Del Desastre del 98 al Cop d'Estat de Primo de Rivera

La Crisi del Sistema de la Restauració (1898-1923)

El desastre del 98 va provocar una profunda frustració en la població espanyola. Una bona part del país exigia canvis i una regeneració nacional. El pare del regeneracionisme era Joaquín Costa, tot i que el primer intent polític el va proposar el conservador Silvela.

El govern de Silvela i el Tancament de Caixes

Aquest primer govern va intentar aplicar mesures regeneracionistes, però les promeses es van limitar a un sanejament d’Hisenda, necessari pels deutes de guerra acumulats a Cuba. Les noves càrregues fiscals van generar protestes a Barcelona, conegudes com el "Tancament de Caixes". La resposta del govern va ser una forta repressió.

El regnat d'Alfons XIII i els nous líders

L’any 1902, Alfons XIII va pujar al tron, coincidint amb el relleu dels líders dels partits dinàstics (substituint Cánovas i Sagasta). Els nous presidents van ser Antoni Maura (conservador) i José Canalejas (liberal), ambdós influenciats pel regeneracionisme. Tot i que el sistema del torn i les tupinades van continuar fins al 1931, la dinàmica política va començar a canviar.

Antoni Maura: el reformisme conservador

L'any 1904, Maura va assumir la presidència representant un regeneracionisme autoritari sota el lema de la "revolució des de dalt". Volia acabar amb el caciquisme, però no ho va aconseguir. Les seves accions principals van ser:

• Llei electoral: per intentar erradicar el caciquisme (sense èxit).
• Reforma de l’administració local: bloquejada per l’oposició liberal.
• Mesures econòmiques: per reactivar la indústria.
• Llei del descans dominical: per millorar les condicions laborals.

Maura va dimitir l’any 1909 arran de la repressió durant els fets de la Setmana Tràgica.

José Canalejas: el reformisme liberal

Canalejas va substituir Maura el 1910, representant el regeneracionisme liberal. Les seves fites van ser:

• Llei del Candado (1910): per limitar el poder de l’Església i l'establiment de nous ordres religiosos.
• Llei de Lleves: per posar fi al sistema de quintes.
• Reformes laborals: millora de les condicions de treball.
• Reforma fiscal: substitució de l’impost de consums per un impost sobre la renda.
• Llei de Mancomunitats: inici del procés de descentralització.

L'auge de l'anarquisme i el moviment obrer

El 1907 es va crear Solidaritat Obrera, una federació de treballadors que defensava la lluita revolucionària. El 1910 es va fundar la CNT (Confederació Nacional del Treball), un sindicat anarquista que advocava per l’abstencionisme electoral, l’abolició del capitalisme i l’acció directa. El seu líder principal era Salvador Seguí, conegut com "el noi del sucre".

L'any 1918, la CNT va créixer significativament. Durant el Congrés de Sants, es van crear els sindicats únics d’indústria i es va acordar recórrer a l’acció directa només quan fos necessari.

L'impacte de la Primera Guerra Mundial

Amb l'esclat de la Primera Guerra Mundial (1914), Espanya es va declarar neutral. Això va permetre exportar productes a ambdós bàndols, generant grans beneficis per als empresaris. No obstant això, les classes populars van patir una forta inflació mentre els salaris es mantenien baixos. En acabar la guerra el 1918, la demanda va caure, provocant una crisi econòmica i un augment de l'atur.

La triple crisi de 1917

L'any 1917, el sistema va afrontar tres revoltes simultànies:

1. Crisi militar

El malestar a les casernes per la política de nomenaments (els africanistes ascendien més ràpidament per mèrits de guerra) va portar a la creació de les Juntes de Defensa, que demanaven professionalitat i millors condicions econòmiques.

2. Crisi política

Davant el tancament de les Corts, es va convocar l'Assemblea de Parlamentaris a Barcelona (1917). Forces d'esquerra, republicans i catalanistes exigien una reforma profunda de l'Estat i una nova Constitució, però el moviment va fracassar.

3. Crisi obrera

L'agost de 1917, la UGT va convocar una vaga general amb el suport de la CNT. Tot i tenir incidència a Barcelona, Madrid i el País Basc, el govern va enviar l’exèrcit per sufocar-la, deixant un balanç de 70 morts i centenars de detinguts.

Inestabilitat i la qüestió catalana

Després de 1917, es van crear governs de concentració (liberals i conservadors), però la inestabilitat era constant: entre 1917 i 1923 hi va haver 14 governs diferents. Sovint es recorria a l’estat d’excepció.

En l'àmbit català, la Lliga Regionalista i la Mancomunitat van presentar un projecte d'Estatut d'Autonomia (1919) que va ser rebutjat pel rei i les Corts, generant una forta campanya anticatalanista. Davant la tensió social, la Lliga va acabar prioritzant la pau social per sobre de l'autonomia.

El Desastre d'Annual i la fi del sistema

L'any 1921, l'exèrcit espanyol va patir una derrota humiliant al Rif davant les tropes d'Abd el-Krim. El Desastre d'Annual va causar 12.000 baixes, inclosa la del general Silvestre. Es va obrir una comissió d'investigació coneguda com l'Expedient Picasso per depurar responsabilitats polítiques i militars.

Davant la por que la investigació esquitxés alts càrrecs i la monarquia, l'exèrcit va donar suport al cop d'estat de Primo de Rivera el 1923, posant fi al sistema de la Restauració i impedint que la veritat sobre Annual sortís a la llum.