La dictadura franquista a Catalunya: repressió i resistència

Mort, Carestia i Destrucció

La guerra va comportar misèria i mort per a milers de persones de tots dos bàndols. A les baixes en els combats i víctimes de la repressió s'hi ha de sumar les morts produïdes per la gran mancança d'aliments. Aquesta situació va afectar sobretot el bàndol republicà, ja que els conreus dels cereals havien quedat en mans dels insurrectes. Els primers símptomes es van manifestar al setembre i l'octubre del 1936, en productes com la carn, blat i carbó. El pa començà a escasejar els primers mesos del 1937 i finalment al març es va implantar el racionament de queviures. Quan augmentava el conflicte, les cues i els preus pujaven directament proporcional i el mercat negre es va anar estenent.

En l'àmbit industrial, va haver-hi una forta reducció de la producció a causa de les dificultats per proveir-se de matèries primeres, combustible i maquinària, i la mobilització masculina per anar al front. Això feia que les dones ocupessin els llocs de treball dels homes. Els esforços de la indústria es van dirigir principalment a la fabricació d'armament i de productes militars, cosa que va perjudicar l'abastiment de productes de consum a la població.

Els bombardeigs sobre pobles i ciutats van comportar la destrucció de les infraestructures i de les comunicacions. El govern republicà no disposava d'efectius aeris, però el bàndol franquista comptava amb els avions d'Alemanya i Itàlia. Així que els primers bombardeigs van ser utilitzats pels insurrectes. A Madrid, els bombardeigs van començar a l'octubre del 1936 i Barcelona va ser bombardejada per primera vegada el 13 de febrer del 1937 fins al final de la guerra, això va obligar a construir més de 1000 refugis subterranis. Les bombes tenien dos objectius: un era conquerir territori, com va passar amb Lleida, Reus, Granollers, Badalona, Tortosa, Tarragona i Figueres, i per una altra només servia per terroritzar la població.

Característiques del Franquisme

El franquisme es va caracteritzar per un autoritarisme extrem. Podem destacar:

• El totalitarisme: el franquisme va néixer com a dictadura inspirada en el model feixista italià i alemany. Es va suprimir la Constitució del 1931 i amb això totes les garanties individuals i col·lectives, es va clausurar el Parlament i es van prohibir tots els partits polítics i els sindicats. Només es va permetre l'existència d'un partit únic i d'un únic sindicat oficial.
• El cabdillisme: Franco, amb el títol de Caudillo d'Espanya, concentrava tots els poders en la seva persona. Era el cap de l'Estat i, durant molts anys, també fou el president del govern. A més, era generalíssim de tots els exèrcits i cap nacional de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, el partit únic.
• La concepció unitarista i centralista de l'Estat: el franquisme va abolir els estatuts d'autonomia i va fomentar l'espanyolització de la població dels territoris amb una identitat pròpia (Catalunya, País Basc i Galícia).
• La repressió contrària i planificada de l'oposició: amb aquesta finalitat es va crear un aparell legislatiu i institucional encarregat d'eliminar els opositors, atemorir els possibles dissidents i combatre qualsevol manifestació de desafecció.
• El control dels mitjans de comunicació: que estaven sotmesos a una rígida censura i eren utilitzats com a aparell de propaganda franquista.

Els Pilars del Règim

Van ser l'exèrcit, el partit únic i l'Església catòlica. L'exèrcit va ser el suport més destacat del règim i va participar activament en el poder, ja que una bona part dels ministres i dels governadors civils eren militars de carrera.

El partit únic, la Falange Española Tradicionalista y de las JONS, es va encarregar de proveir el règim de bases ideològiques, de controlar els mitjans de comunicació i dels càrrecs de l'administració. Per procurar el suport social al règim, el partit va constituir algunes organitzacions de masses: el Frente de Juventudes (formació i ensenyament del jovent), la Sección Femenina, la missió de la qual era la formació de la dona en sentit cristià i nacionalsindicalista, el Sindicato Español Universitario, que era un instrument de control polític dels universitaris, i la Central Nacional Sindicalista, que aplegava amos i treballadors en una mateixa organització.

L'Església catòlica va tenir un paper destacat en la legitimació i la construcció del règim franquista, que es definia com un Estat confessional catòlic. A la persecució religiosa que havia tingut lloc a la zona republicana durant la guerra civil, la jerarquia eclesiàstica va proclamar el caràcter de croada de la guerra. A canvi d'aquest suport, va obtenir un finançament públic molt generós, el control del sistema educatiu i el predomini de la moral i dels valors catòlics en el conjunt de la societat espanyola.

Els Franquistes Catalans

La Catalunya franquista estava integrada per industrials, propietaris agraris, grans comerciants i financers que es van identificar amb el nou règim. La militància catalana a la Falange no era gaire abundant i estava formada pels pocs falangistes i membres d'altres grups de la dreta de l'època republicana (carlins i excombatents de l'exèrcit franquista). L'ocupació de càrrecs polítics, que comportava la militància falangista obligatòria, va fer que un grup de persones s'hi adherissin per exigència burocràtica i per oportunisme polític.

