El Desenvolupisme i la Transformació d'Espanya (1959-1975)

Els nous governs tecnocràtics

A partir del 1957, els governs nomenats per Franco, sense desplaçar els grups franquistes tradicionals, van incorporar una nova generació de polítics, alguns vinculats a l’organització catòlica Opus Dei. Presentaven un perfil més tècnic que ideològic, i estaven més preparats professionalment (advocats, economistes, etc.) que els seus antecessors. Per això se’ls va denominar tecnòcrates.

Per als tecnòcrates, l’única manera de mantenir el règim franquista era dur a terme reformes administratives i impulsar una política de creixement econòmic. El desenvolupisme econòmic seria la garantia d’estabilitat social i de continuïtat política, sense haver de qüestionar els principis polítics de la dictadura.

Per disminuir el poder dels falangistes, el partit únic va passar a denominar-se Moviment Nacional, i va quedar totalment supeditat al govern. A més, el règim dictatorial es va definir amb l’eufemisme de “democràcia orgànica” i, per assegurar la seva continuïtat, les Corts van nomenar el príncep Joan Carles (net del rei Alfons XIII) com a successor de Franco en la prefectura de l’Estat amb el títol de rei.

La democràcia orgànica

El règim franquista va adoptar el terme de democràcia orgànica per definir el seu sistema polític enfront de la democràcia liberal. En aquest sistema, la representació popular no s’exerceix mitjançant els partits polítics, el sufragi universal i el Parlament, sinó a través de “corporacions inorgàniques” com la família, el municipi i el sindicat, controlats pel partit i el sindicat únics.

Les reformes econòmiques

El nou govern va posar en marxa el Pla d’Estabilització (1959), l’objectiu del qual consistia a substituir una economia tancada i amb un fort control estatal per una economia vinculada als circuits internacionals i amb més pes de la iniciativa privada.

Com que Espanya va emprendre una sèrie de reformes, diversos organismes internacionals li van concedir préstecs per fer front a la greu situació econòmica i evitar una suspensió de pagaments. A més, Europa vivia una etapa de recuperació econòmica després de la Segona Guerra Mundial i l’economia espanyola estava disposada a aprofitar les condicions favorables del mercat internacional.

A la dècada del 1960 es van posar en marxa els plans de Desenvolupament Econòmic i Social, que es van concretar en tres plans de vigència quadriennal, però l’impacte que van tenir en el creixement econòmic va ser molt limitat. Era una planificació econòmica indicativa amb la finalitat d’impulsar des de l’Estat el creixement de l’economia espanyola, programant l’activitat del sector públic i oferint informació i previsió als inversors privats.

El Pla d'Estabilització

• OBJECTIUS: Fomentar el creixement econòmic, posar fi al fort intervencionisme estatal i suprimir els obstacles a la liberalització comercial i financera.
• LIBERALITZACIÓ EXTERIOR: Eliminació d'obstacles al comerç exterior, tipus de canvi únic, devaluació de la pesseta i atracció d'inversions estrangeres.
• LIBERALITZACIÓ INTERIOR: Eliminació d'organismes interventors i fi de la regulació de preus.
• ESTABILITZACIÓ ECONÒMICA: Reducció de la inflació (congelació salarial i pujada del tipus d'interès) i reducció del dèficit públic (reforma fiscal i reducció de la despesa pública).

L’auge econòmic de la dècada del 1960

Entre els anys 1959 i 1973, Espanya va conèixer un període de gran desenvolupament de la seva economia, amb unes taxes de creixement anual del producte interior brut (PIB) superiors a la mitjana dels països europeus.

Aquest auge econòmic es va manifestar en un gran augment de la indústria, que va renovar els seus béns d'equip, va adoptar noves tecnologies i va augmentar la seva producció i productivitat. La renovació de l'agricultura es va produir per mitjà d'un increment de la mecanització i de la diversificació de l'oferta de productes (carn, llet, fruita, etc.).

També va tenir lloc un creixement del sector serveis, que va adquirir molta importància, gràcies especialment a l'arribada de turistes. El sector turístic es va convertir en un dels puntals econòmics del país. Com a resultat d'aquest procés, entre el 1960 i el 1973, la renda nacional es va incrementar alhora que van augmentar el poder adquisitiu i els salaris, cosa que va produir una millora general del nivell de vida de la població.

La transformació d'Espanya a partir del 1960

A partir del 1960, el creixement econòmic va tenir unes conseqüències determinants per a la modernització del país.

Augment de la població i migracions

A la dècada del 1960, l'expansió econòmica va estimular el creixement demogràfic. La població espanyola va passar de 25,8 milions el 1940 a 33,8 el 1970. Aquest augment va anar acompanyat del moviment migratori més important dels últims segles:

• Emigració exterior: Dos milions d'espanyols van emigrar a països europeus (Alemanya, Suïssa, França).
• Migracions interiors: L'èxode rural va afectar gairebé quatre milions d'espanyols que es van desplaçar des de zones agrícoles (Andalusia, Galícia, Extremadura) cap a les zones industrials de Madrid, Catalunya o el País Basc.

La millora de les condicions de vida i modernització

El creixement econòmic va portar elements de modernització: un fort increment de la població urbana i la pèrdua de pes del sector agrari. L’augment de la renda de les famílies va introduir canvis en els hàbits de consum (rentadores, neveres, automòbils, televisors), incorporant Espanya a la societat de consum.

La modernització social va venir de la mà de l'obertura a l'exterior i el turisme, que van contribuir a canviar la mentalitat dels espanyols. La dona va començar a incorporar-se al món laboral, la influència moral de l'Església va minvar i va sorgir un ampli moviment social a favor de la democratització.

La transformació de Catalunya

Una economia industrial i diversificada

Les mesures dels anys cinquanta van impulsar un fort creixement econòmic a Catalunya. Als sectors tradicionals (tèxtil) se n'hi van afegir d'altres com el químic, el metal·lúrgic (automòbils, electrodomèstics) i la construcció. L'embranzida industrial es va fonamentar en la petita i mitjana empresa, tot i l'existència de grans indústries com SEAT.

Migracions i creixement demogràfic

La industrialització de Catalunya va ser un pol d'atracció. Entre el final dels anys 1940 i mitjan anys setanta, van arribar a Catalunya 1,8 milions d'immigrants, procedents fonamentalment d'Andalusia, Extremadura, Galícia i Aragó, instal·lant-se sobretot a Barcelona i el seu cinturó industrial.

L’oposició al règim

Gairebé 400.000 espanyols van agafar el camí de l'exili al final de la Guerra Civil. Entre 1939 i 1944, grups de partidaris de la República, coneguts com a maquis, van resistir amagats a zones de muntanya fent emboscades armades.

Els canvis econòmics i socials de la dècada del 1960 van propiciar l'enfortiment de l'oposició:

• El Partit Comunista d'Espanya (PCE) va ser el més actiu en la clandestinitat i va participar en la creació de Comissions Obreres (CCOO).
• A Catalunya, el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) va ser l'organització més important.
• El 1971 es va crear l'Assemblea de Catalunya per coordinar les forces d'oposició.
• Els estudiants universitaris i sectors de l'Església catòlica també van sorgir com a veus crítiques.