Després de la Pau de zanjón (1878), els naturals de Cuba esperaven de l'administració espanyola una sèrie de reformes

TEMA 1: LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1875-1902)

Definició de Restauració

: etapa de la història d’Espanya que va des del
1875 (restauració de la monarquia borbònica) fins al 1923 (inici de la dictadura de Primo de Rivera).

Etapes de la Restauració:

• Regnat d’Alfons XII (1874-1885)

Regència de María Cristina (1885-1902)

• Regnat d’Alfons XII (1902-1931). Crisi del sistema

Els fonaments de la Restauració

El retorn dels borbons

El fracàs de la monarquia d’Amadeu I, el descrèdit de la Primera República i l’esclat de la tercera guerra carlina havien creat a Espanya un estat d’opinió favorable al retorn de la monarquia.

Per tal de facilitar la restauració de la monarquia borbònica, la reina Isabel II abdicà l’any 1870 a favor del seu fill Alfons.

Alfons anà a estudiar a l’acadèmia militar de Sandhurst (Regne Unit) per consell d’Antonio CÁNOVAS DEL CASTILLO, cap del partit monàrquic alfonsí. 

Amb l’estada d’Alfons al Regne Unit, Cánovas pretenia aconseguir un doble objectiu:

• Que el jove príncep conegués el funcionament del sistema polític britànic

  
  

• Que es convertís en un veritable rei soldat respectat per l’exèrcit

En el MANIFEST DE SANDHURST,

Alfons es comprometia a exercir la monarquia d’una manera conciliadora i liberal

. Aquest manifest havia estat redactat per Cánovas. 

Cánovas volia que el restabliment de la monarquia borbònica en la persona d’Alfons es fes d’una manera pacifica, sense la intervenció de l’exèrcit i amb ampli suport de l’opinió publica espanyola.

El 29 de Desembre de 1874 el general de brigada ARSENIO Martínez CAMPOS es pronuncià, sense l’autorització de Cánovas, a Sagunt i proclamà el príncep Alfons REI D’Espanya
. Cánovas se’n va lamentar, però ja era irreversible. Els dies posteriors es forma un primer govern monàrquic presidit per Cánovas.

Els trets bàsics del sistema canovista

Cánovas pensava que la restauració borbònica no podia ser una simple repetició de la monarquia d’Isabel II. Així, la nova monarquia no es podia fonamentar en l’anterior constitució moderada de 1845, sinó que calia redactar una nova constitució que incorporés molts principis polítics i constitucionals reconeguts en els anys del sexenni.

El sistema polític configurat per Cánovas tindrà un caràcter conservador, fonamentant-se en un SISTEMA PARLAMENTARI LIBERAL, però amb un funcionament democràtic
.

El nou règim pretenia superar alguns dels problemes del liberalisme anterior:

• El caràcter partidista i excloent dels moderats. Cánovas elimina qualsevol referència a l’anterior partit moderat batejant el seu grup polític com a PARTIT CONSERVADOR.
• El constant intervencionisme de l’exèrcit en la vida política. 

Les bases de la Restauració van quedar fixades en la CONSTITUCIÓ de 1876.

Aquesta constitució era una mena de síntesi de les constitucions anteriors de 1845 (moderada) i 1869 (progressista).

CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS

• Sobirania compartida:

  
  el poder sorgeix en les Corts + rei 
• Corona amb importants facultats
  
  :  el rei era l’àrbitre del sistema polític i la peça fonamental del mecanisme constitucional.
• Nomenament i destitució dels ministres
• Mana l’exèrcit
• Participa en el poder legislatiu a través de la Sancíó i promulgació de lleis
• Por convocar, suspendre i dissoldre les Corts, amb l’única condició de tornar-les a reunir en un termini de tres mesos
• Corts organitzades en dues cambres:
  
  Congrés dels Diputats i Senat
• Dret de sufragi
  
  
  la Constitució no deia res del sufragi fins 1878: sufragi censatari (voten minoria). 2 anys després, sufragi universal (homes +25 anys) 
• 
  

  Declaració de drets:

  reconeixia una àmplia declaració de drets (expressió, reuníó, associació...).
• 
  

  Estat confessional:

  privilegiava la religió catòlica
  
  Es reconeixia l’existència d’altres religions i en tolerava els cultes sempre que respectessin als catòlics i ho fessin de manera privada.

La Constitució de 1876 estigué vigent fins el 1923 (47 anys) i, per tant, és el text constitucional que més anys ha estat en vigor a Espanya.

El sistema polític de la Restauració es fonamentà en l’alternança en el poder de dos partits polítics, igual que en el sistema britànic. Es basava en el canvi pacífic de dos partits en el govern, o sigui, el bipartidisme (Partit conservador i Partit liberal).

Per tant, es volia allunyar l’exèrcit de la intromissió en la vida política  supremacia del poder civil sobre el militar.