El personal polític que va detenir càrrecs de responsabilitat, de gestió i de representació va ser sempre designat des del poder i entre persones de fidelitat al règim franquista. Ara bé, com que els falangistes i els excombatents no eren gaire abundants ni representatius, una bona part dels designats eren antics militants de l'extrema dreta. El franquisme només els va oferir llocs polítics secundaris en l'administració, però rarament n'ocupaven d'altres de més importants, atès que les principals autoritats de Catalunya van ser habitualment persones provinents de fora de Catalunya. Això responia a la voluntat franquista d'impedir que les autoritats arrelessin al territori i també a una desconfiança del franquisme envers els polítics catalans.

Les Famílies del Règim

Dins del franquisme van coexistir diversos grups d'influència que formaven part del Movimiento Nacional. Les diverses famílies del règim van tenir representació en els successius governs creats pel dictador, en què sempre hi va haver una gran presència militar. Tot i això, el seu pes específic va anar canviant amb l'evolució del règim franquista.

Els primers que van formar part de l'Estat franquista van ser els grups que havien donat suport incondicional a la rebel·lió militar de l'any 1936 (falangistes, carlins, ultracatòlics i monàrquics alfonsins). El falangisme i el seu ideari d'inspiració feixista (nacionalsindicalisme) van tenir un gran protagonisme durant la primera etapa del franquisme, en què semblava que Alemanya podria guanyar la Segona Guerra Mundial.

La derrota de les potències de l'Eix l'any 1945 va forçar la dictadura franquista a adaptar-se al nou escenari internacional i els grups d'inspiració catòlica, com ara l'Asociación Católica de Propagandistas, van augmentar la presència al govern i es van esforçar a convertir el règim en una democràcia orgànica. Cap a la meitat dels anys 50 i, sobretot, durant la dècada dels 60, alguns membres d'una nova organització religiosa, l'Opus Dei, van tenir un gran protagonisme en les transformacions econòmiques de la segona etapa del règim franquista.

Els Instruments de la Repressió

La fi de la guerra civil no va comportar la fi de la violència. Per imposar el nou ordre franquista es va voler destruir tots aquells contraris al règim. Amb aquesta finalitat es va procedir a la institucionalització de la repressió i es van crear lleis i organismes per dur-la a terme.

La primera llei repressiva de caràcter general va ser la Llei de Responsabilitats Polítiques (1939), que havia de regir la depuració de les persones que havien col·laborat d'una manera o altra amb la República. L'any 1940 s'hi va afegir la Llei de Repressió del Comunisme i de la Maçoneria, per la qual s'incoava expedient als acusats de defensar idees contràries a la religió, la pàtria i les seves institucions fonamentals.

L'exèrcit va ser el braç executor principal de la política repressiva fins a l'any 1963, en què es va crear el Tribunal d'Ordre Públic, una jurisdicció civil especial per als delictes polítics. Els primers anys de la postguerra, la majoria de les causes van ser jutjades pels tribunals militars en consells de guerra, davant els quals la indefensió dels processats era gairebé total.

El conjunt de mesures repressives adoptades per les autoritats es va caracteritzar per la voluntat d'exemplaritat i de càstig. No sols es tractava de punir, sinó també d'escampar el terror entre la població i de fer callar qualsevol dissidència. Va ser un temps de por i de silenci, atesa la tendència generalitzada a amagar el passat i a no parlar de política. Així doncs, la despolitització forçada va ser un dels factors que van contribuir més a la pervivència de la dictadura franquista.

La Política Franquista envers Catalunya

La victòria de Franco va tenir unes característiques molt particulars a Catalunya, i també al País Basc i Galícia, perquè els sentiments identitaris d'aquests territoris atemptaven contra el principi de la unitat d'Espanya. Es van prohibir i perseguir les manifestacions lingüístiques i culturals no castellanes que poguessin servir com a base per al manteniment d'actituds nacionalistes.

Una de les obsessions més grans de les noves autoritats franquistes era posar fi al que anomenaven separatisme català. Per això, el dia 5 d'abril de 1938, tan bon punt l'exèrcit franquista va trepitjar terres lleidatanes, Franco signava un decret que abolia l'Estatut de Catalunya i posava fi a l'autogovern. A canvi, va imposar un règim centralista i uniformista que volia forjar una nova Catalunya espanyola de la qual se'n pretenia extirpar definitivament el catalanisme.

L'intent d'esborrar la identitat catalana va tenir un gran impacte en l'àmbit cultural, fins al punt que podem parlar d'un veritable genocidi cultural: es van prohibir els símbols identitaris de Catalunya, es va procedir a una nova retolació dels carrers, es van eliminar els monuments públics i es va prohibir parlar la llengua catalana a la vida i els espais públics, és a dir, en l'administració pública, l'escola, els mitjans de comunicació, la vida econòmica i social, i el seu ús fora de l'àmbit familiar era castigat amb multes o sancions. Les principals institucions culturals, com l'IEC, van haver de passar a la clandestinitat i es va canviar el nom de la Biblioteca de Catalunya per la Biblioteca Central. Es tractava de recloure la llengua catalana a l'àmbit domèstic i d'imposar el castellà com a única llengua oficial i de cultura.

