Pas del mite al logos apunts

DEFINICIÓN DE MITO:

1.-

Un mite és un relat: En grec, ‘mithos’ significa ‘paraula’ o ‘història’. Formalment consisteix en una narració compartida per un grup i que es repeteix en determinades ocasions especialment significatives al llarg de l’any (festes, trobades grupals, etc). Com a relat el seu significat sovint és prou ambigu i fa necessària una interpretació o hermenèutica.

2.-

Un mite és tradicional: si no és rememorat pel grup, si el col.Lectiu deixa de considerar-lo significatiu, el mite decau i s’oblida. És el seu caràcter tradicional, anònim, ancestral, allò que el fa especialment digne de ser rebut (escoltat o interpretat) en silenci.

3.-

 Fa referència a l’actuació memorable: els mites no s’escrivien (a Grècia potser fins el segle VIIè aC) i, per tant, depenien de la memòria a un doble nivell. D’una banda hi havia rapsodes, segurament professionals, que recordaven i interpretaven els mites. Però també hi havia un poble que volia sentir recitar de la manera més fidel possible, perquè això els acostava als seus orígens, a les seves seguretats existencials, etc.

4.-

I exemplar: en el mite sovint es resumeix l’experiència de la tribu. A través de l’exemple s’aprèn una manera d’actuar i de posar-se en relació amb la natura, amb els altres humans o amb les divinitats.

5.-

 D’uns personatges extraordinaris: el mite no està a l’abast de la gent comuna. Només els éssers superiors (els nobles, la divinitat) estan fets de substància mítica i, per això mateix, resulten dignes de ser admirats.

6.-

 En un temps llunyà: Els mites són ‘ante/històrics’; succeeixen en un temps propi, anterior al dels humans. Són fets propis de l’Edat d’Or o dels orígens mateixos de la Ciutat, quan els déus i els homes vivien junts. Per això el ROMàntic K.O Müller (1797-1840) deia que el mite és la religió en la seva infància.

7.-

 I fabulós: Els mites impliquen una certa ‘innocència’, una mirada senzilla. Aquesta situació fabulosa és, segons Lluís Duch, l’estadi anterior a la caiguda en el pecat de pensar. El mite tot pot ser possible (la barreja dels humans i les divinitats, dels morts i dels vius, els animals que parlen...). La natura en el mite no té lleis, ni imagina límits.

ELS DÉUS GRECS:

No s’ha de confondre el concepte grec de la divinitat amb el concepte cristíà. El déu cristíà és creador del cel i terra i de conducta moral (premia els bons i castiga els dolents); en canvi els déus de la mitologia grega són amorals o premorals i no han creat l’Univers –que en la religió grega existeix des de sempre. Per a un grec els déus simbolitzen les forces poderoses de la naturalesa convertides en sagrades i que es manifesten en forma humana (antropomorfisme). Com els homes, poden tenir tota mena de defectes i de virtuts i poden ser simpàtics, aventurers, assenyats o venjatius. Hi ha tres diferències bàsiques entre una divinitat grega i un humà: els déus són immortals, tenen poders especials (que els permeten metamorfosejar-se) i poden viatjar ràpidament sense cap ajuda. Els humans, en canvi, són mortals i sotmesos a la malaltia, no tenen poders sinó que viuen sotmesos a la necessitat (són ‘menjadors de pa’) i estan vinculats a la terra (de manera que un llarg viatge era quasi impensable).
Habitualment viuen a la muntanya més alta de Grècia, situada a la regió de Tessàlia i que s’anomena l’Olimp. Però de fet poden viatjar per tota la Mediterrània i el mar Negre segons quina sigui l’aventura en què estan implicats. El cim de l’Olimp està gairebé sempre nevat o tapat per la boira i per aquesta raó els antics grecs el consideraven inaccessible. No s’ha de confondre l’Olimp amb Olímpia, la seu dels Jocs, que està al sud de Grècia.

Els Déus no treballen (excepte quan es posen a prova) i no estan sotmesos a la llei. Cada déu és responsable, amo i senyor d’una parcel.La de la vida o del món. Posidó governa el mar, Afrodita és la deessa de l’amor, etc.
Els déus grecs mengen ‘ambrosia’ i veuen ‘nèctar’. Són uns aliments que només ells poden prendre i que els garanteixen la immortalitat. Quan els ingereixen la seva sang es transforma en un líquid verd-grogenc que es diu ‘icor’ i que cicatritza instantàniament qualsevol ferida. En grec, la paraula ‘ambrosia’ significa ‘immortal’ i ‘nèctar’ vol dir ‘que venç la mort’. També els agrada l’olor de les ofrenes que reben als seus santuaris. Els déus poden posar-se absolutament rabiosos i colèrics quan es produeix una ‘hubris’ o desmesura humana que atenta al seu poder.
El càstig dels déus s’anomena ‘nèmesis’, pot ser brutal i durar eternament. Sabien com era cada Déu bàsicament per la manera com van vestits o per un objecte, o atribut, que els simbolitza: el trident de Poisidó, déu del mar, l’arc d’Àrtemis, deessa de la caça, el llamp de Zeus, etc. Altrament resultaria quasi impossible reconèixer-los.

FUNCIÓ DEL MITE:

El mite és una forma de coneixement, sintetitza una experiència una experiència col.Lectiva i orienta l’acció del grup que s’identifica amb la narració que el mite fa de la realitat.

Funció epistèmica:

en grec ‘episteme’ vol dir coneixement, ciència, saber. En aquest sentit, el mite inclou una manera de situar-se en el món, un coneixemennt.Això vol dir que el mite no aspira a ser cap còpia neutra de la realitat, sinó que té un objectiu: descrivint el món ajuda a què els humans coneguin el seu lloc i s’hi orientin.

Funció social:

el mite orienta un grup en la mesura que defineix una identitat compartida i, en aquest sentit, implica una determinada concreció en forma de rituals, unifica cultures i mentalitats, etc.

Funció antropològica:

a través del mite, els humans comprenen narrativament les qüestions que afecten la seva vida, des del naixement fins a la mort. El misteri del món queda en certa manera il·luminat quan comprenem el significat del mite.