La fi dels conflictes bèl·lics

Entre els anys 1875 i 1878 els conservadors en el govern van posar fi a una sèrie de conflictes que podien incidir negativament en l’estabilitat de la monarquia recentment restaurada .

• 3a guerra carlina (1876):

  
  

Alguns personatges històrics del carlisme van acabar reconeixent Alfons XII. Les lluites internes en el fi del carlisme i l’esforç bèl·lic del nou govern van accelerar la derrota del carlisme.

L’ocupació de les localitats d’Estella i Tolosa per l’exèrcit espanyol assenyalava la fi del conflicte. Els carlins ja no es van tornar a alçar en armes. Els carlins van anar participant en la vida política i es van situar a l’extrema dreta.

Una de les conseqüències de més transcendència de la derrota carlina: REFORMA DEL REGIM FORAL BASC: amb ella el País basc quedava integrat en el regim fiscal general de l’estat i feia extensiu el sistema de selecció de reclutes per a l’exèrcit.

CONCERTS ECONÒMICS DE LES DIPUTACIONS FORALS AMB EL GOVERN  (es queda els seus diners, l’Estat únicament dóna carreteres, vies...)

• Conflicte colonial cubà (1878):

  
  

La fi de la guerra carlina va permetre la tramesa de noves tropes a Cuba. El general MartÍNEZ CAMPOS aconseguí acabar amb el conflicte.

Se signà llavors la Pau DE ZANJÓN (1878), que acordava:

Amnistia (perdonar la presó)

Abolició esclavitud Promesa reformes polítiques (+ independència
) i administratives

El bipartidisme

Els dos grans partits del torn dinàstic eren:

• Partit conservador:

  
  dirigit per Cánovas. Va aplegar antics moderats i unionistes. Gaudia d’una àmplia base social:
  burgesia, terratinents i jerarquia eclesiàstica. Es caracteritzava per l’immobilisme polític i per la defensa de l’ordre i de l’església.
  
• 
  

  Partit liberal:

  liderat per Sagasta. Va recollir sectors progressistes, demòcrates i republicans desencisats. La seva base social estava composta per les classes mitjanes altes, professionals i funcionaris. Proposaven un reformisme més laic i progressista.
  

Però en la pràctica, les diferències eren mínimes. Aplicaven mesures polítiques molt semblants. Existia un acord tàcit de no promulgar mai una llei que obligués l’altre partit a abolir-la quan arribés al govern.

Representaven tendències diferents, estil polític propi.

No eren partits en el sentit modern de la paraula, sinó construccions artificials fetes des de dalt. No tenien una organització nacional del partit ni una disciplina del mateix.

A Catalunya la situació política era:

• Conservadors: Manuel Girona, Manuel Duran i Bas.
• Liberals: Rius i Taulet.

El torn pacífic

Per a l’exercici del govern es contemplava el TORN PACÍFIC o ALTERNANÇA REGULAR EN EL PODER entre les dues grans opcions dinàstiques.

El torn o alternança, però, es basava en la inversió dels termes propis d’un sistema parlamentari: 

*SISTEMA PARLAMENTARI: puja qui guanya les eleccions

*SISTEMA D’ALTERNANÇA DE LA RESTAURACIÓ: mana el rei. (frau)

Un partit estava governant, i després d’un temps de govern, estava desgastat per governar o havia perdut la confiança de les corts. El rei treia fora a aquell partit del poder, posava l’altre partit i aquest nou partit convoca eleccions i les guanya si o si.

Però el torn, encara que desprestigiat, va aconseguir sobreviure fins el 1917.

DATES IMPORTANTS

1881

:

Inici alternança política

1885

: mort l’Alfons XII i signatura del Pacte del Pardo, mitjançant el qual conservadors liberals confirmaven l’alternança política amb l’objectiu que el sistema no es desestabilitzes.

1886-1891

: govern llarg de Sagasta: durant aquest període es van incorporar al sistema alguns drets vinculats a la Revolució de 1868.

La manipulació electoral i el caciquisme

El règim de la Restauració era en teoria un sistema liberal i parlamentari, però ho era només en les formes.

L’alternança en el govern va ser possible gràcies a un SISTEMA ELECTORAL CORRUPTE I MANIPULADOR

• Es compraven vots
• Es falsificaven actes electorals
• S’utilitzaven practiques coercitives sobre l’electoral (amenaces)

El falsejament del sistema electoral era una realitat institucionalitzada.

Aquest falsejament s’estructurava en dues institucions bàsiques: El ministeri de la governació i Els cacics locals.

El ministeri de la governació era l’encarregat d’elaborar l’encasillado o nòmina de diputats que havien de sortir elegits en cada circumscripció electoral.