Les Lleis Fonamentals

L'establiment d'unes lleis polítiques bàsiques per organitzar jurídicament l'Estat franquista va ser un procés llarg: va començar en plena guerra civil i es va cloure l'any 1966 amb la promulgació de la Llei Orgànica de l'Estat.

El gener de l'any 1938, en què Franco va designar el seu primer govern, va començar la veritable tasca de construir o institucionalitzar el règim. El primer tret del nou Estat va ser la concentració de poders en la persona de Franco, fet que es va mantenir fins a la mort del dictador. Franco era el cap de l'Estat, el cap del partit i generalíssim dels tres exèrcits. També era cap del govern, presidia el Consejo Nacional, nomenava el secretari general del Movimiento i tenia poders excepcionals per promulgar lleis en casos d'urgència.

L'any 1938 també es va promulgar el Fuero del Trabajo, una primera llei fonamental de clara inspiració feixista basada en la Carta del Lavoro italiana.

L'any 1945, després de la derrota de les potències de l'Eix, el règim de Franco es va veure obligat a promulgar noves lleis fonamentals per congraciar-se amb els aliats. Així, es va instaurar el Fuero de los Españoles, que pretenia aparentar que a l'Espanya de Franco també els ciutadans gaudien d'unes certes llibertats polítiques, i la Llei del Referèndum Nacional.

L'any 1947, la Llei de Successió va permetre a Franco designar el seu successor a títol de rei. Aquesta llei creava també dos nous òrgans: el Consejo de Regencia i el Consejo del Reino, tots dos designats pel Caudillo.

L'any 1958 es va promulgar la Llei de Principios del Movimiento Nacional, que va instituir el Movimiento Nacional com a únic partit i va establir que tots els alts càrrecs civils o militars passessin a ser considerats membres nats del Movimiento.

La Democràcia Orgànica

El franquisme rebutjava el sistema democràtic basat en la voluntat popular, en el sufragi i en la separació de poders. Per a la construcció del nou Estat es va inspirar en l'Estat corporativista italià, que organitzava la participació popular a partir de tres unitats bàsiques: la família, el municipi i el sindicat, elements naturals representatius de la societat i que el règim considerava superiors als partits polítics, que són l'instrument de participació ciutadana en els règims democràtics. El sistema va ser anomenat democràcia orgànica, un nom amb el qual es pretenia donar legitimitat democràtica al franquisme, però evitant clarament la democràcia representativa.

La representació popular en les institucions de l'Estat es va regular a partir de la Llei Constitutiva de les Corts (1942), una llei fonamental que definia les Corts com a òrgan superior de participació del poble espanyol en les tasques de l'Estat. Tots els procuradors (representants) eren designats pel poder i, entre ells, hi havia ministres, els membres del Consejo Nacional del Movimiento i de l'organització sindical. També hi havia procuradors que ho eren per raó del seu càrrec: els alcaldes de les ciutats més grans, els rectors de les universitats i els representants de la jerarquia eclesiàstica. Es tractava d'una representació corporativa per terços.

A partir de la nova Llei Orgànica del 1966 van sorgir els anomenats procuradors pel terç familiar, que eren elegits per mitjà de sufragi de família. Aquestes Corts franquistes no eren elegides democràticament i no tenien un poder legislatiu autèntic, perquè el govern era l'organisme que decidia quins projectes de llei podien passar a les Corts i quins aprovava directament. Es tractava només d'un òrgan de col·laboració amb el cap de l'Estat, perquè Franco controlava el poder legislatiu i tenia dret a vetar les lleis.

En el pla territorial, el poder del govern es transmetia per mitjà de la vella institució dels governadors civils de les províncies, que a més eren caps provincials del Movimiento. A cada província es va instituir també un governador militar com a prova de la dualitat del poder franquista. També es va restablir l'estructura militar de les capitanies generals, que havia estat suprimida durant la República. Als ajuntaments, els alcaldes, que eren també caps locals del Movimiento, eren elegits directament pel governador civil.

Un altre poder van ser els sindicats verticals, que depenien d'un secretari general amb rang de ministre. La Llei d'Unitat Sindical del 1940, inspirada en el model corporatiu de la Itàlia feixista, integrava en un mateix sindicat empresaris i treballadors, organitzats per branques de producció. L'Estat exercia una tutela fèrria sobre la classe obrera i dictava les condicions laborals sense cap possibilitat de negociació col·lectiva ni tampoc de fer vaga, que era il·legal. El resultat d'aquest control estricte van ser unes condicions de treball extremes que van comportar el manteniment de salaris baixos per als treballadors i van permetre uns beneficis empresarials molt elevats. L'única possibilitat de defensa dels interessos dels treballadors va ser l'establiment dels enllaços sindicals, uns càrrecs d'elecció directa establerts a partir del 1945.