Desarrollo social

2.1. SOCIALITZACIÓ I DESENVOLUPAMENT SOCIAL

2.1.1. L’ésser humà com a ésser social.

El procés de socialització i desenvolupament social

L’ésser  humà és un ésser social des del moment del seu naixement

La socialització és el procés pel qual cada ésser humà es converteix en un membre actiu i de ple dret de la societat de la qual forma part. Amb la socialització, la persona es forma com a ésser únic i adquireix les pautes culturals, els costums i els valors compartits per la majoria dels comportaments del seu grup.

Socialització primària i secundària

• Socialització primària es produeix en el si de la família en un context basat en la relació afectiva, incorpora les formes principals de comunicació social i aprèn a respectar els hàbits i les regles més elementals de convivència.
• Socialització secundària es produeix en altres contextos socials, com l’escola o altres grups d’oci, en que les regles són menys flexibilitat de negociació i les relacions són menys íntimes. És important que l’infant negociïn amb la família per poder entendre que hi ha regles que es poden discutir i flexibilitzar i d’altres que n. D’aquesta manera li serà més fàcil poder acceptar les regles col·lectives.

Factors que condicionen el desenvolupament social

• Cada ésser humà posseeix, des del naixement, una manera de ser que té les seves arrels en la genètica.
• Es desenvolupa en unes circumstàncies ambientals i socials concretes: en un medi cultural, econòmic i familiar determinat que té unes característiques pròpies.

Per tant el desenvolupament social és producte, d’una banda, del factor genètic i de l’altra, del factor ambiental.

2.1.2. Agents de socialització.

Anomenem agents de socialització les persones o institucions que exerceixen una influència sobre l’infant i incideixen, així, en el seu desenvolupament social. Els agents de socialització principal són:

1. La família.
2. L’escola.
3. Grup d’iguals.
4. Televisió.
5. Altres mitjans de comunicació.

LA FAMILIA:L’entorn familiar, un espai privilegiat de socialització

• Constitueix el primer agent de socialització, interacciona per primera vegada amb altres éssers humans.
•  Es essencial ja que determinen les bases per establir les relacions socials futures i els vincles afectius amb altres membres de la societat.
• Es comencen a desplegar les funcions bàsiques de l’ésser humà; el llenguatge verbal.
• També actua com un filtre sobre la resta dels agents socialitzadors, ja que son els pares els que decideixen quan es el moment idoni per accedir a altres contextos (l’escola)

En l’entorn familiar es produeixen els primers aprenentatges.

Pares i fills, simplement pel fet de conviure, interaccionen, i per tant, es produeix una transmissió de valors, d’idees, d’actituds..., d’aprenentatges en definitiva.

Un dels factors que ha variat més en les últimes dècades en la societat és la intervenció educativa del pare en el desenvolupament socioafectiu dels seus fills. A conseqüència de la incorporació de la dona al món laboral.

Pel que fa a les relacions amb els germans/es en la família, es pot dir, que són relacions clarament ambivalents, per la quantitat d’emocions oposades que enclouen.

L’ESCOLA: L’escolarització com a àmbit diferenciat de desenvolupament i de socialització sorgeix, així, a causa de la complexitat de la societat actual.

• És la manera d’entrar en contacte amb la societat, és una institució organitzada per a transmetre continguts i formes de comportament.
• Formen grups d’edat que són a càrrec d’una o diverses persones adultes,  grups en els quals la proporció nens/adults és més alta que en la família.
• L’escola representa un context molt determinant en el desenvolupament social.
• Els factors escolars que influeixen en el desenvolupament social són:
  1. El nombre d’infants que formen els grup classe
  2. L’estil educatiu i les actituds de l’educador/a
  3. Les expectatives que es creen sobre cada infant
  4. Les característiques físiques i les instal·lacions del centre, Etc..

EL GRUP D’IGUALS

• Les primeres relacions amb el grup d’iguals són a la família (germans, cosins, veïns...)
• Quan els infants comencen a desplaçar-se es quan comencen les relacions entre infants de la mateixa edat.
• Cap als 2 anys ja són capaços d’una gamma més àmplia d’habilitats socials complexes i cooperatives.
• La qualitat de les relacions va millorant al llarg de la infància, a mesura que van creixent i van esdevenint més competents socialment.