Sovint s’esqueia que el nou diputat no provenia de la circumscripció per la qual havia estat elegit ni hi havia estat mai  aquests eren anomenats DIPUTATS CUNEROS
. (pujaven al poder sense haver-los vist mai)

Els GOVERNADORS CIVILS  s’encarregaven d’organitzar les TUPINADES (trampa electoral).

Fases:

1. 1. Elaboració del cens:

      
      engrossit amb un gran nombre de difunts o de desconeguts
   2. Dia de les eleccions:
      alguns funcionaris subalterns s’encarregaven de fer la roda votant en nom d’aquests difunts i desconeguts. En determinades meses electorals s’afegien vots a grapades o es falsificaven els recomptes.

ELS CACICS LOCALS eren individus o famílies que, pel seu poder econòmic o per influències, controlaven una determinada circumscripció electoral.

Una bona part de la població estava supeditada als seus interessos.

Aprofitant el seu poder i influència, els cacics orientaven el vot de la gent.
Allà on apareixia un rebuig organitzat, les PARTIDES DE LA PORRA s’encarregaven de tornar les coses al seu lloc. (castigar als que no els votaven)

En canvi a les ciutats, hi ha menys participació. Control cacics era més difícil, es votava amb mes llibertat: VOT VERITAT. 

Hi havia cacics bons: van aconseguir progressos per a les seves províncies. (carreteres,universitat..)

CONCLUSIÓ:

el caciquisme pot explicar-se com a conseqüència de la imposició d’institucions democràtiques sobre una societat anèmica i una economia subdesenvolupada. També va ser com un mecanisme de defensa utilitzat per l’elit governant per impedir l’ús adequat de les institucions democràtiques per part duna massa electoral que exigia demandes socials. 

Les forces d’oposició

Malgrat el monopoli del poder que exercien els dos partits dinàstics, hi havia altres partits que es presentaven a les eleccions. Els grups d’oposició al règim polític de la Restauració eren: republicans, carlins, socialistes i partits i formacions regionalistes i nacionalistes.

Republicans i federals

Malgrat la seva marginació de l’esfera política després del fracàs de la Primera República, el republicanisme disposava d’una base popular força àmplia:

• Existien un gran nombre de centres i ateneus republicans
• Hi havia òrgans de premsa republicans

Els republicans es trobaven molt fragmentats en diferents corrents polítics:

• Seguidors d’Emilio Castelar:

  
  republicans moderats
• Seguidors de Ruiz Zorrilla:
  republicans radicals. 
• 
  

  Seguidors de Salmerón:

  republicans centralistes
• Partit Republicà Federal:
  + influència a Catalunya. Líder: Pi i Margall. 

La introducció del sufragi universal (1890) va significar una revifalla del republicanisme i estimulà la seva articulació amb la creació d’UníÓN REPUBLICANA (1893)aplegava federalistes, centralistes i progressistes. 

Els carlins

Malgrat la derrota a la Tercera Guerra Carlina (1876), el carlisme continuava gaudint del suport d’un important sector de l’opinió pública. Els carlins tenien una notable implantació en algunes regions: Navarra, Zones País Basc, Interior de Catalunya, Zones disperses de la resta del país.

Cap al 1886, amb la consolidació de la Restauració van voler presentar-se com l’única força autènticament catòlica.

Afeblida la causa del seu pretendent el carlisme es dividí al 1888:

• Ramón Nocedal i un grup de seguidors van trencar amb la reivindicació dinàstica i van fundar el “partido católico nacional”
  
• Marqués de Cerralbo va transformar el moviment carlí en un partit modern de masses amb més de 30000 associats: comuníón tradicionalista.

Evolució demogràfica i econòmica del període

El període 1875-1898 es va caracteritzar a Espanya per l’increment del nombre d’habitants I la prosperitat econòmica general.

La demografia

Durant el període 1875-1898 la població espanyola va augmentar, tot i que a un ritme més lent que l’europea. Entre 1860 i 1900 la població espanyola va augmentar un 4,3%.
Cap al final del període la població comença a créixer molt ràpidament, massa ràpidament tenint en compte les limitacions de l’economia espanyola.

Catalunya:

durant aquest període la seva evolució demogràfica era similar a la del conjunt d’Espanya, mostrant també un creixement.

A la darreria del Segle XIX es van intensificar dues constants demogràfiques que van continuar al llarg del Segle XX:
Emigració del camp a les ciutats (èxode rural) i Emigració del centre a la perifèria.

AL CONJUNT D’Espanya, va augmentar la població de les ciutats (aprofiten el fet de ser centres industrials o comercials). 

Però malgrat la creixent urbanització, a principis del Segle XX la majoria de la població espanyola continuava essent rural.

