Desenvolupament del llenguatge: etapes i trastorns

Comunicació i expressió

La comunicació, persegueix un intercanvi, és a dir, hi ha intencionalitat d’aconseguir una resposta per part de l’emissor. L’expressió, no compleix necessàriament aquesta intencionalitat, ja que es refereix bàsicament a una exteriorització d’unes sensacions, impulsos o desitjos. Context social? Una estimulació adequada, que propiciï la comunicació. Una comunicació motivadora, que faciliti la interacció. Una interacció qualitativa, mitjançant la qual se sàpiga escoltar i contestar adequadament. L’animació i invitació a la imitació, com a element d’aprenentatge. Etapa prelingüística: És caracteritzada per l’emissió de diferents manifestacions, sons o altres produccions fonètiques no verbals, que consisteixen en els primers intents comunicatius. Abasta des del naixement fins als 12 o 15 mesos aproximadament, amb l’aparició de les primeres paraules. És fonamental acariciar, abraçar o portar el nadó en braços, perquè és la manera que es senti estimat. És important aprofitar els moments de bany i de després del bany per fer-los massatges per tot el cos.  Etapa de llenguatge combinatori: Comprèn des que es comencen a adquirir les primeres estructures lingüístiques fins que s’inicia el domini de la sintaxi, pròpia del llenguatge adult. Entre els dos i els sis anys.

Etapa 1

L’infant comença a unir paraules soltes. Utilització d’estructures lingüístiques compostes gairebé exclusivament per substantius, verbs i adjectius.

Etapa 2

L’infant aconsegueix crear les primeres frases. L’ús de morfemes i flexions. L’augment del lèxic. L’ús de la negociació. La formulació de preguntes. L’aprenentatge de regles sintàctiques. El domini dels conceptes relatius.

Etapa 3

L’infant inicia el seu camí cap al llenguatge adult. Fonètica. L’aplicació dels seus punts de vista. La distribució del temps. El diàleg. La capacitat de distingir el temps real de l’irreal. La subordinació. Regressions: reparació, en el si de les conductes del llenguatge, de comportaments que pertanyen a estadis anteriors de desenvolupament. Són transitòries, provocades per un trauma, una malaltia... Retards: Adquisició retardada de determinats aspectes del llenguatge. Trastorns: La no adquisició excessiva en alguna o diverses àrees del llenguatge, edat cronològica determinada o a la presencia de comportaments lingüístics anormals. Disfèmia: És un trastorn en la fluïdesa de la parla caracteritzat per la interrupció d’una manera més o menys brusca del ritme d’una expressió verbal. És difícil de diagnosticar abans dels sis anys. relació amb els infants: No mostrar ansietat o impaciència, i evitar situacions de tensió en els moments d’interacció. No fer-li repetir les paraules o frases, ni dir-li que parli tranquil o a poc a poc. Donar-li temps que acabi la frase sense interrompre'l ni anticipar-nos. Donar-li conversa i animar-lo a parlar en situacions de no tensió. Llegir contes al seu costat i parlar-li de coses que l’interessin. Preparar psicològicament i fisiològicament l’infant perquè pugui realitzar el tractament en condicions òptimes. Dislèxia: És un trastorn de la llengua a causa d’una inadequada adquisició dels seus mecanismes. Hi ha diferents graus de dislèxia, la greu i la lleu. Signes de dislèxia:  Aparició de les primeres paraules després dels tres anys. Aparició de les primeres combinacions després dels quatre anys. Persistència d’un llenguatge esquemàtic més enllà dels sis anys. El vocabulari es manté reduït i el llenguatge és telegràfic i completament agramatical, inventen paraules amb una fonètica que és fàcil i curta.