LA TV: EDUCACIÓ INCIDENTAL:El paper socialitzador i educatiu que exerceix en el desenvolupament i l’educació dels infants és important tenir-la en conte ja que està molt present en el seu dia a dia. Es pot considerar com una “escola paral·lela” que constitueix el que s’ha anomenat educació incidental.

La presència del tv en la vida dels infants

Són moltes les hores que es infant passen davant del tv o altres pantalles (ordinadors o videojocs) i que resten temps a altres activitats, com jugar, passejar, etc.

No obstant això, van aprenent maneres d’expressar emocions, valors i estils, i formes de relacionar-se, d’afrontar les dificultats, encara que no sempre sigui de manera adequada.

La tv com a portadora de nous valors i models socials: Proporciona models diferents de comportaments i amplia el ventall d’opcions de vida. Però els models televisius tb poden entrar en conflictes amb els valors i les normes de la mateixa família.

2.1.3. El comportament agressiu. Qualsevol conducta que pretén causar dolor  o danys a algú o a alguna cosa. Es tasca dels adults ensenyar-los a resoldre les situacions conflictives d’una manera alternativa a la violència.

Evolució dels trets agressius en el desenvolupament social.

Al voltant de l’any i mig ja tenen prou capacitat emocional i cognitiva i comencen a sentir frustració o enuig .

• Cal buscar la millor estratègia per a actuar i evitar mossegades com a resposta a la frustració o l’enuig.
• Són les tècniques de modificació de la conducta les que ajuden a modificar aquestes conductes agressives.

Amb l’aparició del llenguatge, l’infant canvia la forma d’agressió i així l’agressió física es substituïda majoritàriament per l’agressió verbal.

2.2. TEORIES EXPLICATIVES

2.2.1. les teories de l’aprenentatge social. ALBERT BANDURA.

La idea principal és: que els infants aprenen la majoria de les conductes imitant el comportament d’altres persones, especialment les que són més significatives per a ells.

Nadó s’adona que amb la imitació de les conductes dels progenitors, el recompensen amb carícies i atencions. S’estableix un cercle que actua com a reforçador de les conductes.

A mesura que creix, el nen associa imitació amb recompensa, de manera directa o vicària (per substitució). Aprenentatge per observació.

2.2.2. la teoria sociocultural de VIGOTSKY (1896-1934). La llei de doble formació dels processos psicològics superiors

La teoria sociocultural: idees i concepcions sobre el desenvolupament que posen èmfasi en l’aspecte social. Vigotsky considera que tots els processos psicològics tenen origen social.

Llei doble de doble formació dels processos psicològics superiors: tot procés psicològic superior apareix sempre dos cops en el desenvolupament de l’ésser humà:

• Primer en el terreny interpsicològic (entre persones)
• Després intrapsicològic (en l’àmbit intern i individual)

Entre els dos té lloc la interiorització: reconstrucció interna d’una operació realitzada externament.

Moments diferenciats entre adquisició i ús:

• 1 a 3 anys. Nen parla per comunicar-se amb persones de l’entorn pròxim. Primera fase ús llenguatge: funció comunicativa (és interpersonal). Es manifesta en situacions d’interrelació social.
• 3 als 5-7 anys. Acompanya accions amb les verbalitzacions corresponents: parla egocèntrica o privada. Llenguatge que ajuda nen a pensar i organitzar el que està fent. Característiques: omissiu (freses curtes amb poques paraules) i predicatiu (suprimeix subjecte oració).
• A partir 5- 7 anys. No acompanya actes amb la frase corresponent gràcies procés interiorització del llenguatge egocèntric, apareix el llenguatge interioritzat, per organitzar les accions i ordenar el pensament. Llenguatge intern i individual.

Nivell de desenvolupament real, potencial i zona de desenvolupament. proper

Distinció entre el que una persona pot duar a terme sola i el que pot fer amb ajuda. Utilitza conceptes de nivell de desenvolupament real (NDR), nivell de desen. potencial (NDP) i zona de desen. proper (ZDP).

