La Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)

La Fallida del Règim Constitucional

A l'abril del 1923, mentre s'estava elaborant l'expedient Picasso, al poder hi havia un govern de concentració encapçalat per Manuel García Prieto, que va intentar ser liberal i democràtic. Va intentar reformar la constitució i la llei electoral per eliminar els sistemes de falsejament electoral, amb l'objectiu de democratitzar el sistema, fent una reducció econòmica de l'Església i una limitació del poder reial. Aquest govern va obrir de nou les Corts, però amb una forta oposició per part de l'exèrcit, l'església i el rei.

El Cop d'Estat de Primo de Rivera

La resposta del descontentament es va veure el 13 de setembre de 1923 quan Miguel Primo de Rivera va fer un cop d'estat recolzat per l'exèrcit, l'Espanya catòlica i el suport del rei.

Primo de Rivera va justificar el cop d'estat dient que Espanya el necessitava perquè era la solució a la crisi política i la conflictivitat social. La realitat era que s'havia d'evitar la democratització del sistema.

Espanya es trobava en un bloqueig del sistema polític, de desprestigi per corrupció política. A més, s'havia de posar fre a la revolució social que tenia com a referent la revolució russa, i també al perill de la fragmentació d'Espanya: Marroc, Catalunya, País Basc i Galícia.

Les valoracions de la població després del cop d'estat van ser diverses. Els militars i les classes altes van ser els que estaven més contents, demanaven el fi de la inestabilitat social. Hi va haver poca oposició política en els inicis de la dictadura. Els únics en contra del règim eren els anarquistes, que van promoure vagues puntuals encapçalades per la CNT.

El Directori Militar (1923-1925)

El cop d'estat va ser recolzat pel rei. Primo de Rivera va ser un militar que va fer un cop d'estat per demanar ser President del Consell de Ministres. Un cop nomenat President, va elaborar el “Directori Militar”, un govern format per militars. El seu objectiu era tornar l'estabilitat política, social i econòmica a Espanya.

El Directori Militar (1923-1925) va proclamar l'estat de guerra a tot el país, va suspendre la Constitució i va dissoldre el Parlament. Es va produir la dissolució dels ajuntaments i es van crear les “juntes de vocals”, dissolent el caciquisme. Va il·legalitzar els partits polítics i els sindicats. Les seves polítiques anaven encaminades a garantir l'ordre públic, i la CNT va ser molt reprimida. Es van prohibir les vagues i manifestacions, perseguir i empresonar els principals líders opositors i anarquistes. Amb aquestes polítiques van aconseguir el fi de la violència social i el pistolerisme, i l'estabilitat a Espanya. També va prohibir l'ús de símbols nacionalistes.

Espanya, gràcies a la situació mundial, va aconseguir ajudes econòmiques. La política exterior es caracteritza per la intenció de Primo de Rivera de recuperar el prestigi militar (creació de l'Alt Comissionat al Marroc). Espanya va fer una aliança amb França per capturar Abd el Krim, el líder bereber més important del Marroc. El 1925 es va produir el Desembarcament d'Alhucemas, on van capturar el líder bereber, acabant amb el problema del Marroc. Entre els militars de prestigi que van participar hi havia Franco, Goded, Sanjurjo i Pétain. Anys després es van inspirar en aquest desembarcament per l'Operació Overlord (Dia D).

La legislació social es caracteritza per la idea de Primo de Rivera que amb una bona legislació laboral es milloraria la situació social. Va crear normes de treball per a la dona, cases per als obrers i va augmentar la inversió en obres públiques per reduir l'atur.

El Directori Civil (1925-1930)

El Directori Civil (1925-1930) es va iniciar després de resoldre la qüestió del Marroc i imposar l'ordre social. Primo de Rivera va obrir el govern a la societat civil. Va obtenir el suport dels conservadors, la banca i la indústria. Dos personatges importants van ser José Calvo Sotelo (Ministre d'Hisenda) i Eduard Aunós (Ministre de Treball).

Es va reorganitzar les institucions, amb la influència del feixisme italià. Gràcies als consells del feixisme italià, va legalitzar la Unión Patriótica, un instrument polític per aglutinar la població. Els seus afiliats eren funcionaris, membres de l'església, militars i propietaris rurals.

