Desenvolupament de la intel·ligència i el llenguatge en la evolució humana

Evolució humana

Conjunt de canvis del comportament d’un individu al llarg del seu creixement cronològic. Molts psicòlegs han centrat els seus estudis en l’anàlisi d’algun aspecte concret. El desenvolupament d’un nen es pot accelerar o retardar, depenent de les experiències que se li proporcionen. Desenvolupament especialment intens en els primers anys de vida. Com més d’hora es produeix una estimulació, més fàcil és que doni bons resultats, això s’anomena estimulació precoç, primerenca o oportuna. Els adults tenen molt pocs punts de contacte amb el nadó. Les persones evolucionen al llarg de tota la seva vida; en la manera de parlar, de relacionar-se amb els altres. Bon exemple: la taula del desenvolupament psicomotor, que abasta del zero als vint-i-quatre mesos. Es fixen paràmetres normals de desenvolupament en una sèrie d’aspectes, classificats en: Sociabilitat: interacció amb objectes i persones. Llenguatge: analitza aspectes de comunicació. Manipulació: accions amb les mans. Postura: aspectes motors del cos. Jean Piaget ➝ Psicòleg important que ha estudiat el desenvolupament d’un nen. La seva teoria es basa en el desenvolupament de la intel·ligència i en la interacció entre pensament i entorn social.

1.1. Teoria de Piaget

Piaget deia que els nens elaboren el seu coneixement de manera activa. La ment d’un nen s’organitza de manera progressiva, per etapes. Per ell la intel·ligència és la capacitat d’adaptar-se a l’ambient. I el desenvolupament d’aquesta adaptació el va classificar en quatre etapes.

Etapa sensoriomotriu (naixement-2)

Piaget creu que la intel·ligència d’un nen es manifesta en les seves accions. Esquema d’acció: Resposta generalitzada que es pot utilitzar per resoldre una gran varietat de problemes. Assimilació: incorporació d’un objecte o estímul nou a esquemes existents prèviament. Acomodació: tendència a ajustar-se a un objecte nou. És el procés oposat a l’assimilació. Constitueix l’essència del creixement intel·lectual. Desenvolupament mental: solució del conflicte entre usar respostes velles per situacions noves i adquirir respostes velles per enfrontar-se a situacions noves. L’adaptació a situacions noves s’anomena desenvolupament intel·lectual.

Etapa preoperacional (2-7)

Els nens que formen part d’aquesta etapa posseeixen un llenguatge i els significats dels objectes. El nen de dos anys, per exemple, tractarà un pal com si fos una espelma i el bufarà per intentar apagar-lo. Aquesta capacitat és una característica essencial de l’etapa preoperacional.

Etapa de les operacions concretes (7-12)

Diferències importants entre el nen de l’etapa preoperacional i el de les operacions concretes: 1Representacions mentals: el nen de l’etapa preoperacional, segons Piaget, no té una representació mental de la sèrie completa de les accions. I tampoc posseeix cap imatge mental. En canvi, els adults sí que tenen un plànol mental. 2Conservació: en la fase preoperacional no s’hi produeix l’operació de conservació. Un nen de cinc anys creu que quan canvia la forma d’un tros de plastilina, per exemple, la seva qualitat també canvia. El nen petit no adverteix que l’atribut de la longitud d’un objecte és constant i no depèn de com es percep. Tampoc s’adona que la qualitat serà la mateixa sigui quina sigui la forma. 3Termes de relació: el nen preoperacional no comprèn els termes de relació (més fosc, ample, gran…) i tendeix a pensar en termes absoluts. 4Inclusió: en l’etapa preoperacional el nen no pot raonar sobre la part del tot i el tot; no entén que una part d’una cosa està inclosa dins la seva totalitat. 5Classificació: el nen de cinc anys no té la capacitat d’ordenar objectes segons alguna dimensió qualificada. El nen de set anys, en canvi, ha adquirit un important conjunt de regles que no tenia abans. És capaç d’adonar-se que conceptes de relació, per exemple, més fosc, no fa referència a qualitats absolutes, sinó a una relació entre dos objectes.