• NDR: constituït per activitats que una persona pot fer de manera independent.
• NDP: activitats amb ajuda. S’anomenen potencials xq més endavant podrà fer-ho sola.
• ZDP: zona d’interacció social que es troba entre els dos nivells, el real (actual) i el potencial (possibilitats futures). Persona adulta o més capaç pot intervenir  proporcionant ajudes ajustades, facilitant pas d’un nivell potencial a un real.

La teoria sociocultural i l’educació. Finalitat educació:promoure el desenvolupament de l’ésser humà.  Diferències important entre els diversos autors sobre com es promou aquest desenvolupament: Piaget defensa que la educació s’ha d’ubicar en l’etapa de desen. en que es troba el nen, centrant-se en el que el nen ja pot fer.  Per a Vigotsky, l’educació sempre ha d’anar per davant del desenvolupament, per així estirar-lo i fomentar l’aprenentatge. Una altre aplicació de la teoria sociocultural es troba entre l’aprenentatge entre iguals. La interacció social és font d’aprenentatge i promou el desenvolupament.

2.2.3. la teoria psicosocial d’ERIKSON (1902-1994). Deixeble de Freud es va dedicar a la psicoanàlisi infantil, a l’ensenyament i a la investigació. Va modificar i ampliar les etapes fixades per Freud, per elaborar una teoria pròpia: teoria psicosocial. Diferències respecte les teories freudianes:

• Afirma en la seva teoria que el desenvolupament psicosocial té lloc al llarg de tota la vida i no únicament  en la primera part, com postulava Freud.
• A diferència de Freud, Erikson considera que les etapes del desen. psicosocial no es centren en una part del cos, sinó en la relació que la persona estableix amb l’entorn.
• Diferència destacable en la importància que Erikson atorga als elements socials.

La psicologia del jo: Es va basar en les estructures de l’allò, el jo i el superjò, però a diferència posa èmfasi en el jo, com a element essencial i organitzador de la vida de la persona. Per a Erikson, el desen.de l’ésser humà té una base fonamental en un jo que es relaciona amb altres éssers humans. El jo estableix una relació diferent amb cadascuna de les etapes del desen. psicosocial. Cal tenir en compte que les relacions s’estableixen en un medi concret i en una cultura determinada; influeixen sobre la manera com s’establiran aquestes relacions i la condicionen. Hi ha una retroalimentació.

Les etapes del desenvolupament psicosocial d’Erikson: A més de les etapes del desen. sexual que ja havia definit Freud, i tenint en compte els aspectes social, Erikson considera vuit etapes en el desen. psicosocial al llarg de tota la vida. En cadascuna de les fases hi ha una dificultat que s’ha de superar: una crisi del desenvolupament o conflicte central que es pot resoldre de diferents maneres al llarg d’un continu.

