Descartes te Raó quan defensa que l'ànima

Enviado por Chuletator online y clasificado en Filosofía y ética

Escrito el en catalán con un tamaño de 5,67 KB

2. El concepte d’idea en Descartes i el Seus típus

4. Arguments demostratius de l’idea del Déu i del món

Descartes, com A precursor del moviment anomenat Racionalisme, defensa l’autosuficiencia de la raó com a font de coneiximent, així com també defensa la creencia en L’existència d’idees innates, les quals ens ajudaran a construir les veritats complexes I fiables a les quals haurà aplicat el mètode basat en la intuició i deducció Que no deixarà cap lloc al dubte.Com a Racionalista es distanciarà dels Empiristes per considerar que l´experiència no pot ser font de certesa i també S´allunyarà dels esceptics ja que aquestos són estàtics i no demostren interés Per trobar la veritat absoluta i fiable.Descartes, estarà interesat en Descobrir l´orige de la nostra causa i és així, com naix el concepte d´idea.

Per a Descartes Les idees són els continguts mentals i per tant subjectius, pensades per un Subjecte individual el qual sols es concient de les seues propies idees. Amb la Filosofía de Descartes el concepte d’idea cambia radicalment ja que per a Aquest la filosofia deixa de centrarse en el què es i passa a donar prioritat Al problema de cóm podem coneixer. Així, en tant que les idees passen a ser Considerades sols continguts de la ment i en tant que tot el coneiximent son Idees, Descartes pot fins i tot posar en dubte l’existencia d’un món material fora De les idees. Descartes comença així la distinció entre: “Subjecte que coneix i Subjecte conegut “ Descartes distingeix entre 3 tipus d’idees. En primer lloc Les adventícies que procedeixen del hipotètic món exterior a través dels Sentits. Després considera les idees factícies les quals fabrica la pròpia ment A partir d’altres idees, i es açi on entra en joc l’experiència. I per últim Les idees innates les quals no procedeixen de l’experiencia ni tampoc son idees Factícies. Per tant Descartes per tant de justificar-les les considera idees de Déu, és a dir, no son adquirides per experiencies sensorials sinó que estan Registrades al esperít i per tant no son altra cosa que la mateixa facultat de Pensar. Per a Descartes hauran sigut implantades a la ment per una substancia Superior, Déu. Aquest argument li servira per a justificar i demostrar L’existència de Déu.










Per tal de ser Considerades idees han de ser clares i distintes ,es a dir no han de donar Cabuda al dubte i es a partir d’aquesta concepció de les idees innates quant Descartes comença la recerca de la realitat analitzant l’idea de Déu i el Primer que haura de fer es buscar una definició per a aquest. De Déu entén que Es una substancia infinita, eterna, inmutable, independent i omniscient e Omnipotent, per la qual cosa jo mateix i totes les alres coses que existeixen Deuen haber sigut creades i produides. Aquesta definició implica que l’idea de Déu no es una idea adventícia, ja que no tenim cap experiència directa d’un Esser amb aquestes caracterísitques, però tampoc es una idea factícia, per tant Ni hi ha altra opció que considerarlo idea innata. A partí de açi no queda Altra que demostrar còm es possible que l’idea de Déu siga innata. Necesita Trobar la desmotració per justificar que Déu existís i que es la causa de L’idea de Déu que ell poseeix, i poder així garantir la seua propia existència Com a subjecte que pensa i també l’existencia del món i que encara dubta. Per Tant són varios els arguments que justificarien l’existencia de Déu segons Descartes. El priemer l’idea d’infinit ja que al ser jo un esser finit algú amb La característica Déu haberla possat amb mi, i aquest ésser a sigut Déu. El Segon argument que jutifíca la exitència de Déu es l’idea de perfecció ja que Al no ser jo un esser amb ises caracterísitques i tindre consiencia d’eixa idea Amb un ser d’isa característica. Despues que Descartes a mostrat l’existència De Déu amb aquestos arguements pot assegurar definitivament que algunes de les Coses de les quals habia dubtat son realment certes i es així com rebuja L’ipotesí del geni maligne ja que al ser Déu un ser poderós i bondadós no pot Permetre que existisca un esser enganyador.

És a partir D’aquest descobriment que  Descartes es Planteja una visió mecanicista de la realitat física i de l’univers en la seua Dimensió material i corporea on l’univers sería una gran màquina composta de Peces extenses, finites en constant moviment. Aço surgeix a parit del moment en Qué Déu substancia infinita posa en funcionament l’univers per tant una vegada Demostrada l’existencia de Déu aquest será la causa primera del moviment Introduit a la matèria.

Pera Descartes La substancia es lo concret existent, la que poseeix la causa de la seua Existència. Fará distinció entre substancia finita, que són les que no tenen en Si mateixa la seua propia causa i les substancies infinites, les quals si tenen La propia causa. Afirma que cada substancia s’identifica amb un atribut que Equival a la propia essencia i que Déu es forma en una idea clara i distinta.

Per tant aquesta Doble consideració entre substancies finites i infinites és quant Descartes Planteja la possibilitat que l’ésser humà siga un compost d’ànima i cos i així Déu com a perfecció serà garantia de veritat i per tant si en algun moment Apareix l’error no será causa de Déu ni de la raó ni dels sentits sinó del Nostre própi judici al precipitarnos.

Entradas relacionadas: