Descartes i Hume: Racionalisme i Empirisme a Examen

René Descartes: Les Meditacions Metafísiques

Descartes es proposa fonamentar la ciència sobre bases absolutament indubtables.

1. Primera Meditació: El dubte metòdic i l'abast del dubte

Per fer-ho, utilitza el dubte metòdic o hiperbòlic: decideix rebutjar com a fals tot allò que presenti el mínim motiu de dubte. Qüestiona la fiabilitat dels sentits (ja que sovint ens enganyen, com amb les il·lusions òptiques), l'existència del món exterior (per la dificultat de distingir entre la vetlla i el somni) i, finalment, fins i tot les veritats matemàtiques, introduint la hipòtesi del geni maligne, un ésser capaç d'enganyar-nos sistemàticament en els nostres raonaments més evidents.

L'objectiu d'aquest procés no és l'escepticisme, sinó trobar un punt de suport inqüestionable. La connexió és clara: si el món exterior pot ser un somni o una il·lusió (1a), l'única realitat que queda és la del jo que dubta (2a). El cogito és el fonament que ens permet sortir del "no-res" en què havíem caigut amb el dubte.

2. Segona Meditació: El descobriment del Cogito

En el punt de màxima incertesa, Descartes descobreix una veritat que no pot ser qüestionada: el fet mateix de dubtar és un acte de pensament, i per pensar, cal existir. El "Penso, doncs existeixo" (Cogito ergo sum) es presenta com una veritat immediata i evident.

A més, mitjançant l'exemple del tros de cera, conclou que la naturalesa dels cossos no es coneix pels sentits (que ens donen informació canviant), sinó per l'enteniment. Així, el jo s'afirma com una res cogitans (substància pensant), l'essència de la qual es defineix exclusivament pel pensament, independentment de qualsevol experiència corporal. Com que el jo és finit i imperfecte, no pot explicar per què té en la ment la idea d'infinit. L'única manera de resoldre aquesta dependència és acceptar que un ésser superior (Déu) ha posat aquesta idea en ell.

3. Tercera Meditació: L'existència de Déu com a fonament

Per sortir del solipsisme, Descartes analitza les idees que té a la ment:

• Adventícies: del món exterior.
• Fictícies: de la imaginació.
• Innates: inherents a la raó.

Trobant la idea d'un ésser infinit i perfecte, l'autor argumenta que el subjecte, essent finit i imperfecte, no pot haver produït una idea de tanta magnitud. Per tant, l'única causa possible d'aquesta idea és que existeixi un ésser realment infinit: Déu. La seva existència queda demostrada com a causa necessària de la idea d'infinit que el subjecte posseeix. L'error no és un defecte de fàbrica de la meva ment (creació divina), sinó el resultat de la meva voluntat lliure quan s'accelera massa. Déu passa a ser el garant de la meva capacitat de conèixer.

4. Quarta Meditació: L'origen del judici i l'error

Descartes resol el problema de l'error: si Déu és perfecte, no pot ser un enganyador. L'error no resideix en l'enteniment (que és limitat però correcte), sinó en la voluntat, que és més àmplia que l'enteniment i, per tant, més propensa a l'abús. L'error sorgeix quan la voluntat afirma o nega idees que l'enteniment no ha percebut amb claredat i distinció. Per tant, el coneixement és segur sempre que ens limitem a afirmar allò que la nostra raó percep d'una manera indubtable.

Si tinc una idea d'un ésser perfecte i sé que la meva facultat de raonar (garantida per Déu) és bona, puc concloure que l'existència és inseparable de la perfecció. Déu esdevé la veritat més òbvia de totes.

5. Cinquena Meditació: L'argument ontològic

Descartes presenta una prova a priori (basada en la raó pura) de l'existència de Déu. Parteix de la seva definició com a ésser absolutament perfecte. De la mateixa manera que la idea de triangle comporta necessàriament que la suma dels seus angles sigui 180°, la idea de Déu comporta necessàriament l'existència. Com que existir és una perfecció, un ésser absolutament perfecte no pot no-existir sense entrar en una contradicció lògica. Déu existeix, doncs, per necessitat de la seva pròpia naturalesa.

Déu connecta el meu esperit (res cogitans) amb la matèria externa (res extensa). Sense la veritat de Déu establerta en les meditacions anteriors, el món físic seguiria sent un somni o una invenció del geni maligne.

6. Sisena Meditació: El món exterior i el dualisme

Finalment, Descartes demostra l'existència del món material, la res extensa. Com que Déu és bo i no enganyador, no pot permetre que la nostra inclinació natural a creure en l'existència d'objectes físics sigui falsa. Així, el món exterior existeix realment. Amb això, el filòsof consolida el seu dualisme: l'ànima és una substància pensant i el cos és una substància extensa, dues realitats fonamentalment diferents i separades, unides només en l'ésser humà gràcies a la creació divina.