• Etapa 1. Confiança enfront desconfiança (fins a un any d’edat). Figura principal és la mare i proporciona confiança. Crisi o conflicte: deslletament (físic o psicològic). Si abans de la crisi no ha hagut confiança o es perd arran del deslletament, el nen es posiciona en la desconfiança.Important que desenvolupi la confiança sense eliminar la capacitat de desconfiar.
• Etapa 2. Autonomia enfront vergonya (1 a 3 anys). Període de molta activitat independent. Si es sent capaç i autosuficient, és autonomia; però es pot sentir criticat i dubtar de les seves possibilitats, vergonya i dubte. Desitjable que assoleixi l’autonomia però conservant vergonya i dubte per evitar excés d’impulsivitat.
• Etapa 3. Iniciativa enfront culpa (3 a 6 anys). Volen fer moltes activitats amb iniciativa i creativitat, de vegades suposa contrariar als pares, el qual pot generar sentiments de culpa i un excés de rigidesa moral en la futura persona adulta. Però massa iniciativa tampoc és convenient, pot derivar en crueltat (ex: passar per damunt altres aconseguir els seus objectius).
• Etapa 4. Laboriositat (indústria) enfront inferioritat (entre 7 i 11 anys). Nen pot ser molt laboriós i aplicat tant en el joc com en el treball escolar, si es sent competent i valorat. Si no és així, la falta de reconeixement crea sentiment d’inferioritat. Propiciar la laboriositat amb humilitat.
• Etapa 5. Identitat enfront confusió (adolescència).Els adolescents intenten esbrinar qui són. Assoleixen la identitat si aconsegueixen un sentiment d’unitat i integració de la infància...Però pot aparèixer la confusió de rols, entesa com una crisi d’identitat. Un excés d’identitat o identitat fanàtica fa la persona intolerant.
• Etapa 6. Intimitat enfront aïllament (principi edat adulta). La possibilitat de viure i crear una família i assolir la intimitat es relaciona amb el fet de poder acceptar l’altre amb les seves diferències, renunciant a parts d’un mateix. Quan això no ocorre apareix l’aïllament. Extrems: excés d’intimitat amb la parella podria conduir al distanciament d’altres persones; la por d’adquirir compromisos i la falta d’intimitat, situacions de soledat i aïllament.
• Etapa 7. Generativitat enfront d’estancament (al voltant 40). La preocupació per la generació futura dona lloc a la generativitat, es refereix a tot allò que té a veure amb l’atenció als altres. Si no es resol dona lloc a l’estancament. Un excés de generativitat també pot conduir a l’estancament si la persona s’oblida en extrem de si mateixa.
• Etapa 8. Integritat del jo enfront de desesperació (cap al final de la vida). El dilema consisteix a acceptar si s’ha viscut la vida amb sentit o no. L’acceptació de la pròpia vida, de la infància...tot això dóna lloc a la integritat. Quan no s’arriba a l’acceptació, i la persona continua en lluita amb ella mateixa i amb la vida que ha tingut, sorgeix al desesperació. La integritat del jo, permet afrontar la mort sense por.

2.2.4. La teoria ecològica de BRONFENBRENNER (1917-2005).

Què postula la teoria ecològica? L’anàlisi dels entorns o contextos en que es produeix el desenvolupament de l’ésser humà i en les relacions que es generen entre ells. El desen. de l’ésser humà es veu afectat per les relacions en els diferents contextos en què participa. Aquests contextos van variant i modificant al llarg del cicle vital.

Els contextos de desenvolupament: Bronfenbrenner concep els contextos com estructures concèntriques, incloses l’una dins l’altra:

• Microsistema. Context immediat de desenvolupament:
  • • Relacions interpersonals (relacions cara a cara).
    • Persona assumeix un rol determinat, compleix funcions més o menys diferenciades.
    • Patrons d’activitat.
• Mesosistema. Sistema de microsistemes. Exemple mesosistema: compost d’entramat de relacions entre la família i la feina en els adults; família-escola cas infants.
• Exosistema. Persona no participa de manera directa, però tot el que hi té lloc influeix en el que passa en la resta de contextos del desenvolupament. L’impacte del que es produeix en aquests contextos no afecta directament la persona, ja que no són contextos immediats, però la seva influència és evident. Exemple, TV: els nens no són protagonistes directes dels programes que s’hi emeten, però poden acabar comportant-se de la mateixa manera que els personatges que apareixen.
• Macrosistema. Exerceix la seva influència sobre els altres sistemes. Inclou aspectes relacionats amb la cultura, les ideologies i les creences predominants, que determinen que diferents contextos siguin semblants i que es pugui parlar d’una certa coherència entre ells. Exemple, el país.

Important destacar que el desenvolupament es veu afavorit quan les relacions entre contextos diferents són bidireccionals, així es fomenta la confiança mútua i el consens pel que fa a les expectatives i als objectius.

2.3 LA SOCIABILITAT EN LA INFÀNCIA

2.3.1 EL CONEIXEMENT D’UN MATEIX: A partir de l’any d’edat els nens/es petits comencen a ser conscients que constitueixen éssers independents i separats dels altres; en iniciar l’escolarització han progressat tant en el seu autoconeixement que ja comprenen realment qui són i com es relacionen amb les altres persones.

L’autoconeixement i el jo categòric: L’autoconeixement és una diferenciació clara entre un mateix i les altres persones. Apareix en la majoria dels nens/es entre els 15 i els 24 mesos.

En aquesta 1a fase manifesten conductes que testimonien la seva autoconsciència, com ara els sentiments de competència i incompetència. Aquests sentiments expressats en forma d’alegria o d’enuig són, doncs, mostres de la manifestació d’un jo que comença a mesurar-se en contraposició a la realitat.