Les autoritats municipals van promoure l’elaboració de PLANS DE TRANSOFRMACIÓ URBANÍSTICS (eixamples) : amb ells es pretenia racionalitzar el creixement de l’espai urbà. Barcelona, Madrid

Un últim fenomen a destacar és el de les migracions exteriors gallecs, asturians, bascos i canaris emigren cap a Amèrica del Sud (més tard, coneguts com indianos). Entre 1880 i 1914 se’n van anar a Amèrica més d’un milió d’espanyols, mallorquins, valencians i murcians van emigrar cap al nord d’Àfrica i França.

Economia

La primera etapa de la Restauració va coincidir amb una època de prosperitat econòmica. 

AGRICULTURA

A bona part d’Espanya, l’estructura de les parcel·les no era adient.

El minifundisme i el latifundi no afavorien gens la modernització de l’agricultura espanyola

.

Molts propietaris de terra no la consideraven un bé de producció, sinó una inversió estable i segura.

Es va ampliar la superfície conreada i van millorar els mètodes de conreu, inici de nous conreus, especialització vitivinícola, manteniment del conreu d’oliveres i introducció de la remolatxa.

Hi havia rendiments baixos en el conreu de cereals.

Bona part de la població camperola estava en la misèria. L’agricultura era “la parenta pobra de l’economia espanyola”.

A Catalunya, l’agricultura va continuar el procés de modernització iniciat al s XVIII tot evolucionant cap a una agricultura de mercat.

Hi ha haver millores tècniques i certa especialització de cultius.

Un dels productes que més va créixer al llarg del Segle XIX va ser la VINYA.

El cultiu de la vinya a Catalunya va rebre un fort impuls quan, a partir de 1865, les vinyes franceses van començar a ser atacades per la FIL·LOXERAparàsit.

Aquest creixement es va veure afavorit per l’existència del contracte agrari de la RABASSA MORTA
: un propietari de terres cedia una terra a un camperol, que es comprometia a plantar-hi vinya i pagava al propietari amb una part de la collita. El contracte durava fins que visquessin la major part dels ceps.

L’entrada de la fil·loxera a Espanya (a partir de 1879 i fins el 1908) provocà una greu crisi en la pagesia catalana, ja que la mort dels ceps significava la recuperació de les terres per part dels propietaris. 

Els rabassaires  van combatre els desnonaments amb vagues, incendis de collites, atacs a la Guàrdia Civil i boicots. A partir de 1896, i gràcies a la signatura de nous contractes d’arrendament i parceria, el conflicte es va anar afeblint. 

Molts camps dedicats a la vinya es van replantar amb ceps de Califòrnia, una varietat resistent al paràsit. 

LA INDÚSTRIA

Els historiadors de l’economia s’han interessat pel fracàs i retard d’Espanya per industrialitzar-se. 

Els trets més destacats de la industria espanyola durant aquest període són:

• La persistència a la major part d’Espanya de tallers artesanals per abastir el mercat local
• La concentració de la industria en àrees molt determinades País Basc; Catalunya; Astúries i SARAGOSA

PAÍS BASC:

A la fi del XIX el predomini siderúrgic es va traslladar a la província de Biscaia→ les grans reserves de mineral de ferro d’una qualitat excel·lent van fer possible la seva massiva exportació al Regne Unit. A canvi, els bascos importaven carbó Gal·lès a baix preu, fet que facilità la creació d’una potent indústria siderometal·lúrgica al País basc.

Es  van crear els ALTOS HORNOS DE VIZCAYA.

La producció siderometal·lúrgica basca era, a més d’escassa, poc competitiva pels seus elevats costos, de manera que per a la seva supervivència calgué: Ajut estatal i Mesures proteccionistes.

La INDÚSTRIA DE BÉNS DEQUIPAMENT: així, es van crear a Biscaia les principals empreses de construccions mecàniques i de construcció naval.

A diferencia de Catalunya, la industria naval de Biscaia es va basar en la DIVERSIFICACIÓ INDUSTRIAL: químiques, navilieres...

Van sorgir els 2 grans bancs bascos: Banco de Vizcaya i Banco de Bilbao.

Catalunya:

diversificació de la indústria catalana→ tèxtil, llanera i nous sectors. Cal destacar el metal·lúrgic:
LA MAQUINISTA TERRESTRE Y Marítima .

Handicaps de la industria catalana: la manca de fonts d’energia i la dificultat de trobar mercats.

Mentre no hi va haver energia elèctrica, el carbó s’havia d’importar, cosa que encaria els teixits en relació amb altres industries europees. Per pal·liar aquesta situació: moltes fàbriques es van situar a la vora dels rius per aprofitar-ne l’energia hidràulica. Això explica la proliferació de colònies industrials al costat dels rius.

Els productes tèxtils poc competitius en el mercat. Els industrials catalans van demanar al govern central l’aplicació d’aranzels proteccionistes.

RESTA D’Espanya:

per totes parts la indústria estava composada per petits establiments artesans que abastien els mercats locals. A ,Madrid no es va donar un veritable desenvolupament industrial fins el XX. Les ciutats castellanes continuaven sent centres administratius, militars i eclesiàstics dominats pels interessos agrícoles.