Etapes de les operacions formals (12 - +)

En aquesta etapa, el pensament és diferent de l’etapa prèvia. Els adolescents són capaços de pensar de totes les maneres possibles de solucionar un problema. A més a més, l’adolescent és molt deductiu, ja que pot pensar proposicions hipotètiques que resultin ser una ficció. En tercer lloc, ells organitzen les seves operacions en ordre superior, on utilitzen regles abstractes per resoldre tota mena de problemes. Ex: Per resoldre un problema “número que sumat a 30 dona el triple” un nen de set anys utilitzarà operacions de suma i multiplicacions, en canvi, un adolescent utilitzarà operacions superiors x+30=3x on trobarà la resposta més ràpidament. Aquestes unitats s’anomenen estructures comminatives, i són molt necessàries per entendre les mates. El pensament formal és una orientació cap a la resolució de problemes; és racional i sistemàtic. El més important és aïllar els elements del problema i explorar totes les solucions possibles

1.2. Actualitat de les teories de Piaget

La teoria de Piaget sobre les etapes no ha estat acceptada universalment. Les variacions individuals del ritme amb el qual cada nen progressa en el desenvolupament. Però les idees de Piaget es confirmen. Estudis realitzats a tot el món revelen que el pensament humà es desenvolupa pertot arreu, tal com va descriure Piaget. Els investigadors moderns, però, perceben el desenvolupament com un procés més continuat del que Piaget pensava. Piaget va identificar elements cognitius importants; va estimular l’interès pel desenvolupament de la ment i va formar deixebles.

2.3. L’estructura del llenguatge

El llenguatge té una estructura molt complexa per facilitar l’estudi i la comprensió.

Fonologia i morfosintaxi: l’estudi dels components formals

Construeixen i estructuren la paraula. Fonologia: disciplina de la lingüística que estudia el valor funcional dels sons de les llengües. Morfosintaxi: part de la gramàtica que estudia les regles de l’estructura interna de les paraules i les regles combinatòries del sintagma. Cada idioma té una estructura diferent que les caracteritza i alhora té aspectes comuns amb altres.

La semàntica: l’estudi dels components de contingut

La semàntica estudia els significats del mot, però s’ha donat poca importància i es dubta dels seus significats lingüístics. Per això alguns psicòlegs prefereixen el contingut del llenguatge (estudia la capacitat del llenguatge per representar la realitat)

La pragmàtica: l’estudi de les funcions comunicatives

La Pragmàtica estudia l’ús del llenguatge, on les persones utilitzen el llenguatge com un instrument per aconseguir un objecta determinat. Les funcions pragmàtiques del llenguatge són les categories que agrupen en diferents usos, però no hi ha una única classificació. Funció d’informar: Proporciona informació sobre un tema en concret a una determinada audiència. Funció d’obtenir informació: Obtenir informació genèrica o específica. Funció de regular l’acció: Regular el comportament o les accions d’altres persones. Funció de gestió de la comunicació: Participar activament en diferents situacions comunicatives i de relació social. Funció metalingüística: Permet a la persona parlar sobre el llenguatge.

Els estadis del desenvolupament del llenguatge

Els nens petits aprenen a parlar perquè els adults els hi parlen. Primeres setmanes de vida: aprenen a respondre la veu, així la veu esdevé un fenomen important dins la vida del nadó. 4 mesos: començant a controlar la veu, iniciant i parlant la producció de sons voluntàriament. 5-6 mesos: són capaços d’intercanviar orals, criden i esperen una resposta. 9-12 mesos: comencen a desplaçar-se acompanyant-ho amb sons.13-17 mesos: els nens han estat estimulats i coneixen 12-20 paraules, on facilita la comprensió i l’expressió del missatge.17-24 mesos: apareix la paraula telegràfica (frases de dues paraules) “papa aigua”. 2 anys: el ritme de desenvolupament s’accelera i a 3 anys utilitza les formes verbals de passat i futur. 7 anys: utilitzen el llenguatge per comunicar-se i aprendre. El desenvolupament del llenguatge continua fins a l’adolescència.

El llenguatge escrit i les seves funcions

En els països occidentals l’educació obliga l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura a tothom. L’escriptura és un instrument essencial per la cultura i social de les comunitats humanes. S’utilitza l’escriptura en nombroses funcions: Funció de registre o arxiu: capacitat d’analitzar i memoritzar dades (ha permès l’avanç de la ciència) Funció de regulació social: l’escriptura de lleis, contractes, documents… ha permès regular i controlar el comportament social. Funció de comunicació a distància: permet l’emissor d’un missatge i comunicar-se amb un receptor separat per la distància i el temps

2.6 El llenguatge de signes

Ha estat utilitzada i desenvolupada per persones sordes, on és considerat un llenguatge ampli. Els components formals: moviments de les mans acompanyats de l’expressió corporal. Els components de contingut: està relacionat amb el significat de les expressions. Els components pragmàtics: deriven de l’ús de la llengua de signes