A partir dels 2 anys, l’aparició de la funció simbòlica i del llenguatge promou el desenvolupament d’un jo categòric, que permet que es refereixin a ells mateixos en relació amb algunes de les seves característiques, com l’edat, el sexe o algun aspecte físic. L’aparició d’aquest jo i de l’autoconsciència té molt a veure amb les conductes d’autoafirmació i oposició pròpies d’aquesta edat.

La formació de l’autoconcepte:

Entre els 2 i els 6 anys es comença a formar l’autoconcepte, que inclou les creences sobre les capacitats, les habilitats, els valors, etc., que una persona considera que li són propis, però que encara no inclou cap tipus d’avaluació, ja que és simplement descriptiu.

En l’edat preescolar, els nens/es creuen que ho poden fer tot i que tot ho fan bé. Cap als 3 anys sobreestimen les seves capacitats de manera sistemàtica.

Als 8 o 10 anys es produeix un canvi important en les autodescripcions que fan. A partir d’aquesta edat hi començaran a incorporar els trets de personalitat de manera habitual.

El desenvolupament de l’autoestima:

La valoració de l’autoconcepte dóna lloc a l’autoestima, que pot ser positiva (alta) o negativa (baixa). La manera de valorar el que un creu que és origina una autoestima global o valoració general, que es va organitzant jeràrquicament en diverses autoestimes durant els primers anys.

Cap als 7 anys diferencien entre 3 autoestimes separades: la física, la social i l’acadèmica.

Inicialment els nens/es tenen una autoestima molt alta, encara que poc ajustada a la realitat. Però les comparacions socials i les avaluacions dels altres que tenen lloc en l’edat escolar incideixen en una certa disminució de l’autoestima, ja que detecten que ni ho poden fer tot ni tot el que fan ho fan correctament.

En avaluar el seu rendiment provocarà reajustaments en la seva autoestima, que anirà fluctuant al llarg d’aquests 1ers anys d’acord amb les experiències pròpies.

A la recerca de la identitat.

No és fins a l’adolescència que la recerca de la identitat es converteix en una qüestió prioritària.

2.3.2 EL CONEIXEMENT DELS ALTRES:

La percepció de l’altre:

Les 1eres descripcions que fan els nens/es petits d’altres persones n’inclouen aspectes concrets i observables. Progressivament, van incorporant característiques psicològiques a les definicions.

Posteriorment anomenen trets més detallats, però sense poden entrar encara en el matís situacional.

Quan comencen a comparar-se amb els altres, també comparen les altres persones entre elles. Inicialment, aquestes comparacions es basen en l’aparença física i el comportament observable, però + tard tmb inclouen la manera de ser.

Paral·lelament els nens/es van aprenent a interpretar-ne les conductes i les seves intencions.

Als 2 anys ja manifesten intencions pròpies en les conductes que exerceixen.

La comprensió de les intencions i la presa de perspectiva:

Dels 2 anys i mig als 3, la comprensió de les intencions es comença a estendre als altres. Aquesta capacitat es relaciona amb la presa de perspectiva, que és la possibilitat d’imaginar el que poden estar pensant i sentint altres persones.

2.3.3 LES RELACIONS ENTRE PERSONES.

L’amistat: L’amistat passa de ser una relació concreta basada en una activitat plaent per evolucionar cap a una relació mútua més abstracte que inclou aspectes psicològics i de companyonia.

Els conflictes en les relacions interpersonals: Es tracta d’una cosa inevitable derivada de la diversitat i constitueix un marc educatiu per a l’aprenentatge.

2.5 DIFICULTATS I CONFLICTES EN EL DESENVOLUPAMENT SOCIAL

2.5.1 COMPORTAMENTS AMB UN NIVELL ALT D’ACTIVITATS.

Infants molt moguts: no estan quiets i intervenen contínuament en les activitats proposades. A partir dels 3 anys s’espera dels infants que siguin capaços de mantenir-se asseguts, fent activitats, durant temps més llargs.

Trastorns per dèficit d’atenció amb hiperactivitat: conegut com a hiperactivitat, apareix en els 1ers anys de vida –entre els 2 i els 6 anys- i remet durant l’adolescència.