David Hume: L'empirisme i el coneixement

L'empirisme és un moviment filosòfic britànic que s'oposa al racionalisme, afirmant que el coneixement racional es fonamenta en l'experiència i nega rotundament l'existència d'idees innates. David Hume, filòsof escocès de gran rellevància, defensa que en el moment de néixer, la ment humana és una Tabula Rasa, és a dir, una pissarra en blanc. La seva visió es caracteritza per un escepticisme que rebutja les especulacions abstractes, limitant el coneixement humà només a allò que prové de l'experiència.

Teoria del Coneixement (Epistemologia)

Per fonamentar el coneixement, Hume estableix un criteri de veritat estricte anomenat Principi de la còpia: només és veritat aquella idea que prové d'una impressió comprovable; si no es pot saber de quina impressió deriva, la idea s'ha de descartar. El coneixement està format exclusivament per percepcions, les quals es divideixen en dues tipologies fonamentals:

• Impressions: Són la informació que ens prové de l'exterior a través dels sentits (vista, oïda, tacte, etc.) i es caracteritzen per ser percepcions fortes i intenses.
• Idees: Són còpies o "imatges" més febles de les impressions que tenim a la ment. Aquestes poden ser idees simples (com el color vermell o el fred) o complexes (com una rosa, que és la combinació d'idees simples).

La ment humana produeix el pensament connectant aquestes idees simples a través de tres lleis d'associació: la llei de la semblança, la llei de la contigüitat i la relació de causa-efecte.

A l'hora de classificar la naturalesa del nostre coneixement, Hume distingeix dues formes principals:

• Relacions d'idees (Relations of ideas): Engloben les matemàtiques i la lògica. Són veritats a priori de caràcter deductiu que sempre són certes i no necessiten l'experiència sensible per demostrar-se.
• Qüestions de fet (Matters of facts): Corresponen a les ciències empíriques i a les afirmacions quotidianes. Són veritats a posteriori (basades en l'experiència), s'obtenen per inducció i només ofereixen una veritat probable i provisional. Hume les considera les més importants per a la vida humana.

Crítica al Principi de Causalitat

Una de les aportacions més demolidores de Hume és la seva anàlisi del concepte de "causa", entès tradicionalment com una connexió necessària entre un fenomen A i un fenomen B. Hume argumenta que el nostre coneixement només arriba fins on arriben les impressions actuals i el record d'impressions passades; per tant, és impossible tenir cap impressió sobre el futur.

Aplicant el seu criteri de veritat, determina que la "connexió necessària" entre dos fets és incomprovable mitjançant els sentits. El que realment veiem és que un fenomen succeeix temporalment abans que un altre, però la idea de causalitat prové exclusivament d'una creença generada per l'hàbit i la repetició. Aquest fet desmunta la validesa universal de la inducció científica, convertint-la en una simple generalització provisional.

L'Escepticisme: Crítica a la Metafísica i a Déu

Hume aplica el seu empirisme antimetafísic de manera implacable, argumentant que la metafísica està plena de "dèries mentals" construïdes sobre idees que no deriven de cap impressió sensible. El seu rebuig inclou els següents elements clau:

• La idea del "Jo": Critica la idea innata del "Jo" cartesià. Argumenta que no existeix cap impressió constant i invariable que doni lloc al "Jo". Per a Hume, la identitat personal és només un feix de sensacions i passions diferents que s'alternen constantment.
• La idea de Déu: Manté una posició d'ateisme (rebutjant la idea de Déu, tot i que reconeix la impossibilitat de refutar-ne l'existència). Nega que Déu sigui una idea innata, afirma que no en tenim cap impressió sensible, i descarta que se li pugui aplicar el títol de "causa" del món perquè la causalitat no és cap llei real de la natura.

Emotivisme Moral

En l'àmbit de l'ètica, Hume s'aparta del racionalisme clàssic per defensar l'emotivisme moral. Argumenta que conceptes com "bo" o "dolent" no es poden extreure de les "relacions d'idees" (matemàtiques) ni de les "qüestions de fet" (experiència objectiva). Per tant, l'origen de la moral no rau en la raó, sinó en els sentiments i les emocions.

Davant d'un comportament, reaccionem segons uns hàbits i creences internes que aproven o censuren certes actituds. Aquesta visió el condueix a un utilitarisme ètic relativista, on la societat determina que és "bo" allò que, en aquell moment, es considera útil i desperta el sentiment d'aprovació, minimitzant així el dictat racional en favor de la inclinació pràctica i emocional.