Els dialectes del català: Guia completa i característiques

El català oriental

El català oriental inclou els parlants de les varietats geogràfiques de la zona est del Principat, la Catalunya del Nord, les Illes Balears i la població de l'Alguer. Dins d'aquest bloc trobem el:

Rossellonès o català septentrional

Serveix per designar els parlants de les comarques del Rosselló, el Vallespir, el Conflent i la Cerdanya francesa (territoris coneguts com a Catalunya Nord).

Característiques del rossellonès

• Fonètiques:
  • Pas de la o tancada tònica a [u]: llup (llop), gus (gos)...
  • Absència de mots esdrúixols (es converteixen en plans o aguts).
  • Desaparició de la -a final de la terminació -ia dels mots esdrúixols (famíli, històri...).
  • Pronunciació gutural de la r, per influència del francès.
• Morfosintàctiques:
  • La primera persona del present d'indicatiu es fa amb una -i: jo estimi, jo parli...
  • És l'únic dialecte que utilitza el possessiu llur.
  • Les formes dels possessius són: meu/meua, teu/teua, seu/seua (la meua filla).
  • Abundància de participis en -it: naixit (nascut).
  • Ús de la partícula pas per negar (també utilitzen el no): pas t'ho explicaré avui.
• Lèxiques:
  • Ús de mots com cercar (buscar), sun (damunt), oir (sentir)...

El balear

El balear és la varietat dialectal que, tot i les diferències de cada illa, s'utilitza a Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera.

Característiques del balear

• Fonètiques:
  • Hi ha vuit vocals tòniques [a], [e], [ɛ], [i], [o], [ɔ], [u], [ə] i tres vocals àtones [i], [u] i [ə].
  • Manca d'articulació de la i en el grup ix: calaix [kalàʃ].
  • Desaparició de la -a final de la terminació -ia dels mots esdrúixols (famíli, històri, etc.).
  • Els grups -tl- es converteixen en -ll-: espatlla (espatla), batlle (batle).
  • No es pronuncia, normalment, cap -r final de mot: mar [mà].
• Morfosintàctiques:
  • La primera persona del present d'indicatiu dels verbs de primera i tercera conjugació no presenta desinència: jo estim, jo cant, etc.
  • La primera i la segona persona del plural del present d'indicatiu mantenen les terminacions -am (cantam), -au (cantau), etc.
  • S'utilitza l'article salat es/sa/ses: es món, ses nines, etc.
  • Els articles personals en/na són utilitzats sense excepció: en Joel, na Catarina, n'Aurora, etc.
  • Els pronoms personals de primera i segona persona són noltros i voltros.
• Lèxiques:
  • Conserva molts mots genuïns: al·lot/a (noi/a), moix (gat), nin/a (nen/a), horabaixa (tarda), calces (mitges), peresa (mandra), capell (barret), ca (gos), doblers (diners), etc.
  • Pel seu aïllament geogràfic, presenta una personalitat marcada per la conservació de molts arcaismes.

El català central

El català central és un dialecte constitutiu que es parla a les comarques de la Cerdanya catalana, el Ripollès, la Garrotxa, l’Alt Empordà, el Baix Empordà, el Pla de l’Estany, el Gironès, el Baix Llobregat, el Garraf, l’Alt Penedès, el Baix Penedès, el Tarragonès, etc.

Molts dels seus trets lingüístics coincideixen amb els factors arbitraris de la llengua estàndard. A més, és la variant dialectal més heterogènia i canviant per la influència rebuda de parlants d’altres llocs.

Característiques del català central

• Fonètiques:
  • Hi ha set vocals tòniques [a], [e], [ɛ], [o], [ɔ], [i] i [u] i tres vocals àtones [i], [u] i [ə].
  • El so fricatiu [ʒ] tendeix a ensordir-se en [ʃ]: metge.
  • Manca d’articulació de la /l/ en el grup ix: calaix [kaláʃ].
  • Emmudeixen els sons oclusius finals a les combinacions -mb/-mp, -nd/-nt, -ld/-lt, -rd/-rt: salt, rumb, cantant, profund, fort.
• Morfosintàctiques:
  • La primera persona del present d’indicatiu acaba en -o: jo estimo, jo parlo, etc.
  • S’utilitzen les formes de l’article el/els/les.
  • Els verbs incoatius porten l’increment -eix: serveix, pateix, rendeix, etc.
• Lèxiques:
  • Adopció de paraules del castellà.
  • Presència de paraules argòtiques: pispa (robar), calés (diners).