No es coneix amb exactitud l’origen però se sap que hi intervenen variables genètiques i ambientals, factors biològics i de retard maduratiu.

Signes d’alarma i pautes de detecció:

• Gran activitat motriu.
• Impulsivitat o falta d’autocontrol.
• Dèficit d’atenció.

Comportament dels infants hiperactius: Són difícils de gestionar i dificulten la relació grupal (interrompen, s’aixequen...). Tenen molt poca consciència del perill, la qual cosa els porta a patir accidents i caigudes freqüents. A més, suposa una limitació per a l’aprenentatge escolar i repercuteix negativament en l’entorn social de l’infant.

Avaluació i tractament:

A més d’estudiar els dèficits d’atenció, el nivell d’intel·ligència general i el comportament general de l’infant, la psicòloga clínica també s’entrevista amb el nen/a i pot fer una observació del seu comportament a casa i a l’escola.

Amb tota aquesta informació es decideix el tractament que cal seguir, pot consistir en una teràpia de tipus psicològic que pot anar acompanyada o no de l’administració d’algun tipus de medicació. 

 Tipus d’agressivitat:

Adaptativa: forma part del desenvolupament normal de l’ésser humà i constitueix una resposta lògica davant la frustració.                       Al voltant dels 2 anys, els infants comencen a descobrir la seva personalitat:

• Apareixen conductes d’oposició com rebequeries i plors.
• Intenten contraposar les seves actituds a la voluntat de la persona adulta, per imposar els seus desitjos (comportament d’autoafirmació).
• Segons Freud el seu comportament està regit pel principi de plaer (l’infant protesta i es queixa quan els seus pares o altres adults marquen normes intentant que entri en el principi de realitat).

Aquest comportament va disminuint progressivament fins al 5 anys:

• A partir de la socialització els infants van aprenent altres formes d’expressar-se.
• Apareix l’agressió instrumental: els nenes agredeixen generalment sense intenció de fer mal, aquesta classe d’agressió es contraposa amb l’agressivitat hostil, no adaptativa en la qual sí que hi ha intenció de causar dany.

*Encara que els nens i nenes agressius  solen estar mal valorats pels seus companys, generalment no els preocupa el rebuig , ja que pensen que amb les seves accions dominen els altres.

Trastorn de conducta dissocial: a partir dels 10 anys, es dona quan la conducta agressiva es converteix en perillosa i antisocial.

• Es tracta d’un problema clínic seriós, que es manifesta per baralles i insults freqüents, agressions, etc. Acompanyat de la falta de sentiment de culpa.
• Una de les Causes: pertinença a famílies amb problemàtiques importants (maltractament, alcoholisme, pobresa extrema...).
• Quant al tractament, pel fet que no hi ha sentiment de culpa ni consciència de malaltia, el nombre de fracassos terapèutics és elevat.
• La prevenció és essencial: s’ha d’intervenir per reforçar l’autoestima, ensenyar a controlar l’agressivitat i potenciar les habilitats socials de relació.

Possibles causes de l’agressivitat infantil:

• Des d’una perspectiva social s’ha observat que el tipus de joc i joguines poden influir a afavorir conductes més agressives en les infants, mentre que es valoren negativament i es reprimeixen aquestes mateixes conductes en les nenes.
• La violència televisiva i de video jocs es un factor a tenir en compte, ja que podrien ajudar a generar conductes agressives.
• Un dels aspectes més determinants és el comportament agressiu dels pares i les conductes de rebuig o distanciament cap els fills i conflictes continus en moltes parelles.
• En alguns casos, la convivència implica interacció, els infants molt actius o irritables poden generar en els seus pares conductes més agressives i en molts casos origina una permissivitat paterna cap aquestes conductes i despreocupació.

2.5.3 dificultat per entaular relacions social.

Timidesa extrema:

• Hi ha infants que estableixen poca relació amb els companys, es mostren apàtics i recelosos, fins i tot eviten participar en jocs de grup.
• Malgrat que no són rebutjats poden ser ignorats per la seva falta de participació i implicació, per tant tampoc són tinguts en compte en les activitats socials. D’aquesta manera es retroalimenta un cicle d’autoexclusió.
• La seva presència és silenciosa i no genera conflictivitat, és molt habitual que passin desapercebuts per les persones adultes.

