Descartes i la superació del dubte escèptic

A les Meditacions Metafísiques, s'aplica el dubte metòdic, radical i escèptic, però és provisional, perquè l'objectiu és trobar una veritat que sigui indubtable.

Punt de partida

Descartes comença fent un diagnòstic aplicat a la seva època: la ment humana està malalta i, per tant, cal alliberar-la, perquè des d'un principi va agafar el camí equivocat. Descartes decideix que cal sotmetre a una crítica destructiva totes les certeses del nostre coneixement.

Com es fa?

Si s'ha de fer una crítica d'una en una, és una tasca impossible. L'altra fórmula és aplicar el dubte escèptic: atacar directament els fonaments del nostre coneixement. Hem d'aplicar el dubte escèptic als nostres sentits i a la raó.

Primera Meditació: Els sentits i la raó

No ens podem fiar dels nostres sentits perquè sovint ens enganyen. Exemples: el rem a l'aigua, la distància o el geocentrisme. Ens podem fiar de la raó? No, perquè mai podem estar-ne al 100% segurs.

Objeccions al primer argument

• Hi ha coses de les quals no es pot dubtar.
• I si els altres són els que t'informen? (Raó: la nostra raó és molt fiable i supera la fiabilitat dels sentits).

Segon argument: Somni i vigília

Totes les nostres experiències són representacions o imatges que, tot i ser falses, podem somiar que són verdaderes. Cap de les nostres experiències escapa al dubte escèptic.

Objeccions al segon argument

Les nocions matemàtiques resisteixen el dubte metòdic: sempre 3 + 2 = 5, independentment que estiguis despert o en un somni.

Tercer argument: El Geni Maligne

Ens hem d'imaginar que hi ha un geni maligne que ens fa creure tot malament, que ens enganya i fa que el dubte arribi absolutament a tot. És el motiu universal del dubte: dubteu de tot. Aquí és quan Descartes arriba al mateix lloc que els escèptics, però ara vol anar més enllà de l'escepticisme.

Segona Meditació: El Cogito

Descartes ens diu que, malgrat que tot sigui fals, el dubte ens porta més enllà del dubte: s'autosupera. Per què? Quan dubto, penso; i pensar vol dir que hi ha quelcom que pensa, per tant, existeix. La màxima és: Cogito ergo sum (penso, així doncs, sóc).

Sóc una cosa que pensa mentre pensa, i això és alguna cosa que no necessita demostració. És una màxima evident, clara, distinta i immediata que captem per intuïció. Per a Descartes, l'home és una substància formada per:

• Ànima: el jo pensant o res cogitans.
• Cos: la matèria o res extensa.

Les dues funcions del Cogito

1. Justifica l'existència d'un jo pensant diferent i independent del cos, que està sempre sotmès al dubte metòdic.
2. Ens proporciona un criteri modèlic de veritat. Acceptarem només com a vertader allò que sigui evident, clar, distint i immediat a la nostra intuïció.