Va crear el "Somatén", una força armada ciutadana a Catalunya, per imposar l'ordre i reprimir l'obrerisme radical.

Primo de Rivera va dissenyar una nova forma de govern amb l'Assemblea Nacional Consultiva, amb funcions de Parlament. Els seus representants eren de corporacions a favor del règim, no elegits pel poble. La nova forma de govern tenia funcions consultives i actuava sota el poder del govern, i va ser un fracàs.

Primo de Rivera va intentar millorar la política econòmica i social, eliminant les ideologies socialistes. Aprofitant la bona conjuntura econòmica dels anys 20, va impulsar inversions en la indústria i infraestructures, però no va solucionar el problema agrari. Es va nacionalitzar sectors de l'economia i es va intervenir mitjançant el foment d'obres públiques. Es va aprovar un decret de protecció de la indústria nacional i es va concedir monopolis com Telefònica i CAMPSA. En el terreny agrari, va promoure el regadiu mitjançant la creació de confederacions hidrogràfiques.

El 1929 es va organitzar l'Exposició Internacional a Barcelona per mostrar els èxits econòmics de la dictadura i apropar-se a la burgesia catalana. L'esdeveniment va suposar un gran desenvolupament urbanístic per a Barcelona, sobretot a Montjuïc.

En l'àmbit social, la dictadura va establir un nou model de regulació del treball per evitar conflictes laborals, integrant sectors moderats del moviment obrer i reprimint les organitzacions més radicals. El 1926 es va crear l'Organització Corporativa Nacional, un sindicat format per proletariat i patronat (sindicalisme vertical). Aquest sindicat elaborava la reglamentació salarial i gestionava la convivència, controlada per l'estat. La UGT va donar suport al sindicat, però la CNT el va rebutjar i va ser perseguida.

L'Actuació Anticatalanista de la Dictadura

La dictadura, en relació amb Catalunya, es defineix per l'anticatalanisme. Primo de Rivera, com a capità general de Barcelona, no havia manifestat comentaris hostils cap als catalanistes i respectava la llengua i la cultura. Per això, la burgesia catalana i la Lliga Regionalista li van donar suport a l'inici de la dictadura.

Però a partir de setembre de 1923, el dictador va crear el decret de repressió del separatisme per desmantellar l'administració catalana. Es va eliminar la Mancomunitat el 1925, nomenant Alfons Sala com a màxim representant. Es va eliminar l'ús de la senyera, els Jocs Florals i la Diada Nacional. Es va censurar la premsa i la publicació de llibres, depurar les institucions educatives i culturals catalanes, i fins i tot es va clausurar el camp de Les Corts per xiular l'himne nacional.

L'Oposició a la Dictadura

L'oposició estava encapçalada pels líders dinàstics, republicans, catalanistes, comunistes, anarquistes, sectors de l'exèrcit i intel·lectuals. L'oposició va augmentar progressivament, sobretot a partir del 1929 amb la crisi econòmica.

El republicanisme va iniciar una campanya de desprestigi contra el règim a escala nacional i internacional, protagonitzada per Lerroux, Azaña i Alcalá-Zamora. El sector militar i membres dels partits dinàstics van intentar un cop d'estat el 24 de juny de 1926 (la Sanjuanada), però va ser un fracàs. Els intel·lectuals i estudiants universitaris van criticar l'organització política de la dictadura per la censura i la manca de llibertats. Es va crear la Federació Universitària Espanyola (republicana) el 1927, que va organitzar vagues i manifestacions. Intel·lectuals com Unamuno i Blasco Ibáñez van ser desterrats.

Els catalanistes estaven en contra de l'actitud anticatalanista, la supressió de la Mancomunitat i la prohibició de l'ús públic de la llengua. Es va produir un distanciament del catalanisme conservador amb la Lliga. La població es va apropar al catalanisme radical d'esquerres, Estat Català, que el 1926, amb Francesc Macià, va iniciar els Fets de Prats de Molló.

L'obrerisme va sofrir una forta persecució, especialment la CNT. El PSOE en aquesta època no tenia gaire activitat. El 1927 es va crear la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 1929, amb la crisi econòmica, es va produir una radicalització del PSOE, que a les següents eleccions va fer una aliança amb el republicanisme contra el règim.