COMERÇ EXTERIOR I INTERVENCIÓ DE L’ESTAT

Balança comercial espanyola

: era clarament deficitària, donat que les importacions eren superiors a les exportacions. França i GB eren els principals països proveïdors de les importacions. 

Política comercialproteccionistes i lliurecanvistes.

Durant el Sexenni Democràtic es va implantar el lliurecanvisme
. Però cap a final del XIX (1891) es va imposar un aranzel proteccionista que va fer d’Espanya un dels països més blindats d’Europa. 

El moviment obrer durant la Restauració

Durant els primers anys de la Restauració, amb Cánovas com a cap del govern, les organitzacions obreres van haver d’actuar en la clandestinitat.

El període de la Restauració es va caracteritzar per la despreocupació general i per un cert grau d’intransigència pel que fa a les qüestions socials. 

Condicions de vida de la classe obrera→ Masses illetrades que treballaven 13 o 14 hores, fins i tot els diumenges. A més, les dones i els infants, que treballaven a les fàbriques fent la mateixa feina que els adults, cobraven sous molt inferiors als dels homes.

Els corrents anarquistes

Les idees anarquistes van tenir un èxit notable entre el moviment obrer de Catalunya i ANDALUSIA.

Principis bàsics:

• Llibertat absoluta:

  
  sense jerarquies
• Apoliticisme:
  la política no formava part dels obrers
• Vaga:
  per defensar les reivindicacions obreres
• Revolució social:
  per substituir el capitalisme

Eren idees directes i senzilles que van despertar un gran entusiasme

El 1881 es va portar a terme una política més permissiva. Els anarquistes van organitzar un CONGRÉS OBRER a Bcn i esva fundar la FEDERACIÓ DE TREBALLADORS DE LA REGIÓ ESPANYOLA (FTRE).

La FTRE va engegar una acció sindicalista moderada i va créixer en afiliacions i en implantació.

La reivindicació més important demanda de la jornada laboral de 8 h.

Hi havia 2 tendències dins de l’anarquisme:

• Anarcosindicalistes:

  
  destacaven sobretot l’acció sindical per damunt de l’acció revolucionària
  

• Anarcocomunistes:

  
  desconfiaven de l’acció sindical i eren més favorables de l’acció terrorista com a mitjà per assolir una transformació revolucionària.
  

Els enfrontaments interns i els assassinats atribuïts a l’organització anarquista anomenada LA MANO NEGRA, van ser aprofitats pel règim per desencadenar la repressió policíaca contra els anarquistesFTRE va quedar molt afectada i va desaparèixer el 1888.

S’inicià un període caracteritzat per l’abandonament progressiu del sindicalisme i pel triomf de les tesis més radicals: 

ANDALUSIA:

es va produir l’intent anarquista de Jerez→ 500 jornalers van assaltar la ciutat amb la intenció d’alliberar uns anarquistes empresonats.

Catalunya:

l’estratègia terrorista, anomenada PROPAGANDA PEL FET s’anà imposant a poc a poc dins les files de l’anarquisme. 

La propaganda pel fet va sorgir amb la idea del gest violent com a acte d’expressió individual, un acte solidari, espontani i heroic. La tàctica, per tant, consistia en l’acció directa contra els interessos de les classes dominants.

Al 1893: hi va haver 14 atemptats amb bomba a Bcn:

• 24 de Setembre: ATEMPTAT A LA GRAN VIA

El capità general de Catalunya, Martínez Campos, va ser víctima d’un atemptat a la Gran Via. L’autor va ser l’anarquista Paülí Pallàs, que va ser detingut immediatament i condemnat a mort.

• 7 de Novembre: ATEMPTAT AL LICEU

SANTIAGO SALVADOR va llançar dues bombes orsini (de les quals només en va esclatar una), causant 20 morts i 35 ferits.

L’impacte brutal: societat barcelonina, catalana i espanyola sen va sentir terriblement afectada i va arribar a tot el món.

La repressió governativa es va desfermar van ser suspeses les garanties constitucionals i la premsa conservadora va dirigir una campanya que demanava lleis especials contra els anarquistes.

En els mesos següents, van ser detingudes fins a 415 persones, anarquistes la major part. 

Santiago Salvador va ser detingut. 

Després de ser jutjat i condemnat a mort, Santiago va ser executat a garrot vil.

Com a conseqüència de la repressió, els anys 1894 i 1895 pràcticament no es van produir atemptats.

1896:

• 7 de juny: ATEMPTAT DEL CARRER DELS CANVIS NOUS (PROCESSÓ DE CORPUS)

  
  

Aquest dia, va esclatar una bomba mentre la processó de Corpus Christi tornava cap a l’església de Santa María del Mar, al carrer dels Canvis Nous de Bcn.

