catalunya. Finalment, però, l’any 1925, va dissoldre entitats catalanes, va multar i suspendre molts diaris, es va prohibir l’ensenyament en català, va destruir llibres en català, va prohibir els Jocs Florals, i fins i tot va clausurar el camp del Barça.

La política econòmica i social

El nou règim va fer una política de dirigisme econòmic, caracteritzada per l’intervencionisme de l’estat i el monopolisme. L’estat va fomentar la construcció d’obres públiques: les hidràuliques, el ferrocarril i carreteres i camins. Es van construir 5.000 noves escoles. Es van constituir grans monopolis: el 1924, es va cedir el monopoli dels telèfons a l’empresa nord-americana *International Telephone and Telegraph*, que va establir la *Compañía Telefónica Nacional de España*; i, el 1927, la importació, refinació, distribució i venda de petroli a la *Compañía Arrendataria del Monopolio de Petróleos*, de capital mixt entre la gran banca espanyola i l’estat. Es va seguir una política proteccionista, per tal de beneficiar les empreses espanyoles, augmentant les tarifes dels aranzels que gravaven les importacions. La política social va combinar la repressió del moviment obrer amb cert paternalisme social. D’altra banda, es van promulgar les lleis del descans dominical i de regulació del treball a domicili i el codi de treball. Es van constituir els comitès paritaris per tal de reglamentar aspectes com els salaris i les condicions de treball, amb la finalitat de controlar els conflictes laborals i evitar les vagues.

L’oposició

La política de Primo de Rivera va provocar l’oposició de diversos sectors socials i polítics. D’una banda, molts intel·lectuals i escriptors van ser desterrats o es van exiliar. El 1924 més d’un centenar d’intel·lectuals van signar un manifest contra la política cultural de la dictadura. L’oposició es va estendre a la universitat. Quant al moviment obrer, la clandestinitat de la CNT va afavorir-ne el sector més radical, partidari de promoure una insurrecció armada. Els socialistes, tot i que havien participat en els comitès paritaris, a partir de 1929 van prendre una clara posició favorable a la democràcia i a la República. Davant la política centralista del règim, els nacionalistes es van anar radicalitzant, i la Lliga Regionalista va perdre l’hegemonia dins el catalanisme.

La caiguda de Primo de Rivera

A partir de 1927 l’atur va començar a augmentar i el 1929 el descontentament es va estendre a empresaris i inversors i es va produir una fugida de capitals cap a l’estranger. D’altra banda, alguns sectors de l’exèrcit ja no confiaven en Primo de Rivera, i el mateix rei el considerava un obstacle, perquè l’opinió pública identificava la monarquia amb la dictadura. El 1930, Primo de Rivera va presentar la dimissió al rei. Aleshores es va formar un govern provisional presidit pel general Dámaso Berenguer (govern conegut com a *Dictablanda*). Alfons XIII va intentar tornar a l’antic sistema constitucional de la restauració, però el suport que havia donat a la dictadura ho va fer unviable.

La monarquia en crisi

El febrer de 1931 es va constituir el darrer govern de la monarquia d’Alfons XIII. El rei s’havia implicat directament en la dictadura i el fracàs d’aquesta va comportar un desgast molt important per a la corona. Així, al llarg de la campanya electoral es va produir una autèntica polarització entre candidatures monàrquiques i republicanes. Uns mesos abans, l’agost de 1930, l’oposició s’havia compromès en una estratègia conjunta contra la monarquia: el pacte de Sant Sebastià. Hi van participar *Alianza Republicana*, el *Partido Republicano Radical Socialista*, la *Derecha Liberal Republicana*, *Acció Catalana*, *Acció Republicana de Catalunya*, *Estat Català* i l’*Organización Republicana Gallega Autónoma*. A Sant Sebastià es va organitzar un comitè revolucionari, que havia de provocar el canvi de règim mitjançant un aixecament militar i constituir el govern provisional de la futura república. El setembre de 1930 es va produir la proclamació de la república per part d’un grup de militars a la caserna de Jaca. Poc després que aquesta insurrecció fos controlada per les tropes governamentals, els seus líders van ser condemnats a mort per un consell de guerra i afusellats. En els mesos següents es va viure un augment de la tensió social originada per l’increment de l’atur, les vagues i l’agitació política contra el govern. La monarquia es trobava en una situació crítica.