Demografia, Urbanisme i Sostenibilitat a Catalunya

Distribució de la població a Espanya

La població a Espanya es distribueix de manera desigual, concentrant-se principalment a Madrid i a les zones litorals a causa de la major oferta de serveis i oportunitats laborals. Aquesta tendència es va consolidar durant la industrialització dels anys 60 i 70 amb l'emigració de l'interior cap a nuclis com Barcelona o Bilbao (més feina i millor salari), i s'ha vist reforçada posteriorment per l'auge del turisme al Mediterrani i l'arribada d'immigració a les àrees urbanes. Mentrestant, bona part de l'interior peninsular pateix un despoblament progressiu fruit d'una economia poc diversificada i la manca de serveis.

Envelliment demogràfic i èxode juvenil

Les províncies amb menor densitat de població solen presentar un envelliment demogràfic més acusat, ja que l'emigració de la població jove cap a zones amb més oportunitats laborals i acadèmiques redueix dràsticament el nombre de naixements. Com a conseqüència d'aquest èxode juvenil, en aquests territoris hi roman una proporció molt més elevada de persones grans, fet que consolida una estructura poblacional envellida i amb poc relleu generacional.

Empremta ecològica i biocapacitat

L’empremta ecològica mesura els recursos naturals consumits per una població i la superfície necessària per produir-los i absorbir-ne els residus, mentre que la biocapacitat representa la capacitat regenerativa dels ecosistemes d’un territori.

Països deutors i creditors

Els països deutors de biocapacitat, com els Estats Units, la Xina o gran part d’Europa, són aquells on l’empremta ecològica supera la capacitat de regeneració del seu territori a causa d'una alta industrialització i densitat de població. Per contra, els països creditors, com el Brasil, el Canadà o Rússia, disposen de reserves naturals que superen el seu consum gràcies a la seva gran extensió i menor pressió demogràfica. En definitiva, el nivell de desenvolupament i el consum d'energia determinen que les nacions més industrialitzades tendeixin al dèficit, mentre que les regions amb grans ecosistemes conservats actuen com a creditores.

Urbanisme: Plànols de Barcelona

En la fotografia es poden identificar dos tipus de plànols urbans:

• Plànol irregular (Ciutat Vella): Corresponent al nucli antic de Barcelona, es caracteritza per haver-se desenvolupat sense una planificació prèvia, amb carrers estrets, sinuosos i de traçat irregular, illes de formes diverses i una elevada densitat d’edificació.
• Plànol ortogonal (Eixample): Es caracteritza per una disposició regular dels carrers, que es creuen formant angles rectes, amb illes homogènies i xamfrans a les cantonades. Aquest model facilita la circulació, l’organització de l’espai urbà i la distribució dels serveis.

Funcions urbanes

El nucli antic de Barcelona combina la funció residencial amb una forta activitat turística, cultural i comercial. D’altra banda, l’Eixample destaca per una gran diversitat de funcions urbanes, on l'ús residencial conviu amb un potent sector de serveis, oficines i equipaments.

Anàlisi de la piràmide de població

La piràmide presenta una forma regressiva o d’urna, característica de les societats desenvolupades:

• Base estreta: Indica una baixa natalitat i fecunditat.
• Tronc ampli: Mostra un pes important de la població activa.
• Cúspide ampla: Conseqüència de l’elevada esperança de vida i l’envelliment demogràfic.

Catalunya se situa en una fase de post-transició (fases 4 o 5), definida per una natalitat i fecunditat extremadament baixes. Gràcies als avenços socials, l'esperança de vida és molt elevada i la mortalitat mínima, fet que provoca un creixement vegetatiu gairebé nul o negatiu.