Van morir-hi 12 persones i va haver-hi 50 ferits.

Se suspenien les garanties constitucionals a Bcn, que no serien restablertes fins a finals de 1897.

L’atemptat de la processó de Corpus va generar una repressió de gran abast. Els empresonaments van ser totalment arbitraris i sense garanties processals i molts dels detinguts van ser tortures sense pietat a fi d’arrencar-los una confessió.

La repressió policial es va abatre principalment damunt el moviment anarquista i, en menor causa, contra lliurepensadors i republicans.

Van detenir entre 600 i 700 persones.

Barcelona, per tant, va ser una ciutat sotmesa al terror i a l’arbitrarietat. Implicava la pràctica de la tortura, perquè obria la porta a tota mena de confessions i delacions.

Entre l’11 i el 15 de Desembre de 1896 es va celebrar un CONSELL DE GUERRA on van ser jutjades 87 persones. 

Aquest macrojudici ha passat a la historia amb el nom de PROCÉS DE MONTJUÏC (va esdevenir el símbol internacional de la repressió contra els anarquistes). 

Un anarquista italià es va desplaçar a Espanya amb la intenció de venjar els seus companys anarquistes→ l’objectiu triat va ser el president del govern, Cánovas, al qual va assasinar.

Amb aquest atemptat es va tancar un cicle sagnant de l’anarquisme a Espanya.

Va ofegar el conjunt del moviment obrer durant anys.

Durant els anys posteriors a aquests fets, el corrent anarcosindicalista va començar a donar els seus fruits.

Els corrents socialistes

L’any 1879 l’Agrupació Socialista Madrilenya es va fundar. El seu principal dirigent va ser Pablo IGLESIAS.

Aquesta agrupació es va convertir en el nucli del PARTIT SOCIALISTA OBRER ESPANYOL (PSOE)→ marxista, d’orientació obrerista, reclamava la desaparició de les classes socials i partidari de la revolució social que permetés la presa del poder als treballadors i el seu alliberament.

L’obertura progressiva del règim de la Restauració va permetre la publicació legal del setmanari El socialisista (1886)  i la creació de federacions locals a diverses ciutats espanyoles.

Agost 1888: els socialistes van constituir a Bcn la UníÓ  GENERAL DE TREBALLADORS (UGT)sindicat de masses d’inspiració socialista que englobava tots els sectors de la producció i s’organitzava en seccions d’ofici a cada localitat. 

PROGRAMA DEL SINDICAT: caràcter reivindicatiu de millores de les condicions laborals, defensa de la negociació col·lectiva, sense renunciar, però a la vaga.

A Catalunya, tant el PSOE com l’UGT van tenir una presència molt reduïda, donada la gran influència anarquista entre els obrers catalans. 

La guerra de Cuba i les Filipines

INTRODUCCIÓ

La crisi colonial de 1895-1898 va posar de manifest la inviabilitat del vell colonialisme espanyol, que es veia enfrontat al nou imperialisme representat pels EUA.

Desastre del 98→ Espanya perd les illes de Cuba, Puerto Rico, Filipines.

Aquesta pèrdua va ser la conseqüència de la derrota d’Espanya en la guerra que va manifestar amb els EUA el 1898.

Els intel·lectuals van afrontar el tema del desastre del 98 en clau de decadència nacional.

La política espanyola a Cuba (causes de la guerra)

Conflictes colonials a Espanya durant la Restauració:

1878:

Pau de Zanjón

1885: disputa per les Illes Carolines ; 1893: Guerra de Melilla.

A Cuba, l’esclavitud havia estat abolida definitivament l’any 1886, però les autoritats espanyoles no aconseguiren engegar un procés de reformes que haurien pogut ajornar el moviment independentista cubà.

Cuba:
ECONOMIA→ girava al voltant de la producció sucrera. Estava controlada per capital nord-americà

POLÍTICA→ corrupció de l’administració colonial i negativa a concedir l’autonomia a l’illa.

En el govern llarg de Sagasta, les úniques mesures que es van aprovar van ser: Abolició de l’esclavitud i Representació pròpia al parlament espanyol

El Projecte de reforma de l’estatut colonial va ser rebutjat per les Corts. L’únic interès d’Espanya era continuar explotant  la colònia.

Les tensions entre Cuba i la metròpolí van augmentar arran de l’oposició cubana als forts aranzels proteccionistes.

Aranzel de 1891→ tenia la intenció de reservar aquell mercat colonial als productes espanyols. Va aixecar l’oposició dels comercials cubans i del govern nord-americà.

1894→ EUA adquiria el 88% de les exportacions cubanes, vol dir que de tots els productes que venia Cuba a l’exterior, el 88% anava als EUA. 

Cuba adquiria el 37% de les seves importacions als EUA, vol dir que de tots els productes que comprava Cuba, el 37% venia dels EUA.

