Descartes: Mètode, Dubte Metòdic i Substància

Descartes té com a objectiu aconseguir la felicitat. La felicitat és el fet de poder conèixer la realitat (la veritat). La insatisfacció que sent Descartes amb l'aprenentatge d'alguns coneixements previs (aristotèlics) provoca que pensi que s'ha de començar de nou i construir una nova filosofia, partint de fonaments sòlids i indubtables. Descartes pensa que cal disposar d'un criteri de veritat; i les matemàtiques (per la seva certesa i l'evidència de les seves raons) brinden el model a partir del qual es pot obtenir un criteri de veritat.

El Mètode Cartesià

Aquest mètode necessita:

• Intuïció: la captació d'una veritat evident per si mateixa, la ment la comprèn, no queda rastre de dubte.
• Deducció: derivació de veritats a partir de veritats primeres, primera afirmació (correcta i veritable). La intuïció és necessària en el procés de deducció perquè la veritat prové d'unes premisses inicials les quals coneixem per intuïció.

El mètode és el conjunt de normes segures i fàcils per arribar al coneixement de tot allò que serà capaç, és garantia de veritat (Descartes hi té gran confiança). Els racionalistes usen el mètode deductiu (general a fenòmens particulars). Descartes creu en un mètode únic entre la filosofia i la ciència, descriu el saber com un arbre.

Regles del Mètode

1. Evidència (no precipitació, prevenció).
2. Anàlisi (dividir).
3. Síntesi (simple a complex).
4. Enumeració (repassar).

El Dubte Metòdic

És la manera d'aplicar el mètode a la filosofia: dubtar de tot allò que pot fer dubtar. Dubtar de les coses tradicionals; el dubte cartesià és un dubte metòdic, "tàctic" "fingit", no dubta com els escèptics, ho fa com un pas previ per aconseguir el coneixement (serveix per posteriorment eliminar qualsevol dubte).

Primera Afirmació i Classificació de les Idees

Aquest és el primer principi a partir del qual desenvolupa tota la seva filosofia. No es tracta d'una deducció sinó d'un coneixement adquirit per intuïció aplicant el mètode deductiu. Segons Descartes, pensar és unir i relacionar una sèrie d'idees.

Classificació de les idees:

• Adventícies: semblen venir de fora (arbre).
• Fictícies: creacions de la imaginació (centaure).
• Innates: idees que provenen de la ment (Déu, jo i existència).

La Substància

Substància: és allò que existeix sense necessitat de cap altra cosa. Amb sentit estricte només Déu és substància, atès que quan concebem la substància, concebem una cosa que no necessita res més que ella mateixa. En sentit ampli, podem considerar també substàncies les ments i els nostres cossos materials.

Les Tres Substàncies

1. Pensant (jo).
2. Divina (demostra que Déu existeix a partir de la idea innata de Sant Agustí i Sant Anselm).
3. Extensa, Déu garanteix que les coses materials existeixen.

Món: substància extensa i moviment. Qualitats primàries (magnitud, forma, moviment i repòs); secundàries (olor, color, so...), que no formen part de l'objecte sinó del subjecte que les percep.

Context Històric i Influència de Descartes

Descartes va viure en una època marcada per la inseguretat i la confusió provocades per la crisi que patia l'home del segle XVII: els vells coneixements havien deixat de ser vàlids, i eren discutits i qüestionats pels intel·lectuals de l'època. Dues causes van ser les principals d'aquest malestar i confusió: la revolució científica i la pèrdua de la unitat religiosa. La primera, havia desmuntat les teories que s'havien mantingut durant segles, com el geocentrisme, les teories aristotèliques, o el mètode escolàstic. La segona, va provocar que l'Europa cristiana es dividís en tres blocs: catòlic, protestant i anglicà; una divisió que va ser causa de molts conflictes durant diversos segles, com la guerra dels Trenta Anys.

Racionalisme i Empirisme

La filosofia de l'època va intentar apropar-se al mètode i a la seguretat matemàtica amb què la ciència comptava per al seu progrés. La seva missió era la de crear una base en la qual les noves teories científiques es relacionessin i fossin coherents, crear una nova visió del món. Dues corrents van intentar realitzar això: racionalisme i empirisme. Ambdues corrents es basaven en el mètode matemàtic i l'observació de la realitat, i valoraven el paper de la raó i l'experiència per a assolir el coneixement. No obstant això, el racionalisme, iniciat pel mateix Descartes, donava a la raó el paper principal, mentre que l'empirisme, iniciat per Hobbes, se centrava en l'experiència com a base del coneixement.

Característiques del Racionalisme

Els trets principals de la filosofia racionalista eren diversos:

• Plena confiança en la raó humana, ja que afirmaven que només amb ella es pot assolir la veritat.
• Afirmació de l'existència d'idees innates, un tret platònic que afirmava que el coneixement es troba d'alguna manera present en l'ànima humana.
• Recerca d'un mètode adequat per a accedir al coneixement.
• Proposta d'una metafísica basada en la idea de substància, que redueix la divisió d'Aristòtil a tres fonaments: substància, atributs i modes.
• Mecanicisme, que defensa que la realitat és un mecanisme gegant que es pot analitzar i comprendre.

Llegat de Descartes

La influència de Descartes en una filosofia que era antiquada i inservible per a l'època va ser enorme: va innovar i va crear un mètode que va permetre l'avenç i l'adaptació de la filosofia a les noves corrents. La seva confiança en la raó roman fins als nostres dies, i posseeix gran importància en la nostra societat, així com el seu mètode. D'altra banda, l'individualisme cartesià també roman arrelat en una societat, la nostra, en la qual l'individu ha de definir la seva identitat en un món dominat per la publicitat i les grans empreses.