Descartes i el Racionalisme: Dubte, Mètode i Veritat

Introducció al Pensament de Descartes

Aquest fragment de l'obra Discurs del Mètode del racionalista francès René Descartes tracta sobre el dubte, un mecanisme que l'autor decideix fer servir per analitzar des de zero tot el coneixement que fins ara tenia com a cert, i així saber si algun d'ells segueix sent vàlid després. Per això, necessita un dubte universal, que rebutgi com a fals tot allò de què no estigui segur de la seva vàlua. Descartes proposa per això unes regles que es coneixen com el "dubte metòdic".

El Dubte Metòdic

En primer lloc, rebutja tota la informació que ens proporcionen els sentits, perquè aquests poden donar-nos lloc a l'engany. En segon lloc, també accepta que l'ésser humà pugui ser propens a errors de raonament i, per tant, també dubta de tots els raonaments i demostracions. D'altra banda, també reconeix la dificultat per diferenciar entre somnis i pensaments, i que no hi ha res que ens indiqui exactament si estem somiant o desperts. Per últim, i encara que no apareix en aquest text, Descartes també es feia la idea de l'existència d'un "geni maligne", que ens fa veure coses evidents que no ho són.

Del Dubte a la Veritat

Aquest dubte, encara que és universal i rebutja, per tant, tot coneixement i veritat, no és un dubte escèptic, sinó el contrari: és un pas d'un mètode per arribar al veritable coneixement. És més, mitjançant aquest mètode l'autor dedueix la primera veritat, absoluta i inqüestionable: "Penso, per tant existeixo". A partir d'aquesta primera afirmació, l'autor dedueix que, encara que el seu cos i tot el que el rodeja no fossin només il·lusions i pogués fingir que no existeixen, mai podria fingir que no pensa. Per això, afirma que hi ha una part de nosaltres, que ell identifica com l'ànima, diferent i independent del cos, la missió del qual és pensar. Això és el que ell denomina com a substància pensant.

Evidència com a Criteri de Veritat

També arriba a la conclusió que només pot justificar i demostrar aquesta primera veritat perquè és clara i evident i, per tant, afirma que només el que es presenta de forma clara, evident i diferent pot ser considerat com a veritable coneixement. Aquest és el criteri de veritat que utilitzen els racionalistes per decidir si un coneixement és veritable o no: l'evidència.

Déu i les Substàncies en Descartes

D'altra banda, l'autor també s'adona que, en dubtar, deixa de ser un ésser perfecte, és a dir, el dubte és una imperfecció de l'ésser, i la perfecció està en conèixer. D'aquí dedueix que aquesta idea de perfecció només podria haver estat introduïda per un ésser més perfecte que ell mateix, ja que d'una cosa que és imperfecta no pot sortir res perfecte, i del no-res tampoc pot sortir res. Descartes identifica l'ésser que ha posat aquesta idea perfecta en ell amb Déu, i l'associa a un nou tipus de substància: la res infinita. És així com l'autor supera el solipsisme, una postura que defensa que només es pot conèixer el jo i res més. Aquesta demostració de Déu guarda relació amb l'argument ontològic de Sant Agustí, ja que els dos parteixen de la idea que no es pot negar l'existència de Déu com a ésser que té totes les perfeccions, ja que ens portaria a contradiccions. També té relació amb la quarta via de Sant Tomàs, aquella que estableix una jerarquia de valors i la necessitat d'un ésser que els reuneixi tots en el seu grau màxim.

Les Tres Substàncies

: 1. sustancia : deu 2. substància res cogito ( substància pensant) 3. substància res extensa.