A Cuba, el principi abanderat de l’autonomisme era el partit espanyol de Cuba.

La guerra de Cuba i les Filipines

José Martí va fundar el Partido Revolucionario Cubano.

Amb una gran rapidesa, els independentistes van aconseguir el control de la part oriental de l’illa, on els camperols donaven un suport incondicional.

Els líders de la revolta van aconseguir fer avançar la insurrecció des de la part oriental cap a les regions central i occidental i van posar perill a l’Havana.

Espanya no abordava aquest conflicte en les millors condicions: insuficiència de les forces armades i escassa preparació militar del país.

Cánovas va designar el general Martínez Campos com a nou capità general de l’illa.
Podia comptar amb 118.000 soldats. Es donava carta blanca al nou capità general quan als mitjans escollits per aconseguir la Pau, però sense autonomia→ absolut immobilisme dels seus dirigents tancava la porta cap a altra solució que no fos la militar.

Els soldats espanyols patiran molt a Cuba→ desconeixien el terreny, començaran a patir epidèmies, hauran de patir el clima calorós i humit i se sentiran insegurs davant la tàctica de guerrilles que aplicaven els cubans.

Però la suposada unanimitat del poble espanyol començava a trencar-se amb: manifestacions de quintos, aldarulls locals i augment de pròfugs i desertors.

Martínez Campos dimiteix i Cánovas va rellevar-lo pel general Valerià Weyler→ caracteritzat per la seva duresa i es va llançar a la lluita sense pausa.

Weyler va posar en marxa el seu pla de combat:
tallar el pas a les columnes dels revolucionaris i concentrar la població camperola en poblats tancats perquè no recolzessin els revolucionaris.

Els èxits militars de Weyler i la mort del líder independentista cubà, Antonio Maceo, van produir un cert optimisme a Espanya.

La pressió dels EUA es va fer més forta amb un recolzament moral als revolucionaris cubans. Això va provocar un malestar a Espanya.

L’assassinat de Cánovas va portar Sagasta novament al poder.
Mesures:
Weyler va ser rellevat pel general Ramón Blanco i va elaborar un autèntic estatut d’autonomia per a Cuba.

La burgesia espanyola directament vinculada al mercat cubà va indignar-se: veien la fi d’un mercat reservat i una amenaça per als seus interessos mercantils.

Les mesures adoptades pel govern arribaven massa tard i no podien detenir els esdeveniments que s’anaven accelerant.

Coincidint amb la insurrecció cubana, va tenir lloc també la rebel·lió de les Filipines→ va significar l’obertura d’un segon front en les colònies i va existir nous contingents de soldats.

La presència espanyola en aquest arxipèlag era més feble que no pas a Cuba i Puerto Rico, i es limitava a: presència d’ordres religiosos, utilitzada com a enclavament de comerç amb la Xina i explotació d’alguns recursos naturals.

El moviment insurreccional es basava en l’aversió a l’església catòlica i l’hostilitat general vers Espanya per part de la població indígena.

Es va designar Camilo Polavieja com a capità general i governador de Filipines.

A Filipines es repetia la situació de Cuba→ insurrectes amb recolzament de la població civil i amb una actuació espanyola basada en la guerra a ultrança.

Polavieja va utilitzar la mà dura, simbolitzada en l’execució del líder independentista José Rizal.

Cuba→ l’arribada a la presidència dels EUA de William McKinley va precipitar els esdeveniments. Va exigir que Espanya pacifiqués definitivament l’illa o li concedís plena llibertat.

25 Gener 1898 arribava al port de l’Havana el buc de guerra Maine per donar suport i protegir els nord-americans residents a la ciutat.

15 febrer 1898 una bomba d’origen desconegut va enfonsar el Maine, morint 256 dels 355 soldats que formaven la tripulació.

L’explosió del Maine va augmentar el nombre de partidaris de la guerra amb Espanya als EUA. En aquesta guerra, els americans portarien la bandera de la llibertat d’un poble, el cubà, contra l’opressió espanyola.

L’ambient bèl·lic a Espanya s’estava fent impopular com ho demostren les mobilitzacions impulsades dels socialistes sota el lema “O todos o ninguno”.

La ideologia de la Restauració era honor→ menava a Espanya a rebutjar una solució negociada, que era vista com un signe de debilitat.

La ideologia dels EUA impulsava cap a la ruptura i a manifestar la seva jove força. D’aquesta manera, la guerra es va convertir en una necessitat ineludible per ambdós països.

Espanya va anar a la guerra conscient de l’enorme desequilibri de forces que existia en relació amb l’adversari→ superioritat de la marina nord-americana, l’exèrcit de terra espanyol desgastat i cansat, compost per soldats sortejats que no havien pogut pagar el rescat, no era garantia de superioritat.

21 Abril 1898→ EUA i Espanya estaven ja formalment en guerra.
El govern espanyol ja veia a venir de bon principi la derrota, però no es va imaginar que seria d’una magnitud tant gran i desastrosa.