L’alguerès

A la població sarda de l’Alguer es parla català gràcies als colons barcelonins que s’hi van instal·lar el 1323. L’alguerès ha sobreviscut immers entre parlants italians gràcies a una llei de política lingüística que la reconeix com a llengua oficial.

Característiques de l'alguerès

• Fonètiques:
  • Neutralització de la a i la e en [a]. La o àtona es tanca a [u].
  • Es manté la labiodental [v].
• Morfosintàctiques:
  • La primera persona del present d’indicatiu dels verbs acabats en -ar presenta desinència zero: jo estim, jo cant, etc.
  • Les formes dels articles són: lo, la, los, les.
  • Les formes dels possessius són: meu/mia, tou/tua, nostrol/nostra, vostro/vostra.
  • Davant dels verbs s’utilitzen les formes plenes dels pronoms febles: me diu, se fa, etc.
  • Es conserven els antics plurals en -ns: hòmens, jóvens, etc.
• Lèxiques:
  • Ús d'arcaismes: ixir (sortir), gonella (faldilla), ver (veritat), mont (muntanya), etc.
  • Manlleus de l’italià: sècol (segle), allora (llavors), auguris (felicitats), etc.
  • Ús de sardismes: anca (cama), caviranni (setembre), pipiolo (fabiol), etc.

El català occidental

En el bloc del català occidental hi trobem els parlars de la Franja, la zona oest del Principat, la Catalunya Nord occidental i Andorra. El tret més característic és la no neutralització de les vocals e i o en posició àtona; no existeix la vocal neutra [ə].

El nord-occidental

És la variant dialectal que es troba a les comarques del Segre i de l’Ebre. Cal sumar-hi les zones de transició amb el valencià i l'oriental.

Característiques del nord-occidental

• Fonètiques:
  • No neutralització de la a i la e ni reducció de les o i u en posició àtona.
  • El diftong au en posició inicial absoluta es resol en [aw]: oliva [awliva].
  • Articulació de la /l/ en el grup ix: calaix [kalaj].
  • Abundància de tancament de a tònica en [i]: pitit (petit), minjar.
  • Ús de consonants africades: cotxada [tʃ], oveja [dʒ].
• Morfosintàctiques:
  • La primera persona del present d’indicatiu acaba en -o: jo estimo, jo canto, etc.
  • Ús de les formes dels articles masculins arcaics: lo/los.
  • Davant dels verbs s’usen les formes plenes dels pronoms febles: me, te, se, mos, vos.
  • Les terminacions del subjuntiu es fan, normalment, en -a: que ell estima.
• Lèxiques:
  • Vocabulari compartit amb el valencià: apegar (enganxar), aplegar (arribar).
  • Vocabulari d'origen medieval: moixó (ocell), tripo (festuc), sangana (sargantana), etc.

El valencià

El valencià s’estén per la major part de la Comunitat Valenciana, conservant trets propis des del segle XVII.

Característiques del valencià

• Fonètiques:
  • El vocalisme àton coincideix amb el nord-occidental.
  • La a i la e s’articulen amb timbre obert.
  • Caiguda de la -d- intervocàlica: gemà (germà), vesprà (vesprada).
  • Es distingeixen la b i la v (excepte en l'apitxat).
• Morfosintàctiques:
  • La primera persona del present d’indicatiu acaba en -e: jo estime, jo cante, etc.
  • Les formes dels articles són: el, la, els, les.
  • Els noms de persona no porten article personal: Ha vist Nora?
  • Els demostratius són: este/esta, eixe/eixa, aquell/aquella.
  • Combinacions de pronoms febles: li’l, li la, els el, els la.
• Lèxiques:
  • Paraules arcaiques: orellal (arracada), llevar (treure), espill (mirall).
  • Arabismes: bellota (aglà), alacrà (escorpí), dacsa (blat de moro).
  • Influència del castellà: tenedor (forquilla), cuernos (banyes), rabo (cua).