Descartes: res cogitans i res extensa — cogito i món extern

Segona meditació: la res cogitans i el cogito

2n paràgraf: En la segona meditació, Descartes (1596-1650) arriba, a través del dubte, a l'afirmació de la pròpia existència i al descobriment de la nostra naturalesa com a substància pensant. Com hem comentat, Descartes reprèn el dubte i es centra en la possibilitat de l'existència del jo fent dues preguntes: Sóc tan dependent del cos i dels sentits que, sense aquests, no puc ser? Si no hi ha res al món, jo tampoc no existeixo?

3r paràgraf: Tot seguit, és precisament en aquest moment en el qual apareix una primera afirmació que es resisteix al dubte. En tot aquest procés no ha fet una altra cosa que pensar, i pot dubtar de tot allò que pensa (el contingut), però no del fet que pensa (l'activitat).

Per tant, si pensa alguna cosa és perquè existeix. És la cèlebre afirmació cartesiana cogito ergo sum. Per això, Jo sóc, jo existeixo és la primera veritat que descobreix (és una substància pensant, la res cogitans) i que resisteix tot criteri de dubte, fins i tot el més extrem del geni maligne, perquè, si no existís, no podria ser enganyat. La res cogitans és el subjecte de les activitats de dudar, concebre (o entendre), afirmar, negar, voler i no voler, imaginar i sentir. Totes aquestes activitats es donen en el pensament, no poden separar-se d'aquest ni poden ser pensades com a no pertanyents a la seva naturalesa.

Ànima i unió amb el cos

4t paràgraf: Cal ressaltar que Descartes afirma que l'ànima (res cogitans) és diferent i independent del cos (aquest forma part de la matèria, és a dir, la res extensa), ja que no necessita cap lloc ni depèn de cap cosa material per existir. Hi ha dues coses que sabem sobre l'ànima o l'esperit:

1. que és una substància que pensa, i
2. que està unida al cos de manera que forma una totalitat amb ell.

El fet que ànima i cos siguin metafísicament diferents (i que l'existència de tots dos principis sigui clara i distinta) no implica que no estiguin units, ja que el punt d'unió es trobava, segons Descartes, en la glàndula pineal del cervell.

5è paràgraf: Finalment, la segona meditació acaba amb una reflexió sobre el paper que tenen en el coneixement els sentits, la imaginació i l'enteniment per demostrar per què és més fàcil conèixer les coses que pertanyen a l'ànima que les que pertanyen a les coses corporals. En aquest sentit, pren com a exemple un tros de cera sortit del rusc que sotmet a canvis per demostrar com desapareixen les qualitats inicials que havíem conegut pels sentits (qualitats secundàries) i com allò que es manté en els canvis, que és el que en les coses sembla essencial (qualitats primàries), només ho podem conèixer a través de l'enteniment. L'estudi del tros de cera reafirma la meva existència en tant que cosa pensant.

El meu esperit és primer en l'ordre del coneixement en relació amb les coses materials, en la mesura que és més fàcil de conèixer.

Sisena meditació: la res extensa i l'exterioritat

2n paràgraf: Descartes (1596-1650), a la sisena meditació, ens mostra la problemàtica que amaga la fonamentació de l'existència dels objectes materials, és a dir, de l'exterioritat (del que després anomena la res extensa). L'essència de l'Ésser infinit (res infinita) implica la seva existència, mentre que les essències finites només impliquen la possibilitat dels objectes reals. En aquest sentit, encara tenim present el record de les raons que ens portaven a dubtar dels sentits.

3r paràgraf: No obstant això, amb el coneixement del meu esperit (res cogitans) i de Déu (res infinita), és possible superar, almenys parcialment, el dubte referit al meu coneixement sensible: totes les meves idees clares i distintes corresponen a objectes produïts per Déu. En conseqüència, estic inclinat a creure que les meves idees sensibles provenen dels cossos exteriors. Tanmateix, només les idees clares i distintes són veritables. Si Déu no és enganyador, aquests cossos existeixen.

4t paràgraf: Per a Descartes, el món extern ha d'existir perquè Déu no pot enganyar-nos; d'aquesta manera, el concepte de «món» és una idea innata, però la seva evidència deriva de l'evidència de Déu. No sabem què és el real en ell mateix si no és a través de la ment.

5è paràgraf: Finalment, Descartes afirma que l'ésser humà és singular perquè és l'únic ésser en el qual la substància extensa (cos) i la substància pensant (ànima) estan en connexió. La resta d'éssers vius són pura extensió (no tenen capacitat de pensar ni intel·ligència). En aquest sentit, cos i ànima són dues substàncies distintes i independents. D'una banda, el cos és una cosa extensa, divisible i que no pensa. D'altra banda, l'ànima és una cosa que pensa, indivisible i inextensa. Els moviments del cos estan regits per la necessitat i s'expliquen a partir de teories mecanicistes. L'activitat de l'ànima es regeix per la llibertat.

La interacció entre aquestes dues substàncies és, segons Descartes, gràcies a la glàndula pineal (una estructura única que posseeix un fluid tènue que corre a través dels nervis que estan repartits per tot el cos, i viceversa). Aquest fluid subtil rep el nom d'«esperits animals».