Derrotes marítimes

Batalla de Santiago i batalla de Cavite

. En elles Espanya va perdre quasi la totalitat de la seva flota de guerra.

Aquests fets van ser suficients per fer veure al govern espanyol la impossibilitat de vèncer i la necessitat de començar les negociacions per concloure la guerra.

21 Agost→ ambaixador francès als EUA signava en nom d’Espanya un protocol de Pau que ja presagiava la pèrdua de les Antilles.

10 Desembre 1898→ tractat de Pau de París entre Espanya i EUA.

Espanya perdia les seves últimes possessions colonials:

Cuba, Puerto Rico, Filipines, Illa de Guam, Marianes, Palau, Carolines.

Les conseqüències del 98

La derrota del 98 va sumir la classe política i una bona part de la societat en un estat de desencís i frustració
: per una banda, va significar la destrucció del mite de l’Imperi espanyol, en un moment en que les potències estrangeres estaven construint els seus imperis colonials. Per l’altra, la premsa estrangera va presentar Espanya com un estat moribund i decadent, amb un exèrcit ineficaç, un sistema polític corrupte i uns polítics incompetents.

Aquesta visió es va començar a pensar entre l’opinió pública espanyola.

Les repercussions econòmiques i polítiques

Malgrat la importància del desastre, les seves repercussions immediates foren menys catastròfiques del que s’esperava:

• Econòmicament:

  
  no va haver-hi una gran crisi. Es va viure un període d’expansió econòmica, amb inflació baixa, reducció del deute públic i augment de les inversions→ causat per la repartició del capital invertit a les colònies i el retorn de molts indianos.
• 
  

  Políticament:

  el règim de la Restauració va sobreviure al desastre.

La crisi del 98 va ser una crisi moral i ideològica→ va causar un gran impacte psicològic entre una part important de la societat espanyola.

La crisi colonial va afavorir l’aparició de moviments que van defensar la necessitat de modernització de la política espanyola.

Joaquín Costa denuncià l’artificiositat de l’Espanya de la Restauració en la seva obra Oligarquía y caciquismo, llibre que aconseguí un gran ressò.

En l’Espanya del desastre, les paraules més repetides van ser regeneració i regeneracionisme:
mot emprat per designar el moviment polític reformista que defensava: la moralització de la vida pública, la reforma de l’Estat, el foment de la riquesa, l’impuls de l’ensenyament i l’oblit de les glòries passades.

El regeneracionisme espanyol assolí pocs resultats pràctics. El més destacat va ser el ministeri d’instrucció pública amb el propòsit de lluitar contra l’analfabetisme.

La derrota també comportà un canvi important en la mentalitat dels militars→ es van inclinar cap a postures més autoritàries i intransigents
. Això va comportar un cert retorn a la ingerència de l’exèrcit en la vida política espanyola. Es reactiva, per tant, la tradició colpista de l’exèrcit espanyol.

A Catalunya el desastre tingué una repercussió immediata en la vida política. Els catalanistes, que havien criticat la política colonial i havien previst les fatals conseqüències de la guerra amb els EUA, van sortir molt reforçats de la crisi del 98.

Es va iniciar un procés que va conduir a la constitució de la Lliga Regionalista.

Tancament de caixes

Poques setmanes després de la desfeta militar, el general Camilo Polavieja, va fer públic el document de caràcter regeneracionista en el qual defensava la necessitat d’aplicar a Espanya un programa de reformes que incloïa la concessió a Catalunya d’una certa descentralització administrativa.

Part de la burgesia catalana va donar suport al programa i va formar una junta de adhesiones al programa del general Polavieja.

La formació d’un nou govern polític conservador Francismo Sivela.

Polavieja fou nomenat ministre de la guerra i un català, Duran i Bas, fou nomenat ministre de la justícia

La reforma fiscal impulsada pel ministre Villaverde, que incloïa nous impostos per cobrir les despeses generades per la guerra de Cuba, va produir una forta protesta a Catalunya. Els comerciants de Bcn es van negar a pagar la contribució trimestral (protesta coneguda amb el nom de tancament de caixes)

. Alguns comerciants foren tancats a la presó per no haver pagat contribucions.

El govern va determinat d’embargar els morosos. L’alcalde de Bcn es negà a executar els embargaments i dimití, acte que li va donar molt prestigi entre els ciutadans.

El moviment es va generalitzar i va donar lloc a una vaga general. 

El govern va suspendre les garanties constitucionals a Bcn.

En desacord amb les mesures repressives, Duran i Bas i Polavieja van dimitir i entre la ciutadania es va començar a estendre la sensació d’haver estat enganyats per Sivela.

A partir d’aquest moment, la fractura entre bona part de la societat catalana i el sistema polític de la Restauració va ser un fet consolidat.