Estratègies per facilitar la integració dels infants amb timidesa extrema:

Proporcionar-los experiències d’interacció plaents:a causa de no haver gaudit aquestes experiències , implica un cert desconeixement del plaer i falta d’estímuls per participar-hi.

Objectius de la intervenció:

• Proporcionar-los l’ambient i les condicions necessàries perquè descobreixin cóm és de gratificant jugar i interaccionar en grup (contes vivenciats, jocs sociodramàtics  i dinàmiques de grup).

Ajudar-los a formar-se una autoestima positiva:

• Aquets infants tenen un baix concepte de sí mateixos, ja que se senten inferiors.
• Es pot treballar la millora d’autoestima des de la vessant individual: percebre les seves qualitats positives, prendre consciència de les seves febleses, i animar-lo a superar-les.
• La millora de l’autoestima enfocada des del reconeixement social, permet a l’infant sentir-se capaç de fer coses i a descobrir que la seva intervenció també és important per els altres.

Caldrà ensenyar-li :

1. Entrar i sortir de jocs
2. Iniciar converses
3. Expressar emocions
4. Mostrar un comportament més assertiu.
5. Que entengui que cometre errors o rebre crítiques forma part de la vida de totes les persones.

Ensenyar-los a relaxar-se: la utilització de tècniques de respiració i relaxació, contribueixen a disminuir la tensió i canalitzar adequadament l’ansietat que generen les relacions socials.

2.5.4. marginació i desenvolupament socioafectiu.

L’escola té un paper decisiu en la compensació de mancances i desigualtats, ha de potenciar la integració.

Integració i marginació:

Integració: pertinença de les persones a una societat, en la que conviuen amb altres i gaudeixen de drets, a l’hora que accepten el sistema de pautes, conductes i valors que la regeixen. Una persona que està integrada en una societat quan participa plenament.

Marginació social: separació d’una persona de la societat a la qual pertany, ja sigui de manera voluntària o imposada , i és produïda gairebé sempre per una pèrdua de drets, de beneficis d’oportunitats, per tant una persona marginada és aquella que no participa en tot el que la societat li ofereix o fins i tot li demana.

INTEGRACIÓ à participació plena.

MARGINACIÓ à separació de la societat.  à   pèrdua de: drets, beneficis i oportunitats.

La inadaptació i l’exclusió com a formes de marginació:

• Persona inadaptada: és aquella perquè no vol o bé perquè no pot, no accepta o no compleix les normes i els valors acceptats pel grup majoritari.
• Diferència entre inadaptació i marginació: Quan la causa rau en la persona à inadaptació.  Quan la causa rau en la societat à marginació.  Podem dir que tota persona inadaptada està marginada, però no tota persona marginada és inadaptada.
• L’exclusió social: forma més extrema de marginació. Engloba totes les situacions per les quals una persona pertanyent a una societat, deixa de ser considerada com a membre de ple dret d’aquesta societat. M. Castells afirma: l’exclusió social d’un segment significatiu d ela societat està composta per individus rebutjats; el valor cam a treballadors/consumidors d’aquests individus s’ha exhaurit, i es prescindeix de la seva importància com a persones.

La marginació camina de la mà de la pobresa o altres estats de mancança.

Altres causes de marginació:

1. Malalties mal vistes (SIDA)
2. Una raça o religió diferent
3. Costums o preferències sexuals diferents dels acceptats.
4. Persones amb discapacitats
5. Malalties mentals

Marginació i desenvolupament social en l’edat infantil:

• La marginació en la infància pot conduir a una situació d’exclusió en l’edat adulta.
• La marginació infantil sempre suposa involuntarietat, ja que algú o alguna cosa aliè als infants, els fa viure sense tot allò que per dret els correspon. Això repercutirà en el seu procés de socialització, i per tant en el seu desenvolupament.
• En general, tenen poca capacitat d’autocrítica i són fàcilment influenciables per les circumstàncies i l’entorn.
• La fusió de tot això es tradueix en l’adopció de conductes conflictives i inapropiades, i encesos greus pot acabar desembocant en trastorns psicopatològics.